Fa unes setmanes vaig llegir una entrevista al Valentín Roma on deia – cito de memòria – que els centres d’art són «parlaments d’allò sensible». En aquell moment no li vaig donar més importància que a la de qualsevol expressió ingeniosa que dóna una vaga definició a un d’aquests molts conceptes que poblen l’imaginari artístic avui dia. Tanmateix, aquestes paraules van retronar amb força dins el meu cap mentre em passejava per les altures del Piramidón el passat 7 de febrer a la inauguració de Venien de lluny. Setze són els pisos que conformen aquesta mena de torre de marfil que s’alça al bell mig del barri de la Pau, a tocar del Besòs, i dalt de tot d’aquesta fortalesa d’aspecte adust coberta per la grisor de les àrees residencials, tres plantes d’energia artística en estat pur. Amb les seves vistes privilegiades de tota Barcelona i el Maresme, la galeria, on s’inicia el recorregut d’aquesta exposició tan poc usual, per sota seu, els tallers dels artistes residents, els espais que veuen néixer l’art en primícia.

Fins ara he parlat de parlaments d’allò sensible i d’exposició poc usual. En primer lloc, no és gaire habitual trobar-te amb una galeria d’art amb un programa de residències artístiques; com tampoc acostuma a ser habitual que aquesta es situï a la planta setze d’un edifici bastant allunyat del centre de la ciutat. En segon terme queda la dificultat de veure una exposició on participen quasi trenta artistes (27 en total); però el més inusual és que un dimarts a la tarda, plujós i amb partit del Barça aquesta galeria i els tallers dels seus artistes estiguessin plens a vessar.

La veritat és que m’és difícil explicar amb paraules pròpies el que se sentia al Piramidón durant aquesta inauguració, probablement per això em veig obligat a manllevar paraules d’altri, com les d’en Valentín Roma, quan parlava dels centres d’art com a parlaments d’allò sensible. Si prenem l’accepció de ‘parlament’ que equival a ‘assemblea de gent que delibera’, i entenem allò sensible com el conjunt de la realitat, el que hi havia entre els murs plens d’obres i artistes cervesa en mà era la deconstrucció d’un hemicicle dedicat en ple a un debat de l’estat de la nació artística a Barcelona. Aquest debat no té cap conclusió clara en si mateix, i totes les intervencions es donen de manera simultània en llocs diferents, pel que és pràcticament impossible que tothom senti a tothom.

En qualsevol cas i sensacions i imaginacions meves a una banda, el que Venien de lluny ha aconseguit és donar una cohesió generacional a una sèrie d’artistes joves en vies de consolidació de la seva trajectòria. I encara es poden apuntar més particularitats d’aquesta mostra que s’estarà allà dalt fins al 17 de març; per exemple, no hi ha un comissariat comme il faut, sinó que ha sigut una mostra organitzada per quatre artistes: Milena Rossignoli, Federico G. Trujillo, Miguel Marina i Lluc Baños, que han unit residents del Piramidón i Major28 per acabar configurant aquesta xarxa d’obres que sense tenir un nexe temàtic comú, funcionen perfectament. Des dels llenços a les escultures de qualsevol material, passant per papers pintats a l’oli, fanzines o videoinstal·lacions; tot lliga perquè tot és ara i aquí, i les mateixes relacions que hi ha entre els artistes que xerraven entre ells durant la inauguració es produeixen entre les seves obres, estiguin exposades a la sala impol·luta de la galeria a o a les parets plenes de cicatrius de creació dels estudis oberts per l’ocasió.

De tant en tant he apuntat que les costures del teixit artístic barceloní estan força tibants i tenen ja poc marge de maniobra. De fet, quedem lluny de la haute couture dels grans centres mundials de l’art i fins i tot quedem lluny de Madrid. Tanmateix, fets com el que es va donar  l’altre dia a dalt de la torre de marfil que corona la Verneda, em porten a pensar que els límits es poden transgredir per molt tibants que ja estiguin; i si realment han de petar, potser va sent hora que ho facin, és evident que ja estem preparats per assumir-ho. Per últim només em queda ressenyar a títol personal l’interès que em desperta el fet que el paper del curator no només no sigui necessari, sinó que, com en aquest cas es demostra, sigui pràcticament del tot prescindible. Si el curator és “aquell que té cura de”, potser és hora d’anar pensant també en si els artistes necessiten que algú en tingui cura o més aviat el que fa falta en general és aliances per tirar endavant una empresa com és dedicar-se a l’art actual. O això espero, perquè si els curators no hi pinten res, imagineu-vos el crític que va a les inauguracions per explicar-vos-les.