No ens equivocarem de gaire si diem que, per regla general, a la ciutadania de Barcelona li agrada tenir el Mobile World Congress a la seva ciutat, però tampoc ens equivocarem de gaire si diem que molta no sap explicar ben bé per què. Amb aquest article intentaré explicar per què el potencial del Congrés com a eina generadora de bé comú encara no està desplegat, és a dir, que tenim marge per a pensar i fer un MWC que realment sigui beneficiós per l’interès general dels i les barcelonines.
Probablement recordareu un dels primers mems polítics que van guanyar popularitat amb l’esclat de la crisi: privatització dels beneficis, socialització de les pèrdues, referent a totes les actuacions públiques que disfressades de necessàries perjudicaven la ciutadania en el seu conjunt i beneficiaven els qui més tenien (per exemple els rescats als bancs, els ERO a empreses amb beneficis, la privatització d’empreses rendibles…). En el cas del Mobile World Congress, malgrat que a una escala molt més baixa, passa quelcom semblant: la ciutat sencera es posa a la disposició d’uns homes i dones de negocis per què es tanquin grans pactes i inversions, hotelers i restauradors s’omplin les butxaques i el barceloní corrent trobarà el centre més col·lapsat, més presència policial, etcètera.
Però direu, molts d’aquests perjudicis compensen quan les empreses s’instal·len aquí, no? Bé, sí i no. Una inversió estrangera suposa una sèrie d’ajuts de la Generalitat alguns, com veurem, més justificables que d’altres: l’acompanyament i assessorament dels tècnics d’ACCIÓ (Catalonia Trade&Investment) és necessari per a guiar els empresaris en un context complex i potencialment difícil, però algunes rebaixes fiscals, ajuts a la contractació… costen d’entendre: la Generalitat ha de subvencionar llocs de treball per a retallar els costos de l’empresa? Tota la càrrega impositiva que s’estalvien o bé es retalla o bé es carrega a algú altre, seguim? La Inversió Estrangera Directa és un gran actiu per a l’economia, però depèn de la política si ho és per a tothom o per a una minoria.
Segona qüestió, les empreses tecnològiques i el coneixement. Durant el MWC passen coses enormement interessants per a aquells que segueixin l’actualitat tecnològica: gàdgets espectaculars, noves tecnologies en tots els camps… ara bé, passen en un recinte tancat on cal pagar una morterada important per a poder-hi entrar. En la mateixa línia, molts dels avenços tecnològics que veiem aniran destinats exclusivament al lucre privat. Això, d’entrada, no seria un problema si no fos que, un cop més, aquests coneixements moltes vegades, o venen de la investigació pública (essencialment universitats) o bé han estat finançats de manera generosa per línies públiques de recerca. I això, de cap manera és dolent per se: d’entrada, una economia més tecnificada i competitiva permet crear llocs de treball més interessants i motivadors i eliminar les tasques monòtones i repetitives. Ara bé, això és només el principi. Si el resultat de tot això és, com dèiem, exclusivament el lucre privat d’una minoria d’empresaris, doncs literalment els hem regalat els impostos de la ciutadania. Pitjor encara en el cas de moltes start-up que són creades amb l’objectiu de rebre unes quantes rondes d’inversió com més elevades millor i vendre’s aviat: subvencionar l’economia especulativa, per més que facin artefactes creatius i llampants.
Vist tot això, amb què ens quedem? Doncs amb la idea que el desenvolupament de l’economia catalana ha d’anar acompanyada de mesures que comportin un retorn envers l’interès general. En podrien ser uns quants exemples, d’entrada, el compromís de crear llocs de treball i oportunitats per a fer pràctiques remunerats degudament, crear acords i pactes per què part dels resultats de la investigació privada es pugui fer servir pels serveis públics (especialment rellevant en el sector de les tecnologies biològiques i mèdiques), sobre tot quan s’utilitzin dades i recerca públiques i coses tant senzilles com que l’accés a algunes conferències i presentacions del MWC i el 4YFN siguin públiques o accessibles a preus raonables. I un petit somni de republicà: que els poders públics afavoreixin les investigacions orientades a millorar els processos democràtics.
