Pablo España: “DEMOCRACIA està contra la democràcia”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

DEMOCRACIA és un col·lectiu d’artistes, que actua sobre la propaganda i n’aconsegueix fer art. Les seves accions estan marcades per una estètica a l’alçada de les qüestions que es posen de manifest. DEMOCRACIA és un col·lectiu que enlluerna, sedueix i cou les idees de qui els segueix, els gaudeix. La nomenclatura de les seves accions és lapidaria: Contra la democracia, Todos los muertos, We protect you from yourselves. Creen un autèntic imaginari llibertí, un imaginari revolucionari que fa evident el sistema.

Em cito amb Pablo España (Madrid, 1970) a la galeria ADN on exposen el seu nou projecte: Order Act. III Dinner at The Dochester . Aquest projecte és una performance en la que davant de trenta-cinc membres de l’elit global, es canta (literalment) sobre els mals d’aquesta, posant en evidència els protagonistes del sistema. La galeria ADN exposa la documentació d’aquesta acció i el vídeo que es gravà de la performance. Pablo España atén les preguntes embolicat amb un abric verd i obert, les seves mans toquen el vidre d’una botelleta de cervesa. Ens envolta el blanc de les parets de la galeria. Comença l’entrevista.

Què és DEMOCRACIA?

És un col·lectiu artístic. Hi ha un nucli dur, una mica els que planegem l’agenda, i els projectes. Al voltant d’aquest nucli, hi ha un segon cercle de col·laboradors habituals; són gent que ve de diferents disciplines, muntatge de vídeo, filosofia i més. I llavors hi ha un altre cercle que el formarien les comunitats, encara que la paraula estigui sobre usada, amb elles treballem puntualment per un objectiu. En desenvolupar un projecte tota aquesta gent forma part de DEMOCRACIA. Hi ha gent que entra, surt de forma eventual i hi ha gent que treballa de forma més continuada. A nosaltres ens agrada veure DEMOCRACIA com un nus d’interessos de gent que vol desenvolupar projectes i temporalment s’uneix sota la bandera de DEMOCRACIA.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“DEMOCRACIA està contra la democràcia.”

DEMOCRACIA existeix volens nolens?

(Riu) Nosaltres utilitzem el terme democràcia pensant que aquesta està buida de contingut. És un significant sense significat. Com el terme llibertat i tants d’altres que es fan servir per defensar un fet i el seu contrari. En aquest sentit nosaltres també pensem que coneixem la democràcia existent, i creiem que hi ha un altre model de democràcia. DEMOCRACIA està contra la democràcia.

Això va ser una intervenció vostra.

- Publicitat -

Sí, demos contra cràcia.

La vostra obra sembla inspirada per la frase. Què fer? La pregunta leninista. A la vostra obra sembla que hi hagi un pla, una resposta.

Si haguéssim de buscar un mínim comú denominador d’allò que seria DEMOCRACIA, jo diria que és la propaganda. És una propaganda a diferents nivells, complexa. Això ve de la idea de Lucy Lippard, segons la qual l’art hauria de ser art contra la propaganda. La idea de: en un context de monopoli de la informació l’art ha d’oferir altres perspectives. Llavors, dins del nostre plantejament si que hi ha aquesta idea, una idea que travessa tots els projectes: una propaganda de continguts emancipatoris. Les nostres posicions estan molt a prop del pensament llibertari. D’altra banda nosaltres també podem portar les nostres propostes a un àmbit que no és l’àmbit de l’art. El sistema art, per nosaltres és un àmbit de logística. Podríem fer els nostres projectes sense que siguin reconeguts com a art. També el que busquem és articular-nos amb moviments socials i polítics amb els quals ens identifiquem.

 

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

 

Els projectes de DEMOCRACIA són un cru reflex de la societat, mostreu la societat sense mascara. Ha de ser així de cru el reflex?

Segurament, ja que nosaltres ho utilitzem com a tàctica, ens interessa molt la idea de la sobre identificació. Moltes vegades és molt més eficaç un pensament subversiu si en lloc de plantejar-se un contrari, i anar a una posició binaria, mostra el discurs del poder i ho fa de tal manera que ensenya allò tabú. Moltes vegades respon a presentar certes lògiques que són evidents però de les que no se’n parla. El projecte de la policia We protect you from yourselves és un exemple. Van començar amb un text d’un expolicia militar. I és la mirada del policia. La policia quan veia les fotografies se sentia representada, evidentment el públic en feia una altra lectura. Aquí podem veure la tàctica de la sobre identificació.

En els vostres projectes hi ha una gran sensibilitat estètica, els podem gaudir. Ens podem deixar consolar pel vostre art?

No, l’art mai és suficient. L’art per si mateix no és emancipador. L’art pot ser una eina política però també ha d’estar en la tendència correcta. I aquest és un dels seus grans problemes. Moltes vegades actua com a succedani de la transformació. Moltes vegades el sistema de l’art no deixa de ser un cercle tancat on podem passar coses, però només dins seu.

 

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

“Podríem fer els nostres projectes sense que siguin reconeguts com a art”

 

Parlem del projecte Subtextos, projecte en el qual vau fer anuncis en àrab a Manresa i segons ha corregut la llegenda un d’ells va acabar cremat. Es podria dir que realment teniu espectadors?

Sí que els tenim, però també el que procurem és construir espais on l’espectador pugui construir la seva mirada. I tornant al tema de la participació, no és que nosaltres la busquem. El que fem és incorporar processos, i els dotem d’un marc que pot ser interessant pels dos. O fer eines que serveixin. Tenim espectadors, però són diferents públics. Uns són els que tenim en treballar dins del context de l’art, els altres en treballar dins del context de l’espai públic. D’altres els que tenim  aliant-nos amb determinats moviments.

A Barcelona hi va haver un gran conflicte, podem dir que una performance viva, al voltant de l’estàtua de Franco. Enfrontant a ciutadans i partits a raó d’una instal·lació artística. Podria ser una obra vostra?

Podria ser de Fernando Sánchez Castillo. Tot allò que té a veure amb la iconoclàstia, ens sembla genial. Jo personalment estic a favor de tirar a terra tots els monuments feixistes, el Valle de los Caídos, l’Arco del Triumfo de Madrid. Jo crec que la iconoclàstia és molt important. La veritat és que això té en un moment donat més valor, que un artefacte artístic. Allà sí que hi va haver participació. Una participació real.

Sobre el tema del feixisme, vosaltres vau encartar en diferents diaris, la seva portada celebrant l’aniversari de Hitler. Es va cremar algun diari?

Aquesta obra funcionava com una sort d’arxiu, una obra de l’àmbit de l’art. Un arxiu, que enfront de la narrativa hegemònica sobre el franquisme. Un pensament que ens dius que era feixista, sinó que era autoritari, moralista. Enfront d’això, fèiem explícit que Hitler va ser portada dels diaris. També posant en entredit la Transició. D’altra banda, sí que altres projectes més de propaganda, d’interactuació completa, van ser a Mallorca i Granada. Es va incloure dins les capçaleres locals, un dia determinat, un facsímil de la seva edició de l’any 37. En el cas de Granada ho vam fer amb l’Ideal de Granada, ja que la data triada mostrava com el governador militar de la regió firmava l’ordre d’execució que va matar a Lorca. De sobte, qui l’obria esmorzant, es vacunava de tot. Connectava dos moments de la història. Sí que hi va haver diferents reacciones. Sobretot de gent que ho va trobar en el mateix sentit que el que hem dit de Franco. El diari Balears, on ho vam publicar, ara mateix s’edita en català i és un dels diaris progressistes de l’illa. Però en el 36-37 era l’òrgan de la falange.

 

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Jo personalment estic a favor de tirar a terra tots els monuments feixistes”

Una tensió que es comenta molt en els cercles polítics del món de l’art és el seu finançament burgès. No deixem d’estar a la Galeria ADN al carrer Enric Granados, en una exposició contra el sistema.

