El Leviatan contra el #VolemAcollir

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Quan Thomas Hobbes va fer ús de la figura del Leviatan per trobar un símil que pogués descriure el poder de l’Estat, potser ho va fer amb la mateixa sensació amb la qual molts catalans varen defugir de manifestar-se dissabte passat a Barcelona en la marxa ‘Volem Acollir’. Una setmana abans de la concentració, 15.000 persones exclamaven el dret d’asil al Palau Sant Jordi en un concert que malauradament serà recordat més per la intervenció del periodista Jordi Évole, “sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències“, que no pas per la força d’un palau ple que encetava el que set dies més tard, el 18 de febrer, seria la manifestació més multitudinària a Europa a favor d’acollir.

El Leviatan de la política queia sobre una qüestió que no mereixia la seva presència, membres del Govern i representants de l’independentisme responien a la crítica: l’Estat té la competència exclusiva, el problema és de voluntat política. Mentre l’oposició comprava qualsevol atac. Els fets, però, passen per davant. La crisi no serà derrotada sense iniciativa, la mateixa que va tenir l’Ajuntament de Barcelona quan va impulsar la ‘Solidarity Cities’ amb Atenes, Berlín i Amsterdam per intercanviar informació i coneixements sobre la situació dels refugiats que han sol·licitat asil a les ciutats europees i la transferència directa de persones refugiades. La mateixa voluntat amb la qual el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va enviar una carta al comissari d’Interior i Migració europeu oferint Catalunya per acollir 4.500 refugiats, dels quals 1.800 podrien venir immediatament, o encetant el Programa Català de Refugi, projecte que acull les persones refugiades que han acabat el programa estatal, o l’han deixat per raons justificades, i es troben en risc d’exclusió social.

La voluntat política de la capital catalana i la del Govern hi és, però xoca frontalment amb l’Estat. Xoca quan aquest bloqueja el trasllat de 100 persones d’Atenes a Barcelona, acció dins del pla ‘Solidarity Cities’, o quan impedeix que la Generalitat pugui acordar amb la Unió Europea com acollir les més de 4.000 persones proposades per l’executiu de Puigdemont. La situació de bloqueig és tan esperpèntica, que la Comissió Europea ha arribat a exigir al govern de l’Estat que doni suport a la proposta d’acollida catalana. Parlar de les responsabilitats de la Generalitat, l’Ajuntament, o fins i tot de la Unió Europea, quan Alemanya ha acollit 1.500.000 refugiats, Suècia 200.000 i Itàlia 180.000 és esterilitzar un debat que ens interpel·la com a país de pas.

“Ara, Casa nostra, casa vostra ja no és ningú en concret i és tothom alhora”

Havia de ser la manifestació de tots, però va acabar difosa en un estira-i-arronsa d’acusacions ridícules on tothom s’hi va apuntar. El debat sobre qui era responsable de què va tapar una qüestió original que hauria d’haver enriquit molt més la discussió: per què reclamem que volem acollir? Per què hi ha una guerra. No ens preguntem sobre les responsabilitats que pot tenir Occident, i alguns resumeixen el conflicte a “és una guerra civil, no hi podem fer res”. Acceptem que la guerra entre ciutadans d’un país no té responsabilitats externes, com si Mussolini i Hitler no haguessin ajudat Franco o la resistència de la República durant tres anys no tingués cap relació amb l’URSS d’Stalin.

El monstre de la política ens va privar d’un debat sobre l’origen del conflicte que podria destapar moltes vergonyes, serà en una altra ocasió.

 

Joan Solé Giménez
Joan Solé Giménezhttp://www.joansole.cat/
Fundador de Revista Mirall, periodista i assessor de comunicació i relacions públiques freelance. Autor dels llibres 'Entrevistes amb el Quart Poder' i 'Cinc mirades del periodisme internacional'.