Àsia i la perillosa “doctrina Trump”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En una campanya electoral marcada per les declaracions racistes, sexistes, els insults i les fanfarronades, les poques propostes de política exterior del ja president electe d’Estats Units, Donald Trump, han quedat sovint silenciades pel soroll mediàtic generat pels seus exabruptes. Més enllà d’alabances a l’autoritarisme de Vladimir Putin o amenaces contra Estat Islàmic, el candidat republicà ha apuntat a una visió per l’Àsia Oriental que pot donar inici a una perillosa nova Guerra Freda a la regió.

“Si Japó comptés amb armes nuclears, no sé si seria una cosa dolenta per a nosaltres”, comentava Trump en una entrevista al The New York Times durant la campanya, i insinuava acte seguit que també seria beneficiós que Corea del Sud creés el seu propi arsenal atòmic. En una altra conversa amb el The Washington Post el magnat es negava a aclarir si Estats Units intervindria davant una possible ocupació xinesa del conjunt d’illes deshabitades disputades amb Japó, malgrat el pacte de seguretat entre ambdues potències.

El missatge semblava ben clar: ja és hora que els nostres aliats comencin a defensar-se per ells mateixos. Forma part de l’estratègia de Trump per renegociar la majoria d’acords de seguretat d’Estats Units, i de moment, és difícil saber si tot plegat és un gran “bluf” per aconseguir una major implicació econòmica dels aliats. El milionari, a més, ha aconseguit enfurismar al govern xinès acceptant com a interlocutora a la presidenta de Taiwan, Tsai Ing-wen, que Pequín considera la líder d’una regió rebel del país. Trump, però, encara ha d’aclarir si l’illa, apuntada per uns 500 míssils des de la Xina continental, seguirà sota la protecció militar d’EE.UU durant el seu mandat. 

En qualsevol cas, aquesta incertesa sobre fins on arriba el compromís de seguretat de Washington amb els seus aliats asiàtics tiba encara més la corda en una regió marcada per les tensions militars entre estats veïns.

Corea del Sud i Japó han depès militarment d’Estats Units des de fa dècades: Tòquio paga anualment 2.000 milions de dòlars a Washington pel manteniment dels 49.000 membres de l’exèrcit nord-americà que resideixen en sòl nipó. De manera similar, la factura que rep Seül per l’estacionament de 28.500 soldats d’EE.UU. a la zona és de 800 milions de dòlars l’any.

Pulling security at FOB Lightning / Program Executive Office
Pulling security at FOB Lightning / Program Executive Office

“Els comentaris de Trump fan més probable que els competidors intensifiquin les crisis fins a convertir-se en conflictes, i que els aliats d’Estats Units desenvolupin les seves capacitats defensives, la qual cosa pot incrementar el perill d’una proliferació nuclear a Àsia i arreu del món”, explicava a Los Angeles Times Zach Cooper, expert en seguretat del Center for Strategic and International Studies.

La lògica és ben senzilla: fins ara, la possibilitat d’un resposta militar nord-americana ha dissuadit als adversaris de Japó i Corea del Sud d’atacar-los. Si ara es posa en dubte aquest compromís, governs com el de Pyongyang o Pequín poden augmentar les seves amenaces i provocacions, o fins i tot apoderar-se per la força de determinats territoris disputats, esperant que Washington no respongui. En qualsevol cas, una possible retirada d’Estats Units aboca a la regió d’Àsia Oriental a un rearmament dels exèrcits japonès i coreà, i una major possibilitat de xocs militars a la zona.

- Publicitat -

Un “impermeable” atòmic

“[Estats Units] animarà i té el dret a esperar que el problema de la defensa militar sigui gradualment assumit, i que aquesta responsabilitat recaigui sobre les pròpies nacions asiàtiques”. L’últim president que va proposar una doctrina similar a l’aïllacionisme de Donald Trump, que involucrava una reducció de la presència militar a Àsia, va ser Richard Nixon. El conservador va restablir els llaços diplomàtics amb la República Popular de Xina, a la vegada buscava una solució perquè el seu país sortís de la guerra de Vietnam.

La reducció de forces a la regió asiàtica va incloure també una disminució d’efectius a Corea del Sud, governada en aquells moments per la dictadura de Park Chung-Hee, pare de l’actual cap d’estat. Com a resposta, l’executiu no va dubtar en posar en marxa un programa secret per desenvolupar armes nuclears davant de l’amenaça d’atac de Corea del Nord. Només els esforços dels posteriors governs nord-americans van aconseguir que Seül posés punt i final al projecte.

