‘Art i dona’ no és una antítesi

“Al llarg de la història Anònim va ser una dona” sentencia Virginia Wolf a A Room of One’s Own (1929). Efectivament així ho va ser. Constància d’aquesta –patètica- realitat la deixa entreveure la doctoranda en teoria de la literatura i Literatura comparada Meri Torras, qui elabora un exhaustiu i dinàmic mapa cartogràfic de les dones en la literatura del segle XVII i XVIII. Les Anònim eren moltes d’elles salonières que malauradament no han passat a la història pel seu interès en les arts, la filosofia, la ciència –vegem la Marquesa de Châtelet-, o el desenvolupament de la retòrica en format epistolar, sinó per la burla hilarant de Molière a múltiples de les seves comèdies.

Però anem al que ens ocupa. L’adjunció de la sentencia de Wolf no és casual, ans una carta de presentació rotunda del propi Observatori Cultural de Gènere qui, amb la col·laboració de Mujeres en las Artes Visuales (MAV) porten denunciant estadísticament des de 2013 la desigualtat i la situació de la dona en diferents àmbits del camp de la cultura. Què millor que un cop elaborat un informe sobre el periodisme i el cinema, poder-ne fer un de les dones artistes i, filant més prim, de les exhibicions de dones artistes realitzades a la ciutat comtal al llarg dels darrers cinc anys.

Semblaria que un cop viscudes múltiples revolucions feministes, debats de gènere i lleis constitucionals la condició de segregació de gènere ja estaria superada, obsoleta. No ens enganyem, l’informe posat sobre la taula per part de Mª Àngels Cabré, directora del OCG, ens indica que aquest fet està més pròxim a una utopia que a una realitat tangent, demostrant que encara resta molt camí per endavant.

L’informe es va presentar divendres passat davant les oïdes atentes d’uns espectadors entre els quals proliferaven més dones que homes, tot s’ha de dir. Aquest petit fet no deixa de ser significatiu del que ens estaven a punt de presentar a l’Auditori de la Fundació Tàpies, qui no sortia gaire ben parada de l’estudi realitzat. Joana Baygual i Rosa Brugat, ambdues membres del MAV, flanquejaven a Cabré; a les puntes dues convidades d’honor, la comissària Pilar Cruz i Martina Millà, programadora dels cicles expositius de la Fundació Miró. Abans de l’esgarrifadora xifra val a dir que aquest és un informe simbòlic, d’on només s’han comparat les dades de les grans entitats de Barcelona com el MACBA, La Virreina, el CaixaForum o l’Arts Santa Mònica entre d’altres, de manera que les galeries –un altre món que caldria estudiar- quedaven excloses d’aquests números.

L’estudi concloïa que únicament el 14% d’exhibicions durant els darrers anys havien estat protagonitzades per artistes dones, essent la Fundacó Miró la institució que aconseguia equilibrar la balança amb una programació del 42% versus el 0% del MNAC, qui actualment sembla estar reculant programant a la modernista Lluïsa Vidal i a la fotògrafa Marianne Breslauer. En general, la franja del 50% de les programacions l’ocupaven els homes i la resta del percentatge el protagonitzaven les exposicions col·lectives.

- Publicitat -

Guerrilla Girls, How many women had one-person exhibitions at NYC museums last year, 1985
Guerrilla Girls, How many women had one-person exhibitions at NYC museums last year, 1985

Pilar Cruz iniciava el debat: “No és ni un 25%, em fa vergonya parlar-ne. […] Si ningú s’escandalitza per aquestes xifres, llavors tenim un problema.” La comissària assenyalà que “el museu legitimitza l’art” i, per tant, únicament es posa en valor l’art masculí. Almenys els museus públics esdevenen un reflex de la nostra societat i de la nostra cultura a més de dependre dels nostres impostos, “els hi haurien d’exigir molt més”, referint-se al poder polític tant del Govern com de l’Ajutament i coincidint amb la denúncia que es fa des del MAV. “Als museus públics els hi hauríem de fer la mateixa exigència però és més difícil controlar el mecenatge privat.” Marcant les diferents faltes comeses prossegueix: “L’altre error és que no hi hagi visió de gènere, que no hagi existit mai i que el problema no estigui a les agendes.”

Martina Millà segueix la contundència comprensible de Cruz: “Potser el fet que es programin o no dones és un fet generacional […] ens trobem en un bon moment d’artistes dones i homes, només cal treballar l’equilibri en les exposicions” i posa sobre el punt de mira als programadors com a responsables de la desigualtat existent. Millà amplia el focus a tractar, no em d’oblidar que dins d’un museu hi participen moltes branques i que en aquestes també es necessari un equilibri entre home-dona que es doni de manera natural, per exemple en l’àmbit del disseny gràfic, l’elaboració de textos dels catàlegs, o al jurat de premis artístics.

Exacte lectors, als 1960’s Linda Nochlin ja es plantejava que la història de l’art no havia fet bé la seva feina i encara avui no ha fet els deures. Totes les presents estan d’acord en que l’Art amb majúscules hauria de ser més crític amb ell mateix. Els pòsters de les Guerrilla Girls de mitjans dels 1980’s segueixen més en vogue que mai al nostre país i, tot i que les gernacions, mentalitats i creences hagin evolucionat la segregació de gènere és un tema no superat, que no ens enganyin “hauríem de seguir parlant de la diferencia entre homes i dones” avisa Martina Millà.

No tot eren realitats aquella tarda, sinó també es plantejaren possibles solucions. Com demanar a un centre d’art que programi a més artistes femenines? Es formulen diverses opcions, totes elles de gran interès. Per una banda, es podria premiar econòmicament als centres que ho fessin, pel contrari Cabré imagina que cada espai faci visibles les seves xifres a l’accés de la institució, una veritable teràpia de xoc. L’acció que més agrada a ponents i oients és la de crear uns antipremis de l’art, tot un acte de guerrilla.

Com a bé d’interès comú, les dues entitats al capdavant de l’informe avisen i es queixen del fet que la tasca no hagi nascut del poder polític, a qui faran arribar còpies de l’informe així com als museus estudiats. “Des del Govern i l’Ajuntament s’interessen per les dificultats d’altres desigualtats però s’obliden que la qüestió de gènere també és una desigualtat.”

De Cruz surt la proposta d’una vertadera militància. És necessari “ser actiu, respondre i defensar la igualtat” des dels diferents àmbits de la cultura, “ja no si val el ‘es que no hi ha dones artistes’. Per això cal la complicitat dels homes dins del món artístic, la igualtat s’ha d’interioritzar.”

De les vocals del MAV surten les darreres paraules que conclogueren l’acte i aquest article: “S’ha d’acceptar un mea culpa col·lectiu per poder partir i avançar, és una qüestió del passat de l’art, el present i del que vindrà.”

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca