L’Aldo Urbano va néixer als afores de Barcelona el 1991, i en un moment donat de la seva vida va haver d’escollir entre portar una existència normal i ser artista. Òbviament, el fet que ara estigui parlant d’ell evidencia que va triar la segona opció, la menys fàcil i la més retorçada. Probablement aquesta és la millor manera de presentar a l’Aldo: ell és una aposta per la complicació retòrica i el recargolament de la línia, sempre a través de la lent de bifocal de la crítica i l’humor.
Per endinsar-nos en l’univers creatiu del nostre artista, cal en primer lloc delimitar el terreny en què ens mourem; cosa que esdevé – a vegades – certament complicada. Essent una tasca quasi impossible classificar un artista (ja no només l’Aldo, sinó qualsevol artista de qualsevol època) sota una etiqueta o sota una tècnica, en aquesta ocasió definirem els elements que serveixen d’eina a l’Aldo per a la confecció de la seva obra. Aquests són el dibuix, protagonista absolut i element vertebrador de tota la seva cosmogonia, el color, engranatge que posa la maquinària visual en moviment i el text, que en títols i escrits amplifica la potència dels dos anteriors.
El dibuix és, sense cap mena de dubte, l’esquelet que sosté la musculatura conceptual de l’obra de l’Aldo; amb ell sempre hi duu una ploma de tinta blava i una petita llibreta que es va omplint de manera quasi obsessiva, mentre els temes de conversa i les cerveses flueixen al seu voltant. Les línies tremolosament imperfectes que surten de la seva ploma i el seu pinzell, a més de delimitar contorns i evocar imatges, generen una vibració visual que conquista la retina i s’hi instal·la, sacsejant a poc a poc la resta dels sentits de l’observador. Tanmateix, aquesta vibració no és més que la conseqüència d’una premissa: no entén el dibuix en un sentit literal, sinó com un compendi d’idees i imatges mentals que són plasmades a través de la línia, un instrument de la raó humana per a la interpretació del seu entorn. D’aquesta manera, és fàcil entendre com un entorn eminentment hostil amb la cultura i particularment dur des del prisma de l’art sigui representat com una vibració constant que esquerda i enruna qualsevol zona de confort possible.
És en aquest punt, en l’holocaust de la comoditat de l’espectador, on entra el joc el segon element cabdal en l’univers creatiu de l’Aldo: el color. Mitjançant la contraposició de cromatismes molt àcids, les pintures del nostre artista prenen un caràcter psicodèlic que pretén generar un shock en l’espectador. L’energia visual que es desprèn d’aquestes combinacions lisèrgiques esdevé cinètica en el moment en què tant línia com color es combinen en espirals, vòrtexs i parts de la maquinària artística que ha generat l’Aldo en les seves últimes peces, que es poden veure fins al 5 de febrer a la Fundació Arranz-Bravo.
En tercer lloc trobem el text, l’element més difícil d’abordar, de naturalesa volàtil i etèria, fins ara present únicament en títols i algunes pintures que inclouen escrits. Aquí he decidit anomenar-ho text, però podríem parlar de paraula o narració i seria igualment vàlid; tanmateix, encara està per venir el que serà un exemple de l’ús de la paraula escrita per part de l’Aldo, que està a punt de publicar una novel·la gràfica titulada “Un bosque cuyo incendio se ha extinguido” on els seus traços nerviosos i desesperants traçaran la vida d’un artista desesperat per la merda de context que l’ha acompanyat. Òbviament, qualsevol paral·lelisme amb la realitat és aquí un fet buscat i premeditat; l’Aldo és un lector àvid i curiós, i en les converses mantingudes em va recomanar un llibre estrany, les Memorias del Marqués de Bradomín de Valle-Inclán. Si bé temàticament – la vida i periples d’un marquès faldiller fent les espanyes durant les guerres carlines – poc o res té a veure amb les maneres creatives de l’artista que ens ocupa, la riquesa verbal de l’escriptor gallec té una indubtable influència en la manera que l’Aldo té de cosir els mots. Frases rebuscades i a vegades ambigües són habituals als títols de les seves obres, exemples com “El combustible que anima las rotaciones”, prenen un caràcter quasi aforístic quan entren en diàleg amb els dibuixos i contraposicions de colors: dobles sentits i palimpsestos semàntics apareixen flotant sobre els vòrtexs epilèptics i els engranatges delirants de les seves peces. No obstant això, de l’escriptura ja en parlarem, si s’escau, quan vegi la llum el la novel·la gràfica que està encara a la recambra.
Si haguéssim de posar una etiqueta a l’Aldo Urbano aquesta seria la de pintor, però com passa amb totes les etiquetes, seria una simplificació que perdria massa matisos pel camí. La seva principal eina és la imatge, creada a través de la pintura i el dibuix, sí, però tot plegat va més enllà. L’Aldo, com molts artistes que actualment ronden la vintena, ha reaccionat a una inèrcia d’unes quantes dècades de teixit artístic amb l’esquena girada a la pintura. Conceptualisme, art d’acció i performance han inundat el mainstream durant anys i panys i esdevenen a ulls d’alguns artistes joves mitjans arnats, rancis. De fet, l’Aldo, en un cartell d’una ironia flagrant ho explica de manera definitiva: “¿Pintabas y haces performance? ¡Vuelve a pintar! […] ¡Nunca más tendré que untarme en manteca para hacer arte!”. Crec que aquesta frase ajuda a entendre la seva manera de veure el món de l’art, no exempt de sentit de l’humor, però amb esperit crític i inquietud creativa.
Potser alguns heu trobat a faltar en aquest esbós de perfil d’artista una menció al lloc on aquest es posa a crear, la matriu que incuba l’obra i que la fa néixer i créixer. La resposta és tan senzilla com crua; és molt complicat costejar-se un estudi, i per això l’Aldo ha optat per una opció diferent: la transhumància artística. Igual que les seves obres, està en constant moviment, i en els últims dos anys ha passat per diverses residències artístiques, des de l’Índia (Sandarbh Artist Residency, Partapur, 2014) fins a Can Serrat a El Bruc fa poc més d’un mes. El canvi constant, com el fluir del cabal d’un riu, és el que converteix cada peça nova que l’Aldo produeix en una instantània d’una mateixa cosa en instants diferent; rotacions imprecises, engranatges excèntrics i electricitat cromàtica es repeteixen constantment, però no els veureu dues vegades iguals. Això si no us passeu a la lectura, és clar.