Els llums del Teatre Municipal de Girona segueixen oberts. Els assistents acaben d’acomodar-se i alguns aprofiten per desconnectar els seus telèfons mòbils. Del fons de l’escena, algú avança cap a nosaltres amb un pas lent, però sense vacil·lar. Només quan arriba al prosceni veiem que es tracta de l’actor Hans Kesting, el qual aquesta nit es posarà a la pell de l’exoficial de les SS Max Aue, un personatge de ficció concebut per l’autor franco-americà de Les Benignes, Jonathan Littell, ara adaptat al teatre pel director belga Guy Cassiers. A Hans Kesting se’l veu tranquil. Utilitza un to afable envers tots nosaltres i en cap cas busca el discurs moralitzador. Ens explica què veurem i què no. Ens parla de Max Aue i els seus infortunis. Ens parla de la vida. Ens parla d’ell, però sobretot ens parla de nosaltres. “No pots dir no mataré mai, en tot cas intentaré no matar mai”. Comencem.
Les Benignes és una coproducció de dues de les millor companyies d’Europa. La Toneelgroep d’Ivo Van Hove i la Toneelhuis de Guy Cassiers, dos dels laboratoris escènics més interessants del moment. Això feia que aquest espectacle fos un dels més esperats, sinó el que més, de la vint-i-cinquena edició del Temporada Alta. He de confessar que després de veure aquest estiu La Força Oculta de la Toneelgroep Amsterdam dirigida per Ivo Van Hove em vaig prometre que no em perdria absolutament res d’aquesta companyia que passés per casa nostra. I així és com vaig anar a parar un diumenge per la tarda al Teatre Municipal de Girona, on m’esperava tot un Hans Kesting en estat de gràcia, després de participar en els colossals muntatges del director holandès Roman Tragedies, The Fountainhead i Kings of War. Poca broma.
El que vaig veure al llarg de les tres hores i trenta minuts (pausa inclosa) que va durar l’espectacle em costarà d’oblidar. Ens costarà a tots els que hi érem. La proposta de Cassiers és en molts aspectes transgressora, fins i tot m’atreviria a dir que radical. Però tot i així sempre manté un to marcadament literari, conceptual i filosòfic. Gairebé no hi ha acció dramàtica en una història que se’ns narra des de la primera persona de Max Aue, amb l’afegit que es tracta d’una primera persona psicològica distorsionada fins a l’infinit, com el meravellós disseny de so de les escenes en què el protagonista evoca els monòlegs interiors més colpidors de la funció. I tot i que creiem que les interpretacions es torçaran cap al dramatisme, cap a la sobreactuació, això no succeeix. Tots, absolutament tots els actors, estan magnífics en unes interpretacions que combinen una fredor glacial amb un to sempre càlid. Assistim a l’esquinçament d’uns personatges que estan marcats pel destí de la tragèdia. Tot segueix igual, però res ja no és el mateix.
De welwillenden, Guy Cassiers
Tant l’obra de Littell com l’adaptació de Cassiers aborden l’holocaust des de la perspectiva del botxí, del nacionalsocialisme. Es tracta d’un punt de vista que d’entrada a alguns els pot semblar provocador, però que se’ns revela com una de les peripècies més intel·ligents que ha viscut la ficció literària del que portem de segle. L’exoficial de les SS Max Aue, tot i ser fruit de la pura invenció, se’ns revela tan versemblant que creiem que el seu esperit va existir i segueix existint. Es tracta d’un personatge d’una complexitat enorme que ha estat elaborat a partir d’un treball de documentació d’una exhaustivitat i precisió colossals.
Les Benignes esdevé l’obra definitiva sobre l’holocaust, però també sobre la condició humana, sobre Europa, sobre els conflictes, sobre la humanitat, sobre el feixisme. L’obra de Littell és com una flor que al obrir-se ens revela la perfecció de l’horror humà. Guy Cassiers, amb la seva adaptació, utilitza el llenguatge de l’art contemporani per representar a escena algunes de les emocions que es respiren a la peça literària. L’obra de Rebecca Horn o Chiharu Shiota han estat dues de les influències més rellevants a l’hora d’evidenciar la maldat que s’amaga dins de cadascun de nosaltres i que de forma tant explícita va emergir durant la Segona Guerra Mundial. Les Benignes acaba tenint la força d’un memorial, un memorial a la memòria de tots, vençuts i vencedors, víctimes i botxins, perquè prenguem consciència de l’horror i la maldat que ha caracteritzat, caracteritza i caracteritzarà l’ésser humà.