Si Sigmund Freud hagués viscut al segle XXI hagués pogut diagnosticar la neurosi de l’època a les xarxes socials. És ben normal obrir Facebook i trobar un pensament únic que en realitat és un llenguatge que ha creat l’espai de Mark Zuckerberg d’acord amb unes premisses de control que es remunten a la caiguda del mur de Berlín, quan l’adéu al rival perillós pel capitalisme li donà camp lliure per a fer i desfer sense problemes envers el seu domini de ments i diners.

Un altre austríac, Karl Kraus, parlava que la crisi del seu temps es mesurava per l’ús del llenguatge. Tenia raó perquè ara passa exactament el mateix. El dia de Nadal morí George Michael i de cop i volta el meu mur principal s’omplí de lament col·lectiu fins a un grau grotesc. Com que passo aquests dies a un poble crec ser més fred i lúcid amb les meves apreciacions dels semblants. 2016 ha sigut nefast a nivell de morts musicals, però aquesta no és la qüestió.

No sóc expert pop i tampoc en tinc ganes. Ara bé puc dir que George Michael no era cap Beethoven, però potser no feia falta. Fou el solista masculí que als vuitanta es contraposà a Madonna, d’acord. Tenia qualitat musical? No ho crec. Si d’aquí uns anys l’article aquest és el seu paràgraf prescindible.

Els usuaris s’han acostumat a expressions exagerades que avergonyirien a la gent del bar preocupada per les seves pròpies existències sense ganes de fer de ploraneres gregues contemporànies. No, George Michael no. Amb signes d’exclamació, con aspavientos que dirien en castellà. Que se acabe ya 2016. Sí, si us plau que s’acabi ja, però no per tanta defunció, sinó més aviat pel malson del context internacional amb una guerra a Síria que seria el nostre equivalent més esmicolat de la Guerra Espanyola del trenta sis. I una inestabilitat forjada a base de referèndums, terrorisme i líders lamentables que només fan perillar més el futur.

Els necrofans tenen varis punts que els fan convergir al dolor. Els de primera hora volen tenir la primícia de la noticia. Els altres la transmeten fins a crear un cos monocrom que vol ser original perquè cadascú escull una cançó amb ànim de desmarcar-se, però clar la coincidència és inevitable. D’altra banda resulta força curiós veure com, de cop i volta, el coneixement sobre el futur enterrat s’expandeix com l’univers, sense importar si de veritat tanta tristesa còsmica és autèntica. El neobarroc, amb la màscara homogènia com a bandera, fa que tot el camp sigui un clam mitjançant Viquipèdia, vàlida també a Twitter per a commemorar qualsevol naixement o comiat històric per molt que no sigui de número rodó. El més patètic és que a vegades vaig a la pàgina de cultura d’alguns diaris i trobo informació sobre el 76 aniversari de la mort d’algú, com si fos notícia. No ho és perquè així ho diu l’etimologia. És pobresa i mala praxis, simulacre de sapiència des la ignorància més profunda i gens enciclopèdica.

Dir que s’acabi ja 2016 des del sentit en que l’empren els protagonistes de les xarxes constitueix un grau de cinisme i manca de compromís brutal, com la rèplica de la coberta del Sargent Pepper amb els finats de l’any. L’haurien de fer amb tots els anònims desapareguts per les bombes, persones normals que importen molt més. Quan mor l’àvia o el veí ningú munta el número neobarroc d’expiació, i és una llàstima.

La deriva més important de tota l’operació necrofan es basa a un fals sentiment que instal·lat a l’actualitat oblida el present, que ningú medita a partir d’un posicionament basat als extrems i una ferma voluntat d’acceptar un rellotge ràpid afavoridor de l’absoluta derrota de l’anàlisi. Per això quan mor un personatge històric de debò tothom veu blanc o negre. De Fidel s’havia dir que era un monstre o un sant d’esquerres. On és el matís?

El que em calma és saber que les xarxes no són la realitat, només la seva mascarada, un món perfecte per a copsar allò de que amb el neolliberalisme qualsevol vol ser el rei del mambo quan només forma part del ramat. Si surto al carrer les preocupacions són altres i em relaxo, ric i, mai més ben dit, desconnecto d’una obscenitat a molts ens han agafat perquè, o això creiem, sense ella potser no podríem treballar igual.

Així de memòria sé que l’any 1883 moriren Marx, Manet i Wagner. És una sort que aleshores no existís Facebook. Tampoc m’imagino a ningú cridant desesperat pels carrers de Londres, París o Venècia. La normalitat continuà i la paraula és important. Quan guanyà Trump un amic meu digué que no entenia com hi havia gent que votava Trump. Els definí de persones diferents, sense formació. Potser el problema és que ningú fa dos passes per a obrir la porta i deixar una finestra que no dóna a l’aire lliure.