És un tema, d’una banda, nosaltres veiem l’art des d’un punt de vista logístic. Per altra banda ningú està fora de la història. Treballem amb una galeria, venem al mercat, és com funciona el món de l’art. Tot i així som professionals i som aquí. Això no vol dir que nosaltres no siguem treballadors, això és un tema en el qual hi ha molta discussió, hi ha qui pensa que l’art és una activitat artística, lliure, creativa, que de cap manera podria entrar en el comerç de la mateixa manera, hi ha qui diu que l’activitat artística és una activitat professional i ha de ser recompensada dignament. Des de la mirada del treballador, estàs dins del sistema burgès de producció i benefici que és la història, la nostra època. Això no significa que en altres àmbits la nostra producció està fora del mercat i treballa d’una manera diferent del mercat. Però jo crec que en el fons no deixem de ser treballadors.

A l’entrevista que fas amb Beatriz Garcia Prieto, parles d’una relació molt interessant entre l’empresa (capital) i l’artista, en què l’artista accedeix a col·laborar amb allò que avorreix a canvi de desfer el camí de nit, com Ariadna. Aquest pensament no deixa entreveure una submissió de l’artista al capital, ja que només pot subvertir-lo quan aquest no mira?

Nosaltres fem el que creiem que hem de fer. Sí que hem estat censurats alguna vegada, ho hem estat en espais institucionals, més que en espais privats. Nosaltres som conscients que quan estem dins del mercat d’art, estem entrant en una instrumentalització. Hi ha artistes que no són dins del mercat però estan plenament institucionalitzats, per part d’una institució que depèn evidentment de l’estat. Jo no sento aquesta necessitat, de fer allò que realment vull fer quan no em miren, ho faig en els dos espais. En aquest sentit, un dels interessos de DEMOCRACIA és la intervenció en les diferents escenes públiques. L’escena pública de l’art també ens sembla un espai interessant, encara que sigui l’espai burgès per excel·lència. També ens interessa estar allà. D’aquesta idea, de propaganda, no es tracta de predicar al convers sinó aprofitar aquestes escletxes. Quan exposem la sèrie dels policies a ARCO li donem tot el sentit. Som dels pocs que estan entrant en conflicte amb una sèrie d’art abstracte decoratiu, així es fa entrar la realitat del carrer dins l’oasi del capitalisme modern. Ens interessa. De la mateixa manera que vam posar les fotos en un setmanal de Lyon, això és irrompre en aquesta tranquil·litat i il·lustrar l’estructura del sistema. Llavors, hi ha una cosa que no hem de perdre de vista, i és que gràcies a l’art podem accedir a espais que d’altra manera segurament no hi podríem accedir. Serveixen perquè puguem fer allò que volem fer. Aquesta exposició on som, és una exposició que mostra un sopar de milionaris en un hotel de luxe, l’Hotel The Dorchester de Londres. Què fem? Aprofitem l’espai on estem per plantejar allò que volem.

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

“Què fem? Aprofitem l’espai on estem per plantejar allò que volem.”

Amb Order Act. III Dinner at The Dochester endinseu els protagonistes del capitalisme i els beneficiats del sistema a les seves contradiccions. I si ja saben que estan guanyant la guerra de classes com afirma Warren Buffet: “La lluita de classes continua existint, però la meva va guanyant”

Així és. Una de les grans victòries de les classes dirigents és afirmar que les classes ja no existeixen. Està clar que la lluita de classes existeix. Podríem discutir si la figura del treballador l’ha substituït el precari, però està clar que Warren Buffet té tota la raó del món. El més sorprenent, és que hi ha gent que creu que això de les classes socials ja no existeix.

El simulacre, dèiem, que pot invalidar el fet real. El sopar i els insults que hi ha a Order Act. III Dinner at The Dochester no són invalidats pel fet que és una representació?

