Els morts són pols, són cendra, són la llum impresa en una fotografia. La seva memòria és un quadre de Guim Tió, una peça d’Anna Llimós. Però són un record. No existeixen. El segle XX va finir el 2000. El segle XX ha mort i nosaltres encara el vivim. Potser per això hi ha tantes pel·lícules de zombis, vivim en un temps que està mort. En lloc d’aprendre de l’experiència de qui desapareix, gaudim del record de la seva vida. Els obituaris de l’últim han demostrat aquest fet. Estimem el segle XX i som incapaços d’imaginar i construir el segle XXI. En cada un d’aquests obituaris es tancava una porta, però ens hem quedat mirant pel forat del pany.
Entre la guerra francoprussiana i la primera guerra mundial, el món va canviar. Es va inventar el cinema. El socialisme i l’anarquisme manaven els cors dels obrers, grans imperis van caure i la guerra es va tecnificar. Els costums van canviar radicalment. No cal entrar en detalls, són evidents. L’art va passar del naturalisme al cubisme, els futuristes volien arrasar literalment tot art oficial i la revolució soviètica va esclatar. Tots aquests canvis van matar el segle XIX, en la metàfora de l’Imperi Austrohongarès.
El segle XX va superar en èpica al segle XIX. L’espai era la frontera. L’àtom, el comunisme, el feixisme. La nostra memòria s’ha quedat estancada en un punt indeterminat del segle XX. Cent anys després hi ha hagut també un canvi històric brutal i traumàtic, la caiguda de la URSS. Així com tot el desenvolupament tecnològic que hem patit. Però que ha canviat en nosaltres? Hem deixat de viure en el segle XX? Hi seguim vivint. Si pensem en totes aquelles grans obres que ens agraden, les grans obres mestres; són aquelles fetes al segle XX. El 1916 s’anuncia el dadaisme. Tot l’art del segle XIX quedava en evidencia. El 1916 Einstein anunciava a la Teoria de la relativitat. La ciència no tornaria a ser la mateixa.
En cada una de les morts anunciades el passat 2016 mor el segle XX, un segle que ens sembla gloriós i ple d’aventura, un segle on hi ha tots els nostres referents, un moment on es feien coses noves, però que ara no sorprenen a ningú. Aquest és el problema, les coses canvien i les canviem nosaltres, ja que és propi de cadascú disposar els elements per la seva màxima comoditat. I això és el que hem de denunciar, no que la cultura occidental estigui en decadència gràcies a la mort dels nostres principals referents. Hem de denunciar que no en vulguem de nous. Per por al que diran, ja que triar és decidir. Per por que ens decebin, per por que en el fons, els nostres referents també siguin humans. Aquest procés mental vol dir sortir de la norma i exposar idees noves, cosa que ningú vol fer. Cofois de la nostra existència, no volem arriscar. Preferim viure les vides d’aquell que estan morts, a crear els nostres records.
La vida, que és també la mort, farà que en una dècada quasi tot el segle XX estigui mort o incapacitat per l’arena pública. Llavors tots aquells que no volen crear res de nou, que són indiferents al riu de la vida què diran? Continuarem parlant de la Guerra de Vietnam, o llavors l’estrella serà la guerra del Golf? De quin gran pintor parlarem aquest segle? Quin serà el fet que haurà marcat les nostres vides? Què haurem fet? Són dubtes que sorgeixen de la inacció de tots aquells, que a falta d’un gran fet traumàtic que ho indiqui, encara creuen que la nostra història és la del segle XX, un segle que està mort.
El futur, així doncs, ja està escrit, és el futur que Jorge Carrión ens narra a Los huerfanos. Un món on recreem la història i els seus fets gloriosos, ja que no en tenim de propis. Una vida plena de fantasmes, una vida de morts. Una vida que no és la nostra. Canviar aquest futur està a les nostres mans. Només hem de prendre la decisió de construir-lo. La qüestió és: som suficientment valents per construir un futur nou?
