Hi havia una vegada un emperador bizantí que mentre es proposava recuperar l’antic mapa de l’Imperi romà s’enamorà d’una actriu. En aquella Constantinoble sense bombes però massa cristianitzada les intèrprets eren una xacra indigna, no com ara, on l’obertura de monarquies i dignataris gairebé exigeix bodes amb periodistes i dones d’extracció humil.
Bé, el cas és que l’impacte de Justinià era tan colossal que li permeteren casar-se amb la Teodora fins a lluir per a l’eternitat a un mosaic de l’església de San Vitale de Ravenna sense el seu marit en un cas insòlit d’igualtat entre gèneres inèdits fins aleshores.
No sé si és perquè després de veure’ls vaig menjar al costat de l’estació i m’intoxicaren amb els funghi que acompanyaven la carn, però aquella visió em marca per una estranya serenor fruit de la representació d’un poder visceral que trigà a tornar. Occident ha conegut actrius espectaculars, dones valuoses que amb la seva empenta sobre les taules han dignificat el seu sexe tot mostrant una llibertat que no es corresponia amb el fet quotidià. Ara bé, una cosa és la màscara i l’altra la realitat.
Anem a pams. Aquest diumenge es veu que la Meryl Streep pronuncià un discurs contra Donald Trump que, sempre segons les xarxes socials, l’ha propulsat als nivells oratoris de Winston Churchill. Des de fa cert temps qualsevol parlament reivindicatiu amb un xic d’ingredients rabiosos esdevé tendència, i la tendència és l’instant, una massa fugissera, oportunista i, finalment, esmicolada al cap de vint-i-quatre hores.
És una llàstima, sí, més que res per tot el que indica de la nostra època. Els nous estris dels pescadors virtuals les lloen, proliferen els m’agrada, tothom s’omple la boca de consignes que pretenen ser revolucionàries i la satisfacció frueix amb delit.
Ahir morí Zygmunt Bauman, el filòsof de la modernitat líquida. Tots aquests moments, i podríem afegir frases, es perdran com llàgrimes a la pluja. La banalitat guanya la partida i és desmuntable sense necessitat d’insistir a l’efecte efímer i els revolucionaris de sofà, els mateixos que cultiven la ingenuïtat de poder canviar l’univers sencer des d’una pantalla.
Analitzem la trilogia que desentrella tanta tonteria. Ho farem en ordre invers d’importància. En primer lloc ningú amb dos dits de front pot creure’s que un discurs d’un col·lectiu ple de diners pugui tenir quelcom contracultural, sobretot quan la seva protagonista recolzà a Clinton i els seus arguments, alguns d’ells certament carregats de prejudicis amb determinats col·lectius ètnics de la seva professió, foren refutats amb molta facilitat pels assessors del futur president dels Estats Units d’Amèrica. En segon terme em decep de manera superlativa com de cop i volta, i la cosa ja dura uns quants anys, donem tanta credibilitat a les paraules dels actors, com si fossin Albert Einstein o André Gide. Si qui parlés fos Charles Chaplin, doncs mira, ho entendria. No és el cas i això ens condueix al tercer i definitiu parany, lamentable, de l’anècdota escollida per a desfogar-me: si ens omple d’entusiasme és per una mancança absoluta de veus legitimades per a l’arrencada d’un gir copernicà. Haberlas haylas, però quan surten els diaris les demonitzen i fins i tot les menyspreen perquè, avui fins i tot he llegit d’un escriptor que ara mateix ser revolucionari és ser conservador, transcriure a la premsa la filípica de la Streep és reforçar la comoditat d’un pensament únic que vol dissidència de mentideta per a fer creure que hi ha pluralitat i discrepància dins del sistema.
No hi ha gaire més a dir. Vergonyes com la descrita són un producte més de la frivolitat trascendent. Cada cop penso més a la dicotomia entre bars i éssers humans seduïts pels filtres escollits mitjançant mecanismes de control a Silicon Valley. L’èxit de la oscaritzada de Nova Jersey respon molt als paràmetres de l’era, un nou barroc on els que es mouen als escenaris són portaveus eficaços per a fomentar la ignorància des de l’encaix de la il·lusió alienada. Dos més dos son quatre. No hi ha gaire més.