És probable que una nova retirada d’EE.UU provoqui una reacció similar per part de Corea del Sud. Enfront de les recents proves atòmiques de Pyongyang, una enquesta recollida pel Japan Times mostrava que fins un 58% dels coreans estan a favor que el país aconsegueixi armes nuclears pròpies. A la vegada, un parlamentari del país manifestava que potser era moment de desfer-se del “paraigües nuclear” d’EE.UU, i començar a desenvolupar un “impermeable” domèstic.

No és d’estranyar que els ciutadans donin importància a la seva seguretat. El règim nord-coreà es pot mostrar més dialogant davant una reducció dels efectius americans a la península, però la dictadura s’ha comportat, fins ara, de forma erràtica. El nou líder nord-coreà, Kim Jong Un, és percebut pels analistes com un governant amb poca experiència, que necessita legitimar la seva posició a través d’una major bel·ligerància militar.

De fet, els dos veïns ja s’han amenaçat a reduir-se “a cendres” mútuament, i després de l’última prova nuclear de Pyongyang, el govern de Park Geun-hye va titllar públicament les polítiques del líder del país, Kim Jong Un, de “temeritats de maníac”.

THE FAT BOY HAS A SENSE OF HUMOR / SS&SS
THE FAT BOY HAS A SENSE OF HUMOR / SS&SS

Les advertències de Trump, a més, arriben en un moment especialment delicat, ja que Estats Units està desplegant un nou sistema antimíssils a la península, que la Casa Blanca assegura que servirà per protegir als seus aliats contra projectils nord-coreans. El president electe no ha mencionat explícitament el futur del programa, però qualsevol retirada parcial nord-americana impulsarà a l’executiu sud-coreà a augmentar les seves defenses davant una Corea del Nord imprevisible i que busca activament la creació de míssils nuclears.

D’ideal pacifista a potència militar

Però el cas més paradoxal és, sens dubte, el de Japó. Les declaracions de Trump semblen donar ales a la facció més conservadora del govern japonès. El Partit Liberal Democràtic, actualment al govern, sempre s’han mostrat reticents a afrontar el llegat de la Segona Guerra Mundial, i actualment defensa la necessitat d’incrementar el marge de maniobra de les forces militars japoneses.

El principal impediment ha estat, durant dècades, la famosa constitució pacifista nipona, implementada després de la derrota japonesa durant el conflicte bèl·lic. El text prohibeix la creació d’un exèrcit al país, i tan sols dóna marge pel manteniment d’unes forces “d’autodefensa” que només poden actuar en cas d’atac al territori nacional.

No obstant això, l’executiu actual, liderat per Shinzo Abe, va aprovar l’any passat una reinterpretació de la Constitució que permet a les forces d’autodefensa intervenir en conflictes a l’estranger per ajudar als seus aliats en determinats casos. La modificació va ser rebuda amb indignació per gran part de la societat japonesa, que encara recorda amb horror la Segona Guerra Mundial i el llançament de dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Qualsevol pla de Tòquio per desenvolupar armament nuclear seria rebutjat frontalment per la població del país.

Malgrat tot, davant de la falta de detalls sobre la primera trobada entre Abe i Trump de fa uns dies, una cosa és clara: si Estats Units es desentenen de la seguretat japonesa, Tòquio no tindrà més remei que enfortir-se militarment. A més de les constants amenaces de Corea del Nord, Japó manté una disputa territorial amb la Xina per l’arxipèlag deshabitat de les Senkaku, en japonès, o Diaoyu, en xinès. Pekín ha augmentat la seva presència a les aigües properes a les illes, i durant els últims anys les notícies sobre tenses topades entre avions i vaixells d’ambdós països s’han tornat cada cop més freqüents.

Trump / IoSonoUnaFotoCamera
Trump / IoSonoUnaFotoCamera

Tot i que els dos estats són importants socis comercials, ha resultat impossible trobar, de moment, una solució diplomàtica al conflicte. L’alternativa, però, és inquietant, ja que una carrera armamentística entre la segona i tercera potència econòmica mundial, ambdues liderades per governants de marcat caràcter nacionalista, farà augmentar el risc d’un conflicte militar a la zona. Un lent treball diplomàtic, i l’actual compromís nord-americà de protegir tot el Japó, incloses les Senkaku/Diaoyu, d’atacs estrangers, ofereixen una sortida més raonable al conflicte.

El gener de 1950, el primer ministre japonès, Shigeru Yoshida, abraçava amb entusiasme els preceptes pacifistes de la nova constitució: “Si en algun racó de la nostra ment mantenim la idea de protegir-nos amb armament, o de protegir-nos amb la força de les armes en cas de guerra, llavors nosaltres mateixos estaríem obstaculitzant la seguretat de Japó”. El govern va rebutjar aquesta idealista visió pocs mesos després, amb l’inici de la Guerra de Corea, però el seu esperit és encara ben present entre la població nipona. Trump, però, els vol emputjar ara en la direcció contrària.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca