“Encara ets aquí?”. Les paraules havien ressonat càlides dins del meu cap abans de despertar-me. Ja no recordava quants dies portava a l’humit soterrani ni l’última vegada que havia dormit. La ment i el cos feia temps que s’havien desentès l’una de l’altra. La meva consciència vagava paral·lela als crits i espasmes de dolor que recargolaven el meu cos sobre si mateix i la visió ennuvolada feia indistingible res que estigués més enllà d’un pam de la meva cara.
Sabia com acabaria. Només esperava que la pròxima vegada que em vinguessin a buscar, fos la darrera. No els hi havia dit ni una paraula. No tenia res a dir, només volien mentides que haurien buidat de sentit la meva existència. I la meva existència era l’única certesa que tenia.
Independència, coherència i valentia amb mi mateix. Només podia resistir, resistir i resistir.
Al principi els interrogatoris eren tal i com sospitava. Venien, m’acusaven i m’amenaçaven a mi i als meus, detallant amb pèls i senyals què farien amb les meves filles. Finalment, rebia de valent per tal de satisfer la frustració del meu silenci. Aleshores venia el pitjor. Un cop acabaven la rutina em deixaven tranquil, però només uns 15 ó 20 minuts abans de tornar-me a interrogar durant hores. Era la seva joguina. Cansats que no claudiqués, van començar a desllorigar el meu cos.
Va ser llavors quan vaig desconnectar i la meva consciència va volar lliure. L’olor d’avellana va impregnar els meus narius i la senzillesa del camp es va obrir davant meu. Tot era tal i com recordava.
Res ha canviat. Cada passa, cada cara i cada somriure. Arribo a casa, fa olor de cuir i busco la comoditat de la poltrona a la sala d’estar. M’assec a la de l’esquerra. La d’enfront és buida. És estrany, sempre havia tingut l’ínfula de marxar de casa, del poble i d’anar més enllà per descobrir el món i cada un dels seus racons. Però en el moment decisiu tornava a ser aquí, assegut al bell mig de la sala d’estar. M’hi acompanyen els llibres sobre la tauleta. Clàssics de la literatura russa. I un rellotge sobre la pila. Per la finestra contemplo com el temps avança a través de les siluetes de grans ciutats com Barcelona, Berlín, París, Viena o Moscou. Un calfred sotraga la meva esquena.
Torno a la penombra del soterrani, i bé, tot m’apareix en la forma més grollera, més repugnant. No puc més. Sento paraules buides no gaire lluny de mi, que resten silencioses i sorpreses, com si fossin tallades pel fil del gel, després que prengui consciència. Encara aguanto. Tot i que la seva pronunciació és gairebé perfecte, a mi no m’enganya. A mi no. No és rus, ni de l’est, tot el contrari, té un deix llatí, tosc i groller. És brasiler.
Em trobo assegut a la poltrona de nou. La que tinc davant es va emplenant de cares conegudes i converses hilarants, anècdotes i bons records. Tots aquells que m’han marcat o he estimat tenen un moment per a mi. No puc evitar les llàgrimes ni els somriures. Tinc temps de dir adéu sense pronunciar la paraula. De sobte em quedo sol, tranquil i sona el timbre. La llum entra per la finestra, les campanes repiquen i miro el rellotge: l’una del migdia. M’aixeco per obrir la porta.
La foscor m’envaeix altra vegada. M’ho havien advertit el dia que em van enxampar: “Vés amb compte, vénen a per vosaltres”, havia dit el noi espigat que vigilava la porta, just abans d’entrar al local. “Ja veurem” recordo haver respòs, amb confiança i seguretat. Feia temps que ja no em podia permetre viure amb por. Ja no.
Va ser l’últim dia que vaig veure alguna cara coneguda. Des de llavors m’han mantingut sol, apartat i reclús.
M’apropo al pom de la porta, a la ràdio sona el so del violoncel que s’apodera de l’habitació. De mi. M’aturo. La tonada em resulta familiar i desconeguda a la vegada. L’he sentida abans però mai d’aquesta manera. No és Nadal però les estrofes em vénen a la ment com un llampec: “en veure despuntar el major lluminar, en la nit més joiosa els ocellets cantant”.
La gaudeixo uns instants i reprenc la marxa. Obro la porta i fora espera una figura coneguda. Tot poble coneix la seva figura més il·lustre i per sort les nostres famílies eren íntimes.
És estrany, tot i ser jo qui el rep, és Pau Casals qui està sorprès rere el llindar de la porta. “Però encara ets aquí?!” em pregunta. Aquestes paraules ja me les havia dites en un altre lloc, en un altre moment. Llavors no vaig saber què respondre. Miro enrere i ja no hi ha ningú a qui hagi de d’acomiadar. Ja puc marxar. Ja sé la resposta.
Un 16 de juny de 1937 Andreu Nin va ser arrestat per l’NKVD (Comissariat del Poble d’Afers Interiors), precursor del KGB. La URSS el volia acusar de conspirador i col·laboracionista falangista i de la Gestapo, com a represàlia pels fets de Maig del 37, però no va cedir. Mai més se’l va veure. Traslladat a València i després a la ronda d’Atocha, morí torturat en una txeka situada al soterrani d’un xalet d’Alcalà d’Henares. Nascut un 4 de febrer de 1892, es compleixen 125 anys del seu naixement.
Poc després de la seva desaparició, els carrers de Barcelona es van omplir de pintades de protesta preguntant-se “on és Andreu Nin?”. Els joves militants del PSUC les responien amb un “A Salamanca o Berlín” -amb Franco o Hitler-. Però la resposta avui, és que Andreu Nin és entre nosaltres, en la memòria, per no fer ni un pas enrere, amb independència, coherència i valentia.
