La mort de Fidel Castro va sacsejar Cuba, hispanoamèrica i el món sencer. A l’altre extrem del globus també una mort va capgirar un país i tota Àsia, tot i que aquí hagi passat més desapercebuda. No va obrir tantes portades occidentals, orient i especialment el sud-est asiàtic estaven a l’expectativa des que va morir el rei Bhumibol Adulyadej de Tailàndia a l’octubre. Va morir amb 88 anys, després d’haver estat el monarca que més anys ha regnat en el món. Mitjans d’arreu van fer-se ressò de la notícia, però per la majoria dels qui sentíem el seu nom, amb sort ens sonava tímidament en la memòria. Per Tailàndia, però, no era només el seu monarca, sinó l’últim dels seus déu-reis, gairebé una divinitat reverenciada arreu del país, que molts consideraven que havia aconseguit unir-lo tot i la diversitat ideològica. Va viure 19 cops d’estat, i va ser pels tailandesos el punt de constància i estabilitat durant les set dècades que va regnar l’oficialment conegut com a Rama IX.

Mentre que els ciutadans d’occident rebien la notícia més aviat amb fredor i curiositat, preguntant-nos què hauria aconseguit aquell home, a Tailàndia les botigues, locals i oficines tancaven perquè tothom sortís al carrer en senyal de dol i tristesa. El govern tailandès va decretar un any de dol amb algunes restriccions, concentrades especialment en el primer mes després de la mort, durant el qual el Govern demanava a la població mantenir un ambient de dol i evitar activitats d’oci com anar a discoteques i cinemes, i vestir de negre o blanc -els colors del dol-, entre altres recomanacions que han convertit un país conegut pels seus somriures en una gran sala de vetlla. El negre ho ha tenyit tot excepte els grans retrats de Rama IX que envaeixen la ciutat, durant un període en què, com no, molts viatgers ja tenien previst visitar Tailàndia. Aquest va ser també el nostre cas.

La mort de Bhumibol ens va sorprendre pocs dies abans de començar el viatge. De Tailàndia només visitaríem Bangkok, després d’estar poc més d’una setmana coneixent Cambodja. Feia dies que estaven intrigats per com trobaríem Bangkok durant l’històric període de dol, i les respostes van anar venint soles només baixar de l’avió. L’aeroport havia substituït tots els anuncis llampants típics de publicitat per imatges en blanc i negre de fotografies del rei i missatges de respecte. Tothom vestia de fosc –excepte algun turista despistat que no volia renunciar als colors cridaners–, i qui no ho feia perquè duia uniforme portava un llaç negre de dol a la màniga. La gent, però, en general no deixava que la foscor de les seves robes es contagiés als seus rostres, i el somriure seguia estampat a la cara de la majoria de persones amb què tractem.

A mesura que arribem a la ciutat anem veient com locals d’oci i botigues segueixen oberts, tot i que els maniquins mostren en la seva majoria roba negra. Quan comencem la nostra primera exploració de la ciutat es fa palès, però, que la normalitat que es viu en les zones turístiques i més concorregudes també pels locals no aconsegueix amagar i ni tan sols dissimular l’excepcionalitat del moment. Caminem innocentment cap als temples més importants de la ciutat -tot i que el Gran Palau està tancat per la mort del rei- quan ens topem amb desenes i desenes de persones de negre que col·lapsen el carrer davant del Museu de la Moneda. Tots estan fent el mateix: comprar monedes commemoratives que ha encunyat especialment l’Estat per l’ocasió. S’esgoten ràpidament.

A mesura que caminem ens anem trobant amb centenars de persones que compren i venen records del rei de tot tipus: diaris, fotografies, flors funeràries, i inclús retrats d’una mida tan exagerada que ens fa preguntar quin habitatge serà prou gran com per a penjar-lo a una paret. Però tot el que veiem queda en res en comparació amb el que s’estén davant de nosaltres: el parc de Sanam Luang, davant del Gran Palau, és on es congreguen la majoria dels qui volen mostrar els seus respectes al rei. El parc s’ha envoltat de tanques i ens deixen entrar després de passar per un control de seguretat. Dins, l’espectacle ens provoca una mescla de sorpresa i admiració: incomptables persones ofereixen menjar gratuït als qui vénen a acomiadar-se del rei, regalen aigües per prevenir marejos -la calor és sufocant-, i inclús voluntaris recullen la poca brossa que hi ha a terra. Estem presenciant com centenars de persones s’organitzen per un fi que els transcendeix, amb ordre i civisme. Tenen amabilitat fins i tot per nosaltres, que en un primer moment temíem sentir-nos com uns intrusos en mig del dol aliè. Però no, els oferiments d’aigua i menjar arriben també pels de fora.

