Avui pren possessió de la presidència dels Estats Units el mal, Donald Trump. Un individu racista, homòfob, masclista, supremacista, classista, agressiu, pedant, egoista, antipàtic, desconsiderat, hipòcrita, intolerant, venjatiu, aprofitat i tirà. Ell serà el nou líder del món lliure després de quatre anys sense guerres, crims contra la humanitat, espionatge, crisi econòmica ni relacions tenses amb Rússia… El món deixa enrere el premi Nobel de la Pau que matava i no jutjava a terroristes com Bin Laden, Barack Obama, i saluda a Donald Trump, el líder que es mereix aquesta època. És el president amb el nivell més baix de popularitat i amb l’honor de ser el candidat que arriba al poder amb la diferència més amplia de vot popular: tres milions de vots menys que Hillary Clinton. Dades que Trump esquiva o ridiculitza, com el cas de les primeres: “són enquestes inventades”.
El nou president dels Estats Units, país que els últims anys ha vist impotent l’auge del racisme -el 49% dels nord-americans el considera un “greu problema”- i on el 10% de la població més rica controla el 76% de la riquesa total, serà un home blanc milionari que els últims 40 anys de la seva vida els ha viscut a les portades de la premsa groga, envoltat de polèmica empresarial, escàndols sexuals i amb una carrera plena de projectes immobiliaris fallits. Què pot sortir malament?
Dos mesos després de la victòria de Trump encara seguim amb la mateixa pregunta: per què ha guanyat un home amb aquest historial?
Un racista confés
Juny del 2015: “Quan Mèxic envia la seva gent, no envia els millors. Envia gent que té molts problemes (…) aquests immigrants porten drogues, crim, són violadors i, suposo que alguns, són bones persones”
El sheriff de la ciutat
Gener del 2016: “Diuen que tinc a la gent més lleial, han vist? Podria parar-me enmig de la Cinquena Avinguda de Nova York i disparar a algú, i no perdria cap votant. És increïble”.
“Si veus a algú preparant-se per llançar-me un tomàquet, rebenta’l a cops. Parlo de debò, rebenta’l a cops i et prometo que jo m’encarregaré de pagar les despeses legals”. “Apliquin-li una descàrrega elèctrica amb el tasser… Treguin-lo d’aquí, treguin-lo d’aquí, treguin-lo!”.
Les dones són un objecte sexual
Any 2005: “Em sento atret per les noies maques automàticament i començo a besar-les. És com un imant. Les beso. Ni tan sols espero. I quan ets una estrella, et deixen fer-ho. Pots fer qualsevol cosa. El que vulguis. Agafar-les del cony”.
No paga impostos perquè és llest
27 de setembre de 2016: “això (no pagar impostos) em fa intel·ligent”.
Es desmenteix a si mateix sense problemes
Si una periodista li recorda que ha admès que no paga impostos, ell respon: “No, no vaig dir això en l’absolut”.
Ven el seu país als enemics
27 juliol del 2016: “Rússia, si estàs escoltant, espero que siguis capaç de trobar els 30.000 emails de Hillary Clinton”.
Doncs ha guanyat perquè el seu referent és ‘Ciutadà Kane’, la pel·lícula que millor s’ajusta al personatge i a l’època. Trump apareix i guanya perquè el context li és propici: guanya el sofisme, la política del zasca, els titulars d’escàndol, la superficialitat, l’ostentació, la vanitat, l’hedonisme i els 140 caràcters. Ja ho deia Gramsci, el nou president no és més que un monstre que sorgeix en un moment on intenta néixer un nou món i el vell no acaba de morir. Sorprendre’ns que en el món dels trolls anònims un troll polític guanya, és no llegir bé el drama que ens envolta.
En un marc on els lideratges es mesuren pel nombre de seguidors, l’escàndol o les visites… En un moment on les noves generacions idealitzen personatges buits com youtubers explicant com es posen els calçotets o juguen a videojocs, et sorprèn que guanyi Trump? No, no et sorprenguis si mitjans com la revista Time consideren que un noi amb 20,9 milions de subscriptors serà un dels líders de les pròximes generacions (Next Generation Leaders).
És un món on imperen els valors d’eslògan i les revolucions des del sofà, és normal que el govern del món lliure, el govern del mal, estigui format per multimilionaris, generals d’exèrcit, ultraconservadors i familiars del president. Ha guanyat el lema, ha perdut la política. Ha guanyat Trump perquè és el món qui l’ha posat allà, com expressió màxima dels seus vicis i la seva apatia. Desconeixem com seràn aquests quatre anys, i si seran quatre, però si serveix per minimitzar el pànic que hom pot sentir per qui guiarà el món lliure no hi ha res millor que recordar els vuit anys de Boris Yelstin, president de la Federació Russa entre el 1991 i el 1999.