La setmana passada, en una conversa molt agradable amb un dibuixant històric d’aquest país, em feia la pregunta del milió: “si això no surt bé, creus que tornarem al punt de partida?”. La resposta és no, la dimensió política i social del moviment independentista ha sacsejat tant la correlació de forces que imaginar un retorn al marc polític anterior al procés és molt agosarat. L’statu quo anterior al procés s’apaga: la dreta no pot exercir de dreta, l’esquerra independentista es posiciona en el centre del tauler mentre que la nova esquerra, aquella que anava a trencar amb el règim del 78, s’enroca en una discursiva i un dia a dia que la situa al costat de populars i ciutadans.
Quan Liz Castro parla del procés sempre explica que no va començar amb la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional del 2010, ni amb la manifestació a Brussel·les de l’any 2009, ho situa en els moviments socials que comptaven amb molt poc suport parlamentari. La seva consideració és certa, tanmateix, el punt i a part que obre l’etapa actual és la manifestació del 2012 que motiva la convocatòria d’eleccions del president Mas el 25 de novembre. És el moment on les forces sobiranistes no només controlen l’executiu sinó que, a més, lideren l’oposició. D’aquella llavor, que va superar la tempesta de la consulta del 9N i les posteriors conferències, va néixer la coalició impossible: Junts pel Sí. Una eina estèril sense el suport dels anticapitalistes.
El dubte que tenia el dibuixant es construïa sobre les mateixes idees que esgrimeixen moltes veus de l’independentisme; el temor que els líders actuals no culminin el procés a l’hora de la veritat. Si a finals d’any s’apuntava a una operació maquiavèl·lica de Junqueras per fer descarrilar els pressupostos i provocar unes eleccions que les enquestes mostren que guanyarien, ara el missatge va dirigit al taló del PDeCAT: el vertigen. Una força històricament pactista i autonomista que aposta per l’independentisme és, per una part important de l’electorat, molt sospitosa. Ho és perquè l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, el 2002 considerava “antiquat” i “oxidat” el concepte independència. Ho és perquè és una força que abraçava al poder i l’statu quo. Ho és perquè el joc del peix al cove i la política del raspall a Madrid des de l’any 1979 era una pràctica habitual des de fa només cinc anys. Malgrat la judicialització de l’expresident i els i les exconsellers i exconselleres de la Generalitat per posar les urnes el 9N, l’electorat davant la cruïlla de votar independència aposta per la marca original. I ho fa perquè quan l’unionisme mediàtic exposa els dubtes que hi ha dins el PDeCAT s’assegura un debat que aposta per la divisió i és molt fàcil d’alimentar. Només cal que Mas digui en una universitat de Madrid que l’Estat farà una proposta perquè els editorials apuntin que la Generalitat acceptaria el pacte fiscal a canvi de frenar el procés.
Els fets passen per davant, l’acord amb la CUP pels pressupostos marca els límits a les teories sobre l’estratègia maquiavèl·lica de Junqueras. I ara, amb la campanya pel referèndum a punt de començar, es voldrà posar fi a la rumorologia interessada que apunta al vertigen de la vella CDC que ara ocupa càrrecs al PDeCAT i la Generalitat.
La campanya del ‘sí’: imminent i unitària, però amb marges
No hi ha data, ni tampoc pregunta, però ANC, Òmnium, ERC i PDeCAT ja tenen llesta la campanya. Si l’independentisme pretén guanyar, ha de començar a articular una campanya pel referèndum que batalli per la victòria del ‘sí’ en els espais on el ‘no’ supera l’Estat propi de carrer i motivar aquell vot afirmatiu que va anar a les urnes el 9N i el 27S.
Com serà la campanya? Podem avançar segons les fonts consultades que serà “imminent”, sota el paraigua d’una marca i donant marges de maniobra a cadascú. Això vol dir repetir la fórmula de l”Ara és l’hora’ que ja es va impulsar per a la consulta -o procés participatiu- del 9 de novembre del 2014. Les entitats socials i els partits polítics s’uniran sota un eslògan, participaran en actes conjunts mentre que, en paral·lel, traçaran plans d’acció individuals.
Aquests últims dies ANC i Òmnium han intensificat els seus esforços per recaptar voluntaris que es puguin implicar en diferents àmbits, un dels quals seria l’operació Xirinacs. Un pla d’acció que està reservat per al moment final i que garanteixi la culminació i proclamació de la República.