A finals del 2016 tot sembla indicar que la Federació Russa es troba en una bona posició a nivell internacional, ja que, si bé les sancions econòmiques d’Occident arran de la invasió de Crimea (2014) han estat especialment dures per a l’economia russa, l’entrada del país a l’OPEP i els acords amb les monarquies del Golf donaran al president Vladimir Putin una forta posició negociadora, fonamental a l’hora de determinar el final de la guerra de Síria, ara que el setge sobre Alep s’intensifica. En l’àmbit intern la posició de Putin és solida, Rússia Unida, el seu partit, segueix guanyant eleccions, i segueix comptant amb l’adhesió de la direcció de Gazprom, la companyia russa de gas que avui dia patrocina tota mena d’actes públics (la Champions League entre altres).  

Qualsevol podria pensar que Rússia travessa un període tranquil, especialment ara que a la Casa Blanca governarà Donald Trump, però res més lluny de la realitat: tot i que Rússia i la Unió Europa són econòmicament molt compatibles, la primera no és fiable per als inversors privats donada la tradició russa d’expropiacions i detencions d’homes de negocis, amb la qual cosa els inversors no faran pressió sobre els Estats europeus per a posar fi a les sancions. L’altre assumpte és la relació de l’exèrcit amb el president Putin, relació que passa per moments tèrbols si tenim en compte que actualment s’està formant un exèrcit que només respongui davant de Putin, una mena de guàrdia pretoriana. Resulta paradigmàtic que un exèrcit amb fama de lleial (quan es va produir la desintegració de l’URSS, la majoria dels oficials es van resignar a obeir les autoritats civils) sigui posat en qüestió per un líder que ha basat una part rellevant del seu prestigi polític en les victòries militars; la realitat podria ser que, donat l’aïllament de la cúpula dirigent (no més d’una dotzena d’homes governen Rússia), li calguin a Putin adhesions de caràcter personal i és aquí quan entra Ramzan Kadírov en joc.

Qui és Ramzan Kadírov i perquè és tan important a Putin? Per a respondre a aquesta pregunta abans cal destacar que és originari de Txetxènia, la república caucàsica que va patir dues invasions de Rússia en menys d’una dècada. Poblada majoritàriament per musulmans de la branca sunnita, a començaments de la dècada dels 90 van seguir els passos d’altres repúbliques soviètiques del Caucas com Armènia o l’Azerbaidjan i van reivindicar la seva independència, iniciant-se en aquest cas una dècada de sanguinaris enfrontaments amb les tropes russes. En la primera guerra (1994-1996), Ahmad Kadírov, pare de Ramzan, va formar una milícia privada (els Kadirovski) que s’enfrontaria amb èxit als contingents russos. A la segona guerra de Txetxènia (1999-2000), ja amb Putin al capdavant, Kadírov sènior opta per aliar-se amb els russos, essent recompensat uns anys més tard amb la presidència de la república caucàsica.

Un atemptat el 2004 a Grozni, la capital txetxena, posà fi a la vida d’Ahmad Kadírov, passant el control de la milícia privada mans del seu fill Ramzan, el qual manifesta ben aviat unes grans ambicions. La competència entre Kadírov junior i Alkhanov per la presidència (una competència que sovint es traduí en xocs violents) s’allarga fins al 2007 quan, Vladimir Putin, pren partit per Kadírov. Des d’aquell moment, la vida a Txetxènia no tornarà a ser la mateixa doncs Kadírov hi establí un feu privat que només depenia de la presidència federal russa.

Si bé la destrucció total de Grozni durant la Segona Guerra havia aixafat els ànims de resistència separatista a Txetxènia, els mètodes que Kadírov ha emprat contra els detractors han silenciat tota mena d’oposició, tant l’insurgent com la pacifica, convertint la república caucàsica en un oasi de tranquil·litat a la regió. Amb una milícia privada de 3000 homes, la presencia de l’exèrcit rus s’ha fet innecessària per a mantenir el control sobre la població, guanyant-se Kadírov nombroses condecoracions militars (com la d’Heroi de la Federació russa) tot i les continues denuncies per violacions de drets humans. I és que, en la seva particular lluita contra el terrorisme, la tortura ha estat un mètode habitual, així com les execucions (especialment quan un atemptat es produïa al seu poble natal, Tsenteroi. Mentre repúbliques veïnes com Ossètia del Nord o Daguestan patien greus atemptats terroristes, els èxits de Kadírov a l’hora de conservar la pau li van valdre l’any 2011 la confirmació en el càrrec per part del president rus Medvédev.

Però el president de Txetxènia és ben lluny de ser el gos guardià dels russos al Caucas, ja que tant en l’àmbit intern com extern ha promogut unes polítiques que sovint contradiuen els postulats de Moscou. A escala internacional ha iniciat contactes econòmics amb la veïna Azerbaidjan i amb l’Aràbia Saudita (cap dels dos països es pot considerar un aliat de Rússia) i, si bé va criticar l’expresident ucraïnès Yanukóvich, va oferir les seves tropes com a suport de l’exèrcit rus a Crimea. A Txetxènia és encara més curiós doncs, Kadírov no amaga les seves creences sunnites, arribant fins i tot a promoure una conferència d’estudiosos islàmics amb la qual pretengué marcar quins eren els bons i quins els dolents musulmans, arribant a la conclusió que els grups vinculats al salafisme havien de ser prohibits. També, i en contradicció amb les lleis federals russes, Kadírov ha acceptat la poligàmia i els assassinats d’honor.

Es possible que les actituds de Kadírov aixequessin critiques al Kremlin i que s’induís Vladimir Putin a controlar al president txetxè però, quan aquest va amenaçar a començaments del 2016 amb dimitir del seu càrrec, Putin es va afanyar a confirmar-li el seu suport. Les urnes confirmaren la reelecció de Kadírov amb un 98% dels vots. Ara, amb 40 anys, Ramzan Kadírov segueix sent el líder indiscutible del Caucas rus i l’home fort de Putin en aquella regió, però, i això no escapa als analistes polítics, té el txetxè grans ambicions a escala federal i pocs dubten que en uns anys pugui esdevenir ministre, o fins i tot, l’hereu de Putin.