La independència de Catalunya no es pot deslligar de les conseqüències que tindria a la resta d’Espanya, inclosos els territoris històrics de la nació catalana. Si la primera conseqüència fos un reforçament d’una renovada identitat nacional espanyola, des de Catalunya hauríem de mirar-ho amb respecte: com més consciència nacional espanyola millor per al projecte català.

Sostinc que ser independentista és compatible amb defensar un consciència nacional espanyola i una renacionalizació de l’Estat espanyol… però per quedar-ne fora, per visualitzar l’altre de forma inequívoca per a quasi tothom.

Així, de les 17 comunitats autònomes de 1978 n’hi ha vuit que històricament són Castella i acumulen fins a 15 milions llargs de persones, amb sortida a l’Atlàntic per Astúries i Cantàbria i a la Mediterrània per Múrcia.

Als qui diuen que les autonomies són un desastre des de Catalunya els hauríem de donar tota la raó. En conseqüència, hauríem d’animar Múrcia, les Castelles, etc. perquè desballestin les seves autonomies catastròfiques i retornin, lleialment, a la tutela dels ministeris de Madrid.

No és solament el bloc castellà històric: Andalusia són vuit milions de persones més. L’andalusisme és una fantasia residual. La consciència nacional dels andalusos és espanyola. Aragó és una altra perifèria de Castella. Consisteix en un milió llarg de persones que bàsicament estan a Saragossa i rodalies.

Amb les parts no castellanes el bloc arribaria a superar els 36 milions de persones. Serien 11,6 milions de persones més, repartides entre Galícia (2,7 milions), el País Valencià i les Illes (6 milions) i el País Basc i Navarra (2,8 milions). Castella i les parts no castellanes serien molt lliures d’organitzar-se com els semblés oportú.

Galícia és un país derrotat, definitivament integrat a Espanya per les seves oligarquies i dependent del subsidi espanyol. Segurament, els cacics locals voldrien preservar alguna forma d’autonomia administrativa, per continuar alimentant les seves xarxes clientelars amb els pressupostos públics.

El País Valencià i les Illes són part històrica de la nació catalana, molts catalans ho consideren “país”, però la capacitat d’incidència del Principat en aquest territoris ha demostrat ser objectivament nociva per a qualsevol deriva sobiranista en els mateixos. Durant la major part dels anys de democràcia hi ha governat una dreta massivament corrupta i amb un odi delirant contra Catalunya, que avui no mana però manté intactes les possibilitats de tornar al poder.

Ara bé, una Catalunya independent comportarà un govern espanyol privat dels recursos que drena avui de Catalunya. La depredació sobre el País Valencià i les Illes encara s’hauria d’incrementar, per molt que els dos territoris ja pateixin avui un espoli fiscal igual o pitjor que el català. Això pot  fer créixer l’independentisme en aquests territoris, o potser no: perquè no passarà res que no decideixi la majoria de la gent que hi viu.

El bloc basco-navarrès tampoc es decanta per l’autodeterminació, però això es pot atribuir a que ja tenen, de fet, independència fiscal, que és la que compta. Així, el lehendakari Urkullu pot semblar un cínic miserable quan diu que la independència és impossible perquè el món està interconnectat i s’ofereix, sense que ningú li demani res, a “mediar” entre Catalunya i Espanya. En realitat fa el que li toca fer, que és defensar els seus interessos: sense la depredació dels recursos de Catalunya, la pressió contra el concert econòmic basco-navarrès s’incrementaria de forma insuportable.

La independència de Catalunya, per tant, no pot ser ben vista ni per les regions espanyoles que són receptores netes, per raons òbvies; però tampoc per les contribuents netes, perquè compensar la pèrdua de Catalunya suposaria un increment brutal de la pressió per recaptar.

Una altra qüestió que tampoc es pot passar per alt és que amb un Catalunya independent i una resta d’Espanya en reordenació, administrativa, política, econòmica i fins i tot espiritual, es podria iniciar una nova onada de migració interna espanyola cap a Catalunya. Això suposaria més pressió sobre el mercat de treball, l’habitatge o l’ús del català, per dir-ho tot. 

No està clar, de fet, que l’Espanya restant fos viable sense cedir sobirania a l’exterior. La independència, si arriba, no serà el que era, per a Catalunya no, però per a l’Espanya restant tampoc: unida amb les seves perifèries, amb basco-navarresos, valencians i balears pensant-se què fer, necessitaria tot l’ajut i tota la confiança en si mateixa que pogués rebre. No ens podrem desentendre durant molt de temps de l’Espanya restant.