Amb un caminar d’allò més discret, gairebé imperceptible, el 2017 comença a fer-se visible al final d’un exhaust calendari. En aquesta ocasió, sembla que molts i moltes i amb més impaciència de la que ens agradaria admetre, romanem amb una gran disposició a engrapar-nos tots els grans de raïm, ni que sigui a la vegada, per poder engolir un 2016 que se’ns està quedant ben ennuegat.
Si donem un cop d’ull a la conjuntura global – política, social, i altres- que hem heretat en aquests darrers 365 dies, si més no, en tenim per un esglai. Des de la recent i encara no assumida victòria de Trump fins a l’inici del desmantellament de la Unió Europea -que mentre perd ciutadans pel nord, en barra el pas als del sud-, que no hem pogut respirar gaire. A casa, d’una naturalesa ben diferent però amb un sentiment gairebé idèntic, hem vist com les friccions entre les institucions catalanes i espanyoles, amb cullerades de tribunals, estan arribant a la culminació d’una pressió que remourà plaques tectòniques. Finalment, tenim els atacs terroristes, una destrucció humana que no es mereix més que tot el menyspreu i rebuig que em permet aquesta oració.
Amb aquesta breu i dramàtica anàlisi podria començar a parlar de com aquells abanderats de la globalització com a portadora de la igualtat han patit una rentada de cara de la mà del nacionalisme més brut i acarnissat -amb excepcions-. També podria reflexionar sobre els poders dels relats, les hipocresies dels valors occidentals exportadors de tragèdies, del capitalisme econòmic més punyent o fins i tot de la malaltia crònica de la supremacia colonialista que ens persegueix amb una daga al coll. Tanmateix, d’aquests i molts altres temes ja se n’ha parlat a bastament, i amb un coneixement de causa que se m’escapa com les identitats líquides de Bauman fugen pel desguàs, el millor que puc fer és emmudir paraules.
El que sí que faré, si m’ho permeteu, és intentar elucidar quins són els millors propòsits d’any nou que se’m passen pel cap -que no desitjos- per allò de no cridar als mals auguris. Per aquest 2017, proposo empatia, que tothom sigui capaç de comprendre pells de vides alienes; recomano lectures, de la història, de la vida, de la natura, del que sigui per combatre la ignorància premeditada i conscient; dosis d’aire fresc, de muntanya, de connexió amb l’entorn que ja no ens rodeja però que ens reclama, gairebé implora, a crits plens de tons contaminats; reclamo moments per pensar sobre i per nosaltres, per deslliurar-nos de rutines robòtiques i addictives; exigeixo sensibilitat, música i combats pacífics; i finalment, imploro humanitat, somriures i plors, tenir dret a ser infeliç i a l’acceptació d’allò que ens fa imperfectes però pel que val la pena omplir els pulmons a cada segon.
Si aconseguim fer això, o tan sols intentar-ho, de ben segur que la conjuntura global -política, social, i altres- serà igual o pitjor que la d’enguany, però la conjuntura local de cadascú, aquella en la que rau la riquesa més gran i que posa la h a la paraula humanitat farà que d’aquí a un any siguem més lliures de la inconsciència i més forts que la indiferència. Bon any 2017.
