Gràcies a l’atzar, aquest dissabte va ser un dissabte especial. No va ser un dissabte qualsevol, no va ser un dissabte normal, d’aquells que surts amb la teva colla, la parella o algun amic, entres a un bar i soluciones al món. Va ser un dissabte especial, ja que vaig poder entrar al Pub KM (c/ Alcolea, 100). Va ser la presentació de la cantant Sandra Royo i m’hi van convidar. La jove cantant autodidacta va amenitzar una vetllada marcada per la força del local on ens trobàvem i la seva poderosa veu. Una veu que va destacar per versionar a Amy Whitehouse, amb tota la seva força i cruesa.
El Pub KM va ser el primer pub d’Espanya, va ser on l’Eugenio va començar a fer acudits i on es reunien les starlets dels anys 70. Per motius que excedirien aquest article el pub va entrar en letargia i s’ha conservat com era llavors. Ara és un lloc secret. Com els paradors turístics sense turistes, que passen de boca en boca fins a tenir, turistes. Aquest pub encara guarda el seu secret i una munió de persones el vam poder gaudir.
Amadeu Molins, l’amfitrió passejava amb vestit negre i corbata taronja enmig d’un mar de vellut blau-verd i parets càlides. Navegava per un mar de taules rodones amb llum baixa i sofàs fent esses, hàbitats per juniors i sèniors. Sandra Royo cantava i nosaltres contemplàvem el local, l’amfitrió i els baixos relleus que decoren els laterals de l’escenari. Entrar-hi és com caure en el sot d’Alícia al país de les meravelles, seure i prendre un gintònic va ser viatjar en el temps. Un temps en què les preocupacions són inexistents i la conversa, l’espectacle i les rialles embafen l’aire. No l’embafen com en un dinar familiar, o com en una llarga reunió executiva. L’embafen com una habitació on s’hi ha fet l’amor i les feromones expedides ens sumeixen en una atmosfera sense preocupacions. El Pub KM és una rara avis a Barcelona, però potser és l’essència de Barcelona. El Pub KM és allò que voldrien ser tots els clubs, el que aspiren a ser tots els bars. La seva atmosfera clandestina xocava amb els somriures amables del públic.
Amadeu ha volgut tornar a obrir el seu pub, un local del qual parla amb la il•lusió de festes passades i amb el qual vol promocionar joves creadors, vol posar el seu café d’art, el seu pub a disposició d’aquells joves de la ciutat que no troben un lloc que els faci de tarima, que els serveixi d’oportunitat. Ho fa per il•lusió, ja que el KM és la nineta dels seus ulls. Ho és pels records que en té i per la seva voluntat de tenir reptes nous. Sap que només el seu passat el pot projectar al futur.
En una Barcelona conquerida per hordes de turistes, esnobs i bobos. La descoberta d’aquest pub em va fer veure una ciutat amagada. Una ciutat de rialles i núvols de tabac. D’infidelitats i bonhomia. De jugadors de futbol, bohemis i músics sud-americans.
Pub KM és una càpsula temporal enmig de Sants. En un moment on hom cerca en parades, en botigues i armaris preterits la roba dels seus avis, el Pub KM existeix. Potser regirem aquests espais amb l’esperança de trobar-hi lloc millor o un temps feliç i bondadós (que mai va existir). Aquest pub és l’essència d’allò que cerquem. El KM no té cap cançó en la seva cabina de DJ que no sigui recordat amb nostàlgia. Només té CDs i vinils per punxar. Però no va obrir amb la voluntat de llepar-se les ferides, de tornar a un passat que no ha existit. Viu per obrir i mostrar a nous artistes, a joves que busquen un nou lloc, i només el poden trobar en un pub que s’ha quedat ancorat en el temps.
