“Què t’agradaria ser de gran?”. La pregunta havia sonat profunda i llunyana, com un alè en la penombra. Ja de petit havia après que si volia dir alguna cosa, millor que la digués fent molt de soroll. Però 400 persones esperaven a l’auditori i no era moment de recordar fantasmes del passat. No hi havia marxa enrere ni temps a perdre.

Mentre el Kareem puja a fer les presentacions faig una ràpida ullada a les meves notes. No per llegir-les, ni m’ha fet ni em fa falta ara, però no puc deixar que vegin com em tremolen les mans abans de prendre la paraula. Tenia una diana a sobre i qualsevol moment podia ser l’últim.  

Per primera vegada podia comprendre el meu pare. No havia tingut l’oportunitat de fer-ho en persona, només tenia 6 anys quan el van matar. Ferm defensor dels nostres drets, ens va fer mudar de ciutat tres vegades després que el Klan li cremés la casa.

A mi me l’han cremat els negros

No sé què està dient el Kareem. No hi paro atenció, no puc. Tornar a Harlem em fa recordar la persona que vaig enterrar per sempre. Aquell noi que delinquia perquè volia gaudir dels petits privilegis d’un blanc. Miro per primera vegada el públic, tota aquella gentada, i em resulta impossible trobar algú que hagi tocat tan fons com jo ho he fet, que hagi estat tan ignorant com jo ho vaig ser, o que hagi patit tanta angoixa com jo ara estic patint. Però, va ser només després d’endinsar-me en la foscor i passar per la presó, que vaig apreciar la llibertat obrint-se pas dins meu.

Resulta irònic que aquell qui em va senyalar el camí, ara li vulgui posar fi

Neguitós, recargolo el meu anell de compromís, mentre l’estrella i la mitja lluna donen voltes incessants sobre l’anular.  L’Islam és l’única religió que m’ha ensenyat a posar en dubte tots i cadascun dels meus raonaments. En el meu pas per la Meca, he conegut, parlat i menjat amb gent que aquí, en aquesta sala, considerarien blanca. Però la seva actitud com a persona blanca havia seguit foragitada. Mai abans havia vist en cap altra religió i amb els meus propis ulls l’autèntica germandat de persones sense consideracions racials. Suposo que per això Déu ha volgut que porti ulleres, per aprendre a observar més enllà de les aparences.

De ben petit em van deixar clar quin havia de ser el meu repte. “Què t’agradaria ser de gran? Advocat? Sigues realista, Malcolm, no pots tenir l’expectativa de ser negre i advocat a la vegada”. No em vaig convertir en advocat, però he fet tot el que estava en la meva mà perquè aquells que vinguin després de mi, ho puguin ser. Fins llavors, la X no desapareixerà. Mentre hi hagi la necessitat de protestar i lluitar contra les injustícies, ella marca el meu deure, el meu deute, la nostra lluita.

De sobte, la Betty acaricia la meva mà mentre té la nostra filla en braços, la Ilyiasah. Ha notat el meu neguit. El Kareem aplaudeix mentre s’aparta per deixar-me espai davant del pedestal. M’aixeco mentre la calma s’apodera de mi. La X segueix marcant el meu camí. El so eixordador de la sala dóna pas al silenci. Somric a la meva dona i a les meves filles que s’asseuen a primera fila.

Aixeco la mà amb seguretat mentre exclamo “As-Salamu ‘Alaykum”

Amb un ‘La pau sigui entre vosaltres’, moria assassinat Malcolm X un 21 de febrer d’ara fa 52 anys, a la sala Auduborn de Manhattan, Nova York. Deu dies abans del seu assassinat, membres de la Nació de l’Islam li van cremar la casa amb ell i la seva família dins. Malcolm X havia format part de la Nació de l’Islam, però l’havia abandonat per motius personals i ideològics, per emprendre una peregrinació a la Meca. Un viatge que va suposar un canvi en la forma d’entendre la seva lluita personal, més oberta, plural i humana.