Tu aquí estàs veient una representació, però és un acte performatiu. Això passa desapercebut. A Ser y durar la primera cosa evident és que nosaltres estem profanant un cementiri. Però això està presentat de tal manera que passa per alt. Aquí el que tenim és gent que no sap allò que passarà. I s’incorporen com a actors a l’acció que nosaltres hem proposat. I diguem que en el moment en què això passa, passa. Hi ha 35 membres de l’elit global que estan sopant i de sobte algú els hi diu que tant de bo els seus fills es treguin el cognom que han heretat. Nosaltres ara el que fem és presentar la documentació d’aquesta acció i agafa un altre caràcter. Es converteix en propaganda. Hi ha una referència a Brecht, és com un teatre èpic, però en lloc d’un teatre per les classes populars, ha estat per una representació de l’elit global. Amb la documentació que nosaltres ensenyem, és quan pot tenir aquesta qualitat de protesta o impugnació de la classe dominant.

 

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“El més sorprenent, és que hi ha gent que creu que això de les classes socials ja no existeix.”

Els comensals van sortir afiliats a la Internacional socialista?

No, no, l’actitud que tenim no és la de canviar consciències, està clar, són l’elit dominant. I hi ha una altra qüestió, i és ensenyar les seves cares. Veiem totes les cares de la misèria però ningú en ensenya qui són els causants d’això. Aquí tenim l’oportunitat de fer tot això.

La decoració de l’Hotel The Dochester….

Va ser decorat a principis dels anys 20 del segle passat per un escenògraf, i està ple de referències a Shakespeare.

La imatge de la taula on es fa el sopar és com un petit somni.

Si també, és on es veu l’ambient de les elits, sinistre i molta teatralitat, una mica de festes illuminati, ens interessa aquesta estètica des del folklore i del pop. Més que interessar-nos per aquesta estètica, ens la vam trobar.

L’hotel el vau escollir per l’estètica o pel búnquer que representa?

No, aquest projecte, és el tercer acte d’una obra en la qual portem treballant molt de temps. I el nostre major obstacle era poder entrar en un espai de l’elit. De sobte sorgeix l’oportunitat i nosaltres no fem res més, ens ve tot donat.

Utilitzeu l’agitprop, veig un gran paral·lelisme entre la vostra obra i la de les primeres avantguardes, entre vosaltres i els artistes soviètics de la revolució russa. Penso en la figura de Lissitzky. En aquest sentit quins referents teniu?

El nostre referent són les avantguardes històriques, el dadaisme, el primer surrealisme i el constructivisme. Això hi és present. La història de l’art és un catàleg de recursos.

Veient els vostres projectes, no us sortiria més a compte ser un partit polític?

No, mai. Mai serem un partit polític. Nosaltres sí que ens creiem el lema de No ens representen. No volem ser un partit polític, no està entre les nostres intencions. Si ja tenim feta la propaganda i els plantejaments, quasi preferim posar-nos de part d’aquelles organitzacions que per les que realment sentim afinitat. Ara acabem de col·laborar amb la CNT d’Arts Gràfiques per fer un calendari. Vam participar en una exposició a la Fundació Anselmo Lorenzo. Preferim apropar-nos a gent que muntar nosaltres una organització o un partit polític. Ens falta l’actitud. La nostra idea és: ni manar ni obeir.

 

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“La nostra idea és: ni manar ni obeir”

Quin dels vostres projectes prefereixes sobre els altres?

No et puc dir que prefereixo un projecte sobre un altre. El que sí que et puc dir és que aquells projectes que en el fet artístic aconsegueixen articular-se amb un moviment social i el mateix moviment fa servir coses nostres com a eines, causen molta satisfacció. Veus que pots superar els ambients burgesos de l’art i arribar a altres espais. Quan vam fer el projecte a Ciutat Juárez: Estado Asesino, libertad a los muertos; els familiars dels desapareguts van adoptar els nostres cartells per les seves manifestacions. Quan es pirateja la nostra samarreta de Sin Estado i s’està venent a El Rastro, com a element propagandístic i llibertari, aquestes coses són les que et donen satisfacció.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca