No és això, amics, no és això

“No et fa vergonya ser tan oportunista?”, dius, mentre claves en la meva pupil·la la teva pupil·la blava (bé, de fet és l’iris el que és blau… i en realitat el teu potser és color mel, o marró, o potser és lila perquè ets família de la Liz Taylor, no ho sé). “Després de dos anys i escaig d’estar ben calladet, ara que el Barça encadena quatre partits fent pena surts a queixar-te’n. Millor torna a la cova, home!”.

Bé, no puc dir que no hi hagi cert oportunisme en aquesta espècie de desfogament no-físic que estàs llegint. És cert que, en futbol, quan es guanya ningú escolta al malastruc que avisa de que les coses no van tan bé com sembla: al cap i a la fi, qui hauria fet cas de l’il·luminat que, en plena bombolla immobiliària, afirmava contra tota lògica que calia aturar el culte laic al maó que estava omplint les butxaques de tot déu? Doncs això.

El problema que té ara el FC Barcelona, no obstant, no ve pas d’un resultat. No és el desastre de partit d’Anoeta, ni les castanyes futbolístiques disfressades de partits que hem anat veient aquest any. Tampoc ve de l’any passat, amb el doblet, ni tan sols de fa dos, quan tothom era feliç perquè l’equip ho guanyava tot. El problema gros de veritat va baixar a la Terra i es va fer home per viure entre nosaltres quan els mitjans van començar a parlar d’”evolució del model”, del “futbol del futur”, de que calia oblidar el passat i canviar “perquè els rivals ja ens coneixien”.

Em permeto fer un salt per il·lustrar el que vull dir. En acabar el (lamentable) partit d’Anoeta, els jugadors van fer autocrítica. És quelcom que sempre s’agraeix… sobretot si ho fa en Javier Mascherano, que parla la mar de bé i tal. Fins i tot l’entrenador, de qui coneixem una (justificable) tírria envers la premsa, va admetre que les coses no s’havien fet bé. Hi va haver un detall, no obstant, en el qual segurament poca gent va reparar: tots van esmentar l’actitud, la intensitat, les ganes… però cap d’ells, ni un, va parlar de futbol.

Exacte, ho has endevinat (què perspicaç, eh!): aquest és el gran problema de l’actual etapa del Barça. No dubto de que hi hagi ganes, de que s’entreni amb intensitat, de que l’actitud al camp sigui bona. No dubto de que la preparació física és potent i adequada, i de que els entrenadors donen el millor de sí en l’estratègia a pilota parada. Encara menys dubto de l’enorme qualitat i ambició dels futbolistes que componen la plantilla.

- Publicitat -

El problema de fons és que, en realitat, de futbol no n’hi ha.

No n’hi ha hagut des de fa anys, de fet.

Per molt que els habituals pregoners del règim, amb la seva reconeguda honestedat i objectivitat, venguin les virtuts del “nou sistema”, la realitat des del 2012 és que no hi ha hagut cap sistema autènticament sòlid… a menys que considerem, es clar, que passar totes les pilotes a Messi i esperar que ell decideixi amb el seu alley-oop és realment un sistema.

Fem un altre salt, aquest cop per entendre millor la situació actual. L’any 2010, el Barça va passar per un dels moments més traumàtics de la seva història (sense saber-ho, segurament… o potser sí?): els socis, aquells a qui no se’ls hi pot enganyar,  van votar massivament per Sandro Rosell atiats pels esmentats mitjans del règim. La presidència d’aquest senyor es pot resumir ràpidament de la següent forma: el 2011, el Barça va guanyar la Champions League a Wembley amb Pep Guardiola a la banqueta i Unicef al pit; el 2014, el Barça va perdre la final de la Copa del Rei amb Tata Martino a la banqueta i Qatar Airways al pit.

Des de la seva entrada, els rosellistes (un grup paranuñista afortunadament no armat) s’han dedicat a derruir de forma sibil·lina però sistemàtica tot el que havien construït, en diverses etapes, Johan Cruyff, Louis van Gaal, Frank Rijkaard i Pep Guardiola. En major o menor mesura, tots aquests representants del cruyffisme sustentaven la seva feina en un corpus ideològic format pels següents axiomes: primer, una aposta inamovible per un model de joc, ampli però ben definit, anomenat futbol de posició (i no “de possessió”, com n’hi diuen alguns tarats!); segon, una preferència clara per la gent de la pedrera, que gràcies a molts anys de pràctica saben interpretar aquest estil millor que ningú; i tercer, la màxima de “el dinero en el campo y no en el banco”, que traslladada a l’actualitat vol dir posar l’esport, i no les activitats comercials, al centre del club.

El rosellisme, en canvi, advoca per exactament el contrari: no creu en cap model de joc, només en vèncer sense importar el com; prefereix vendre jugadors de la casa i comprar futbolistes caríssims per quadrar balanços seguint el guió popularitzat per Florentino Pérez; i considera que la naturalesa esportiva del club no és el seu tresor més preuat, sinó una mera anècdota a explotar per potenciar la marca. Ah, i no vull ni esmentar el que ha fet el rosellisme amb la identitat cultural i social de l’entitat, perquè n’hi hauria per plorar… i no vull que els teus ulls plorin, digue’m adéu, que el camí fa pujada i etcètera.

Però tornem a l’avui. És possible, fins i tot probable, que el Barça aquest any guanyi títols; al cap i a la fi, no s’ha disputat ni la meitat de la Lliga i l’equip és ben viu a la resta de competicions. La qualitat dels futbolistes és enorme, més que suficient com per donar la volta a la truita i començar a encadenar victòries de quinze en quinze. Tampoc cal obviar, per cert, que per molts partits que guanyi el principal rival segueix sense tenir entrenador, i en general (en general!) això a llarg termini es paga.

Sí, el Barça encara és perfectament a temps de reconduir la seva temporada i fer feliços als seus fans. El que a mi em preocupa no és pas el primer equip, sinó el club sencer: ignoro si serà capaç de reconduir el seu destí, de recuperar la identitat, que és l’únic que realment  el feia diferent, i de deixar de ser la còpia barata del Reial Madrid en la que somia el rosellisme. Perquè ho sento, però si la qüestió es guanyar com sigui, amb un equip sense mig del camp format per swaggers brasilers i una marca toixa al pit, jo baixo del carro.

No és això, amics, no és això.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

“L’independentisme és un negoci que roba”

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha afirmat aquest dijous que l'independentisme és un "negoci que roba". Durant una intervenció...

Rufián: “Hem obligat el PSOE a una sortida d’esquerres i a no repetir errors del passat”

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha defensat que amb el seu suport als pressupostos generals de l'Estat (PGE), que s'aprovaran aquest dijous...

El voluntariat permet que el 87% de les entitats socials mantinguin els seus projectes

El 80% de les entitats de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) han incorporat persones voluntàries per donar suport presencial o telemàtic durant...

Canadell delegarà les funcions de president de la Cambra si surt escollit a la llista de JxCat per al 14-F

El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, ha explicat aquest dijous al matí que si el pròxim 12 i 13...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca