El fotoperiodista i escriptor Jordi Borràs va explicar, en el marc d’una conferència organitzada el passat dijous a l’Espai AnGram, que “seria una bona notícia” que Podemos o el partit que acabin esdevenint els ‘Comuns’ abanderessin un nou espai del nacionalisme espanyol. Segons Borràs, que s’ha especialitzat en els moviments d’extrema dreta, seria “fantàstic” que “en el referèndum, que ja veurem si el tindrem, aquest espai fes campanya pel ‘no’”.
“Segons el Centre d’Estudis d’Opinió, tenen una base del 20-30% de votants independentistes i no sabem què pot passar”, tot i això, el conferenciant va defensar aquesta opció perquè en aquests moments “no hi ha un moviment unionista espanyol sense vincles amb l’extrema dreta”. Podemos, asseverava Borràs, “és un partit nacionalista espanyol, ells mateixos es declaren ‘patriotes’, va ser el seu gran lema a les últimes eleccions. Al final, però, no es reconeixen com a nacionalistes, igual com tampoc no s’hi reconeixen el PSOE ni el PP”.
Durant els minuts anteriors, Borràs, autor de ‘Desmuntant Societat Civil Catalana’ (SCC) havia explicat que en els partits i entitats que s’han autoerigit en defensors de la unitat d’Espanya hi queden vestigis de l’extrema dreta. Tot i això, matisava “SCC, com a tal, no és d’extrema dreta. Ni el Partit Popular ni Ciutadans són d’extrema dreta. Això que quedi claríssim”. Tanmateix, comentava, a l’ara diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya, Sonia Sierra, “no li va fer res fundar SCC al costat de, per exemple, Jorge Buxadé, que és candidat de la Falange Espanyola. O al costat de Josep Ramon Bosch, que tots sabem com va acabar, i que per cert té un judici pendent [per amenaces a polítics i activistes favorables a la independència]”.
La mare dels ous de tot plegat, esgrimia Borràs, és que “a SCC hi conviuen de bon inici Josep Ramon Bosch i Jorge Buxadé, o el senyor Alzina, al costat del senyor Joaquim Coll, que és del PSC. Crec que el problema bàsic és la manca de cordó sanitari entre demòcrates i antidemòcrates”. En aquest sentit, llençava una advertència a l’independentisme: “I això és un error que també podem cometre a l’independentisme. Abans d’independentistes hauríem de pensar si som demòcrates o no. En aquest cas, nosaltres ho hem sabut superar quan hi ha hagut intents de crear una extrema dreta independentista. Això l’espanyolisme és incapaç de fer-ho perquè part de la base social del nacionalisme espanyol, en gran part, és l’extrema dreta”. Per aquesta raó, deia, “no hi ha un moviment unionista espanyol sense vincles amb l’extrema dreta. Encara està per fer un moviment nacionalista espanyol que se’n desvinculi del tot i que es reivindiqui com a tal”.
En el pla personal, Borràs va denunciar que “en general, durant molts anys, he estat absolutament sol en el sentit en què quan jo treia una informació sobre l’extrema dreta no tenia repercussió, fins que no l’he hagut de muntar molt grossa, com en el cas Bosch, no m’han començat a fer cas”. Lamentava que “els mitjans han tingut una certa tendència a obviar aquest tema. Ho han fet per diferents motius: jo me n’he trobat que diuen que parlar de l’extrema dreta és fer-los propaganda, i partim de la base que parlar de la violència masclista no és fer propaganda dels maltractadors. Una cosa és fer periodisme i una cosa és fer proselitisme. Per altra banda, hi ha por, hi ha certa por encara inclús en generacions nascudes en presumpta democràcia”. Alhora, però, creu que aquesta por “té cert sentit, perquè veus que hi ha agressions provinents de l’extrema dreta i diferències en la vara de mesurar quan hi ha un altre tipus d’agressions. Les agressions d’extrema dreta tendeixen a titllar-se d’agressions entre bandes, com en el cas de Guillem Agulló, que va morir i el jutge va considerar que era una baralla entre bandes juvenils –i els seus responsables es van passar quatre anys a la presó”.