Poder, pactes i legitimitat: la política internacional a la fantasia

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La política és una convidada habitual a la fantasia i la ciència ficció: malgrat que el tema no sigui central (o no ho sembli, d’entrada), els autors no deixen d’introduir conceptes polítics que ens fan reflexionar i ens fan vessar rius de tinta als politòlegs amb tirada pel frikisme. Això es veu especialment en les sagues que incorporen diverses comunitats polítiques, federades o no, on l’estira i arronsa entre els diferents estats o entre el centre i les unitats (con)federades és pràcticament sempre una constant. Fa una mica més d’un any vaig escriure sobre “La Fundació” d’Asimov i l’article de Pablo Simón explicant la caiguda de la República galàctica és ja una referència en aquest món de la ciència política i la cultura popular. En aquest article parlarem de geopolítica, poder i pactes a dues sèries de fantasia “de gran abast”: la gran degana “El Senyor dels Anells” i la potent i nouvinguda “Cançó de Gel i Foc/Joc de Trons”.

Saloon Westeros

Demanant disculpes per l’acudit horrorós, el món de George R. R. Martin ens recorda enormement al salvatge Oest: primer dispara i després pregunta i qui desenfunda abans guanya… si no és que en té un que l’apunta des de darrere mentre diu “intenta desenfundar que et converteixo en menjar per cucs”. Ras i curt, l’escenari internacional a Joc de Trons seria l’encarnació del realisme polític a les relacions internacionals: Westeros és una taula de billar on els estats són boles massisses que xoquen entre elles. Aquestes boles, però, no són totes de la mateixa mida i, a l’hora de la veritat, no són tant massisses com això: durant la sèrie veiem canvis d’aliances, traïcions… A banda que no només hi ha estats o sub-estats (liderats per famílies menors): entre mig de la guerra hi ha individus carismàtics capaços de no seguir els interessos del seu estat i erigir-se com a petits pols de poder. Sobre aquest darrer punt, cal tenir en compte que els sistemes feudals tendeixen a això: els estats estan menys institucionalitzats que en les societats modernes i giren al voltant d’un home fort (o dona forta), que, només que compti amb una mica de terres, prou seguidors (o serfs) i recursos per armar-los en té prou per entrar al mapa d’actors polítics i, malgrat que les grans cases l’ignorin, pot erigir-se com a poder per la via dels fets consumats. En qualsevol cas, la idea fonamental és que cada estat mira únicament i exclusiva pels seus interessos: cap pacte sobreviu més de l’imprescindible per a defensar els interessos de cada grup (o de cada individu poderós i els seus seguidors).

En segon lloc, cal destacar que la política d’Essos i Westeros està totalment separada de la moralitat en el sentit de Carl Schmitt: aquest filòsof defensava que en política la dicotomia principal és la d’amic-enemic, entès com aquell que et pot matar (més o menys metafòricament), independentment de les categories morals (bo-dolent) o estètiques (bell-repulsiu). D’aquesta manera, hom pot estar aliat amb personatges o estats amb motivacions perverses mentre que l’enemic pot ser un ésser moralment perfecte, amb el petit detall que és qui branda una espasa amb la intenció de matar-te. D’això en trobem nombrosos exemples a tota la saga, on lluiten conjuntament personatges nobles i perversos contra enemics igualment diversos, afegint-hi una diversitat considerable d’estàndards de moralitat (comparem els Stark amb els Greyjoy o els Targaryen, per exemple). L’únic que els uneix és que no volen rebre garrotades i estan disposats a clavar-ne.

Val a dir, però, que el que sembla un joc de garrotades i cigales es complica força a mesura que avancen els llibres i sèries quan s’hi barregen qüestions de finances i de religió alhora que avança el temps i ens trobem ja no només amb regnes feudals a la manera nord-europea sinó amb repúbliques mercantils, banquers molt més poderosos del que sembla i que ens porten a la primera edat moderna (de la mateixa manera que el regnat de Cersei Lannister recorda als darrers Lluïsos francesos i els Pardals als jesuïtes). Seguint aquesta lògica, tot apunta que aniríem cap a la creació de regnes més centralitzats amb el debilitament dels senyors locals, malgrat mantenir-se, com dèiem, un estat de guerra de tots contra tots.

El senyor dels anells

Bé, mal i pactes: les relacions internacionals a la Terra mitjana

El món on es desenvolupa El Senyor dels Anells té semblances relatives (o més aviat al revés) amb l’univers de GRR Martin, ambdós basats en l’Alta Edat Mitjana europea inclòs un imperi dividit en dos (Àrnor i Gòndor) on una part es desintegra en un caos de petites unitats polítiques de diferent tipus i l’altra es manté com a regne, malgrat que amb el poder en mans dels senescals regents.

La gran diferència, com veurem, és l’existència d’una dualitat entre els estats i les zones que escapen del seu control i una guerra amb dos bàndols molt clarament definits: els estats humans (Ròhan, Gòndor, Dale…), èlfics (Rivendell, Lórien i el Bosc Llobregós), alguns dels micro-estats nans i la Comarca contra Sàuron i els seus aliats (Ísengard, Rhun, Harad…). A les zones on no arriba el poder de l’estat, molt més numeroses que en l’exemple anterior, l’escenari seria totalment hobbesià (vides brutals, desagradables i curtes) si no fos perquè tots els personatges, segons sembla, estan aliniats amb els principis d’aquests bàndols. Una segona diferència és que a la Terra Mitjana les categories de bo i dolent són totalment inseparables de les d’amic i enemic: l’aliança Ròhan-Gòndor-Elfs és moralment bona i Sàuron i Sàruman són indiscutiblement perversos. Seguint aquesta premissa, trobem comportaments motivats pel que es percep com accions justes. Per exemple, la involucració d’una part dels elfs en la guerra contra Sàuron quan l’opció lògica fóra agafar els trastets i marxar cap a les Terres Immortals atès que, guanyi qui guanyi, són conscients que el seu poble només pot anar cap a la decadència i la irrellevància en un món dominat o bé pels humans o per Sàuron i companyia. Primera diferència que ens allunya del realisme absolut.

- Publicitat -

Segona diferència: els pactes són importants. Durant l’obra es fa referència diverses vegades a la “Darrera Aliança” i a les conseqüències que ha tingut trencar els pactes en el passat. De la mateixa manera, veiem com l’estat de Ròhan es forma a través d’un tractat entre el poble prèviament nòmada d’Eorl el Jove i Gòndor: se’ls cedeix unes terres a canvi d’ajut militar quan ho necessitin. Un pacte feudal, però un pacte en definitiva, que reconeix, de facto, la sobirania de Ròhan. En el moment en el qual Gòndor necessita ajuda, senzillament reclama al rei Thèoden que compleixi la seva part del pacte… sense contrapartides! En cap moment li ofereix ni dignitats ni partir-se el botí de la guerra amb Sàuron, cosa que seria inconcebible en un món com el de Joc de Trons. Aquesta visió, també mig normativa i mig analítica basada en les relacions teixides de pactes, compromisos i responsabilitats s’anomena racionalista o grociana (per Huig de Groot, conegut també com Hugo Grotius) i parteix de la idea que existeix un dret internacional independent de cada nació basat en la raó comuna entre totes les persones i pobles. En aquest sentit, doncs, es crea una xarxa jurídica que legitima i ordena (o deslegitima, segons el cas) les relacions entre estats i pobles i això és, doncs, el que trobaríem a la Terra Mitjana.

Així, ens quedem amb dues visions molt diferents de què són les relacions entre estats: o bé el campi-qui-pugui on cadascú busca els seus interessos o bé uns pactes que limiten aquests impulsos egoïstes. Cal tenir en compte, per això, que aquests models tendeixen a mesclar elements positius (com creuen que són les coses) amb normatius (com creuen que haurien de ser les coses), cosa que cal tenir-ho present quan fem servir determinades eines. Això és encara més veritat quan estudiem casos de ficció on l’autor pot jugar a ser el déu del seu món i inventar-se una realitat que respongui a les seves idees normatives (o a les que cregui que faran vendre més llibres). En qualsevol cas, la fantasia ens segueix servint per pensar sobre la política real i, si no us en canseu, hi tornarem aviat.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca