“A ningú li cau bé un realista polític”. Així ho afirmava l’acadèmic Robert Gilpin en un text on defensava aquesta doctrina de les Relacions Internacionals. El realisme, que veu el món com un lloc anàrquic ple d’estats en competició constant, és sovint titllat pels crítics de pessimista i reduccionista. Avui, molts analistes prefereixen parlar de multilateralitat, drets universals o de construcció d’identitats nacionals. No obstant això, els esdeveniments dels últims dies han demostrat que la visió realista segueix sent extremadament útil per entendre què està passant en un dels punts més calents del planeta: la península coreana.

La setmana passada, Estats Units va instal·lar una moderna tecnologia antimíssils a Corea del Sud, coneguda com a sistema de Defensa d’Àrea d’Alta Altitud Terminal (THAAD, per les sigles en anglès), per tal de contrarestar possibles atacs del règim de Corea del Nord. La tecnologia, que ja està present a les bases militars nord-americanes de Guam i Hawaii, està preparada per disparar un obús que aconsegueix destruir míssils d’abast mitjà i curt abans que impactin contra el seu objectiu.

La decisió, presa sota la presidència de Barack Obama, sembla més que raonable. Amb el THAAD, Washington garanteix la protecció de dos dels seus principals aliats militars a la zona asiàtica, Corea del Sud i Japó, que són periòdicament amenaçats pel règim nord-coreà. De fet, fa pocs dies Pyongyang va realitzar una de les seves habituals proves balístiques, i un dels projectils va impactar a només 200 quilòmetres de la costa nipona. A la vegada, el sistema antimíssils redueix en gran mesura l’amenaça d’un possible atac atòmic del govern de Kim Jong-Un, que ja ha aconseguit realitzar diversos assajos nuclears.

No obstant això, la Xina i Corea del Nord han mostrat estridentment el seu rebuig a la instal·lació del THAAD, i el sistema amenaça ara amb desestabilitzar tota la regió. Fa pocs mesos, l’exèrcit nord-coreà amenaçava amb “mesures físiques” com a resposta al desplegament de la tecnologia militar, i assegurava que transformaria Corea del Sud en “un mar de flames i cendra”. Rússia i la Xina també han protestat contra el sistema antimíssils, i Pequín ha iniciat boicots contra tot tipus de productes sud-coreans, incloses les seves populars telenovel·les, a la vegada que prohibia que les agències de viatges del país seguissin oferint circuits turístics pel país.

A Occident, pot semblar difícil d’entendre el perquè d’aquest rebuig tan frontal a una tecnologia de caràcter eminentment defensiu. Però la resposta té molt a veure amb el realisme i la lògica que va dominar el món durant més de quatre dècades.

Dissuasió nuclear

La dictadura nord-coreana és habitualment caracteritzada com un règim hermètic, controlat per fanàtics i una mica estrafolari. Des d’un punt de vista realista, però, cal assumir que l’objectiu final de qualsevol país, inclòs Corea del Nord, és garantir la seva pròpia supervivència (encara que això suposi, en aquest cas, un gran patiment pels seus propis ciutadans). Cal descartar, per tant, que el règim decideixi complir mai les seves amenaces i llançar un atac directe a Estats Units o a Corea del Sud. L’ofensiva podria causar un important impacte inicial, però acabaria amb una contundent resposta militar per part dels dos països i precipitaria la caiguda del règim.

Per contra, l’obsessió de Corea del Nord amb la creació d’una arma nuclear té a veure amb una finalitat purament defensiva. Pyongyang és a dia d’avui un estat aïllat, amb dos importants exèrcits enemics estacionats a pocs quilòmetres de la frontera, separats només per la paupèrrima zona desmilitaritzada que travessa la península coreana. De fet, avui començaven les llargues pràctiques militars conjuntes que realitzen anualment les tropes nord-americanes i sud-coreanes.

Davant aquest escenari, Pyongyang desitja un arsenal atòmic que pugui dissuadir a Washington i Seul d’iniciar qualsevol atac. Pyongyang no pot guanyar una guerra contra els seus eterns rivals, però sap que Estats Units s’ho pensarà dos cops abans d’atacar si compta amb armes atòmiques, a causa de l’enorme pèrdua humana i material d’un possible impacte nuclear.

La situació és similar a la de la Guerra Freda, quan Estats Units i la Unió Soviètica van evitar en qualsevol moment un enfrontament militar directe, sabent que l’arsenal nuclear d’ambdós estats era suficient per destruir l’altre país. En aquest cas, el possible dany seria molt menor, però prou elevat com per descartar qualsevol possible xoc militar. “Les armes nuclears són vistes amb mals ulls per quasi tothom, però la veritat és que són una important eina per la pau. La dissuasió funcionarà més fàcilment quan els costos i els riscs d’anar a la guerra siguin inequívocament alts”, explicava en un article John Mearsheimer, un dels pares del realisme modern. Davant els reiterats fracassos diplomàtics a l’hora de solucionar el conflicte amb Corea del Nord, no queda altre remei que acceptar els preceptes realistes.

La decisió d’Estats Units d’instal·lar el THAAD destrueix aquest precari equilibri, i deixa a Corea del Nord  sense cap ‘as a la màniga’ per contrarestar la superioritat militar dels seus enemics. En un moment en què tant Estats Units com Corea del Nord són liderats per dos personatges amb poca experiència, imprevisibles i amb necessitat de reafirmar-se en el poder, la nova situació pot degenerar fàcilment en una crisi de resultats imprevisibles.

Un obstacle per la Xina

De manera similar, la Xina tem que el THAAD sigui una peça més del sistema militar d’Estats Units per “contenir” la seva expansió regional, una de les grans obsessions dels líders xinesos. Davant la superioritat militar nord-americana, Pequín ha dissenyat durant anys un sistema balístic que pugui neutralitzar la seva presència militar en diverses regions on compta amb conflictes territorials oberts, com l’arxipèlag Diaoyu/Senkaku, disputades amb Japó, l’illa de Taiwan o el Mar del Sud de la Xina. Ara, els líders comunistes temen que el THAAD anul·li aquestes capacitats, i els posi en desavantatge davant la fortalesa militar nord-americana.

De moment, la Xina ha instat a totes les parts a mantenir la calma, i sembla haver endurit la pressió sobre Pyongyang per evitar noves proves balístiques que legitimin el desplegament del THAAD. A la vegada, Corea del Sud i Estats Units hauran de treballar diplomàticament per convèncer a la Xina que aquesta tecnologia militar no és una amenaça directa, o preparar-se per la resposta de Pequín.

En qualsevol cas, la situació eleva la tensió a la zona, i només cal recordar que l’anunci d’un sistema de defensa similar a l’Europa Oriental va ser un dels principals causants del distanciament entre Rússia i els països europeus fa una dècada. Al cap i a la fi, pels realistes, les armes nuclears són perilloses, però un desequilibri de poder entre els diversos estats ho és molt més.