L’entrada del Gran Palau està de gom a gom. Aquí, però, ja no som tan benvinguts. Una dona amb aires oficials se’ns apropa per recordar-nos que no podem entrar. Seguim rodejant l’enorme i majestuós palau, on descansen les restes del venerat monarca, i seguim trobant carpes improvisades de menjar pels qui vénen a recordar el rei. Entre les carpes hi ha també incomptables retrats de Bhumibol emmarcats en or i a mides que rosen el surrealisme, que esquitxen també tots els racons i temples de la ciutat, rodejats de decoracions florals de fantasia. Els tailandesos fan reverències a les fotografies del rei, i inclús s’ha pintat un mural amb diversos passatges de la seva vida, davant dels que ciutadans es fotografien posant com si estiguessin davant d’un déu, o d’una estrella del rock, o una celebritat futbolística. Depèn de qui s’ho miri.

A les immediacions del Sanam Luang hi ha desenes de cotxes aparcats de qualsevol manera, de persones que es dirigeixen al parc -de qualsevol manera significa fent tres fileres, impossibilitant la sortida dels del mig, amb inclús vehicles accidentats. Ens sentim per moments com a The walking dead-. Lluny del parc i de les zones turístiques, Bangkok sembla una ciutat fantasma. Ens creuem només amb uns pocs vianants però, això sí, desenes de policies. En una gran avinguda -una Diagonal a l’estil tailandès- n’hi ha un cada uns deu metres. De sobte, un d’ells ens diu que ens aturem i ens quedem ben quiets, dempeus i amb els braços ben enganxats al cos. Sense entendre-ho gaire, així ens quedem uns pocs minuts, expectants, fins que comencen a passat cotxes i més cotxes de policia, seguit per un gran i ostentós vehicle antic a l’interior del qual ens sembla veure el discutit hereu de la corona -sorprenentment, no porta els vidres tintats-. Després d’ell, segueixen passant més i més cotxes policials. Els intentem comptar però perdem el compte. Quan acaben de passar, el policia ens agraeix la col·laboració amb el que ens sembla un somriure sincer i seguim la marxa. El mateix ens torna a passar en poca estona, a la mateixa avinguda, que connecta amb el Gran Palau, que l’endemà s’obrirà a la ciutadania perquè pugui presentar els seus respectes al rei.

Per desgràcia, el nostre viatge s’acaba també l’endemà. Preguntem a algunes agències pels autobusos que habitualment ofereixen per anar a l’aeroport, a preus més raonables que els taxis, i tots ens diuen el mateix: l’endemà la ciutat estarà col·lapsada i no oferiran aquest servei. Calculen que milers de persones aniran a Bangkok per acomiadar-se del rei. I així és. L’endemà ens despertem i les persones de negre s’han triplicat. Les motos que normalment operen com a taxis es dediquen a transportar gratuïtament als qui van al Gran Palau, i el mateix fan les furgonetes turístiques, moltes de les quals han anat a pobles de tot Tailàndia per portar a Bangkok gent que no pot fer-ho amb els seus propis recursos. La solidaritat que mobilitza Bhumibol ens fascina i ens deixa astorats. Abans d’arribar al parc ens tornem a trobar amb desenes de persones que ofereixen menjar, i molts altres que venen objectes d’artesania i quadres pintats allà mateix amb totes les tècniques imaginables per recordar al rei. Quan arribem al parc quedem parats. Hi ha més d’un centenar de milers de persones. I totes elles, ordenadament, fan cua, que serpenteja dibuixant meandres per l’enorme parc. La fan per agafar torn per veure el monarca: cada dia es deixaran entrar 10.000 persones, i ningú s’ho pot ni vol perdre.

Rama IX va aconseguir unir els tailandesos durant el seu regnat, i és per això que és tan estimat entre els seus ciutadans -no gaire preocupats que fos el monarca més ric del món encara que Tailàndia ocupi el lloc 89 en el rànquing de països per PIB per càpita-. Va representar l’estabilitat quan el país més ho necessitava, i ara que ha mort s’obre un període d’incertesa pels tailandesos. El seu hereu, Maha Vajiralongkorn, de 64 anys, tot just ha estat proclamat nou rei, però no gaudeix de la mateixa estima entre el poble. Tot i que la informació sobre la Corona és molt limitada i la llei imposa penes de fins a 15 anys de presó per actes en contra d’ella, no escapa als tailandesos la mala fama del successor, divorciat tres vegades i protagonista d’alguns escàndols, raó per la que tailandesos i el món es pregunten si podrà ser un referent en el conegut com el país dels somriures com va ser-ho Rama IX.

El dol dels ciutadans, al contrari del que podíem imaginar al principi, ens sembla sincer i no pas forçat ni per la pressió social ni per por al govern, que va arribar a l’executiu amb un cop d’Estat l’any 2014. La naturalitat de la gent i el fet de no haver vist ni tan sols un plor fingit ni cap dol sobreactuat ens convencen: els tailandesos estimaven -i estimen- Bhumibol per haver-los unit en vida, i ara també amb la seva mort, que ha generat una expressió i mobilització de solidaritat, altruisme, treball i sentiment conjunt que aquí mai podríem ni tan sols imaginar per un cap d’Estat.