El nou president dels Estats Units, Donald Trump, es va passar tota la campanya electoral prometent als ciutadans nord-americans que, amb ell a la Casa Blanca, podien confiar en les seves dots de negociador per aconseguir el millor pel país. Trump, que va escriure fa dècades el best-seller “L’art del pacte”, ha intentat deixar clar que supliria la seva falta d’experiència política amb el seu instint empresarial, i que arribaria als millors acords possible amb líders de tot el món. Malgrat tot, menys d’un mes després d’assumir el càrrec, sembla ser que el magnat ja ha rebut la seva primera derrota a la taula de negociacions, de mans d’un dels països que més critica: la Xina.

En la primera trucada oficial entre el president xinès, Xi Jinping, i el seu homòleg nord-americà, el 9 de febrer passat, Trump va comprometre’s a acceptar la “política d’una sola Xina”. La doctrina, establerta el 1979, permetia a Washington mantenir relacions diplomàtiques formals amb Pequín, al qual es reconeixia com a únic representant legítim de la Xina, i impossibilitava qualsevol contacte oficial amb el govern de l’illa, considerada pel règim comunista com una regió rebel.

L’acceptació d’aquesta política, però, suposava un gir de 180 graus respecte als dos mesos anteriors, durant els quals Trump havia posat en dubte adherir-s’hi en diverses ocasions. El desembre passat, el republicà assegurava a la cadena Fox, en declaracions recollides per Reuters, que “entenia perfectament” el principi, però que no sabia si calia respectar-lo si no s’aconseguia “un acord amb la Xina en altres aspectes, com és el comerç”.

No es tractava d’un descuit momentani, ja que al gener, en una entrevista al Wall Street Journal, repetia que veia la doctrina com a “negociable”. Semblava que el milionari, que ha criticat durant tota la campanya la pèrdua de llocs de treball nord-americans que marxen a la Xina i la presumpta devaluació artificial del iuan, havia trobat una fitxa amb la qual pressionar al gegant asiàtic.

Tensió a l’estret

L’amenaça no podia arribar en un moment pitjor: les relacions entre Taipei i Pequín s’han deteriorat ràpidament des de l’elecció com a presidenta de la progressista Tsai Ing-wen, del Partit Progressista Democràtic (PPD),  que s’ha mostrat reticent a acceptar que Taiwan és part de la Xina. El PPD ha flirtejat durant els darrers anys amb la possibilitat de declarar formalment la independència, i constituir l’illa com a nou país per poder incorporar-se com a estat de ple dret a la comunitat internacional.

Una part important de la ciutadania taiwanesa, i en especial, la població més jove, sembla veure amb bons ulls el canvi, ja que s’han criat en una societat democràtica i oberta al món, que se sent molt llunyana al règim autoritari comunista. D’altres, però, temen el possible impacte econòmic del trencament de les relacions amb la Xina continental, que s’ha convertit en el seu principal soci comercial.

A més, l’ombra d’una invasió xinesa encara pesa sobre l’arxipèlag, que roman sota la protecció oficial d’Estats Units. El 2005 la Xina va aprovar una llei que autoritzava a envair l’illa en cas que es doni algun pas clar cap a la independència. Davant aquest complex escenari, la fanfarroneria de Trump semblava trivialitzar un conflicte que es remunta a l’any 1949, i segueix sent una de les principals ferides obertes de l’Àsia Oriental.  

Reacció cautelosa

La postura del futur president va activar totes les alarmes a Pequín, que rebutja qualsevol interferència internacional en la disputa. Malgrat tot, el Partit Comunista Xinès (PCX) va optar per mostrar una posició ferma, però cautelosa. El Ministeri d’Afers Exteriors del país va recordar que aquest aspecte de la relació bilateral “no era negociable”. “Només hi ha una Xina al món, i Taiwan és part inalienable de la mateixa. El govern de la República Popular de la Xina és l’únic govern legítim que representa la Xina”, recordava el portaveu de la Cancelleria.

L’administració de Xi Jinping sembla haver copsat el caràcter del nou president de la Casa Blanca, i va decidir evitar involucrar-se en una guerra de retrets diplomàtics. Contràriament, va optar per donar temps al líder, potser amb l’esperança que els propis assessors del govern nord-americà temperessin les seves propostes. “D’aquesta manera, [les autoritats xineses] han evitat ofendre el sensible nou president, o arraconar-lo sense sortides polítiques”, explicava David Wertime, fundador de la web d’anàlisi sobre actualitat xinesa China File. Mentrestant, els mitjans oficials xinesos es van ocupar de recordar al món que l’executiu comunista no volia sorpreses respecte Taiwan, i que la ciutadania xinesa “demanaria venjança” si es cancel·lava la ‘política d’una sola Xina’.

Sembla que l’estratègia va funcionar: segons una font anònima explicava a Reuters, el nou secretari d’Estat, Rex Tillerson, hauria treballat juntament amb altres assessors per convèncer al cap d’estat que mantenir la ‘política d’una sola Xina’ “era la manera apropiada d’actuar, i el més beneficiós per l’estabilitat regional”. Finalment, després de dos mesos insinuant possibles alternatives, Trump deixava clar que no qüestionaria la doctrina en la seva primera conversa oficial amb Xi.

Ràpida capitulació

Davant aquest canvi de postura immediat, molts analistes ja han qualificat a Trump de “tigre de paper”, o el que és el mateix, un bocamoll que no compleix les seves amenaces. És curiós que aquesta sigui la primera impressió d’un president que s’ha passat mesos criticant al seu antecessor, Barack Obama, per la seva postura “dèbil” davant reptes com el de la guerra civil a Síria o la lluita contra Estat Islàmic, i per haver signat tota mena d’acords “terribles” amb governs com el d’Iran o Cuba.

Alguns assessors de la Casa Blanca apunten que la Xina oferirà alguna contrapartida, encara desconeguda, als Estats Units. De moment, però, la lectura que poden fer els líders internacionals és clara: Trump anava de ‘bluf’, potser sense entendre el pes que té el conflicte pel govern xinès, i davant la fermesa de Pequín, ha capitulat en poques setmanes. Quan la resta de governants s’asseguin a la taula de negociacions amb “l’artista dels acords”, no hi ha dubte que ho tindran en compte.