Black Mirror o la tecnologia és una caca

La sèrie anglesa de Charlie Brooker s’ha proclamat com la campiona de la seva categoria. Cap li fa front. La seva critica a les noves tecnologies, la manera d’entendre els seus nous mecanismes de la societat i la cruenta forma en què els veiem, ens encanta. Però hi ha alguna cosa que no quadra, amb tantes bones crítiques hem acabat absorbint la sèrie com un oracle tràgic que ens explica el nostre futur, sense que hi puguem fer res? Hem d’acceptar la realitat que ens ensenyen? La sèrie no té en compte que ens podem oposar als seus postulats. Black Mirror és una sèrie feta per tots aquells que tenen Android o IPhone i secretament l’odien, el consideren un invent del diable. A aquesta afirmació ens hi condueixen tres fets. El primer és la justificació d’aquest títol. El segon la realitat impossible que presenta la sèrie. El tercer, la utopia que ens explica.

Black Mirror considera que la tecnologia és un fals progrés de la societat. Considera que l’home ha despertat forces que no hauria d’haver invocat i que en pateix les conseqüències. En tota la sèrie no hi ha cap exemple de tecnologia que sigui positiva. La tecnologia no pot fer la vida més fàcil a la gent. La tecnologia ens fa falsos, avorrits i ens treu la sang de les venes. Així les xarxes socials a les que tots els personatges estan connectats són dolentes, ja que ens perverteixen. Però l’home no estava ja pervertit? Les dues últimes guerres mundials es van fer sense xarxes socials. En la línia de 1984 de George Orwell, la tecnologia només serveix per vigilar, trair i oprimir. La natura és la llibertat, encara que estigui infestada de lleons famolencs i meduses amb tentacles verinosos de trenta metres.

La realitat que ens mostra Black Mirror, simplement és la nostra una mica exagerada. La seva capacitat de previsió no va gaire més enllà. El terrorisme ultra religiós no entra en joc a la sèrie. Sí que ens mostra uns governs kafkians i conservadors, però l’estat pràcticament no existeix, si no és per un policia sadista o per lleis enrevessades i estúpides. La realitat de la sèrie és la que una persona occidental imagina, on les xarxes socials generen problemes sentimentals. En cap moment ajuden a la dissidència contra l’estat. Tampoc acaben d’entendre mai com les multinacionals treuen informació d’hom i no hi ha cap filtrador com Edward Snowden que posi a prova els governs. El subjecte revolucionari no existeix per Black Mirror. Les lluites al voltant de la tecnologia queden reduïdes a desavinences sentimentals o creixement personal. No trobem treballadors a l’atur per culpa de robots, els protagonistes són burgesos ludites.

La utopia per Black Mirror és la no tecnologia. És la naturalesa en el seu estat més “natural”. Les tecnologies impedeixen parlar entre nosaltres, si llencem tots els mòbils: podrem connectar-nos de veritat. Però s’obvia que potser no tens res a dir a la teva parella i que només vas amb els teus amics per rutina. Potser el mòbil et fa passar més amablement l’estona. Els comportaments més baixos i els més sublims de la humanitat no tenen res a veure amb la tecnologia del moment històric. La tecnologia només ha aconseguit fixar-los i fer-los públics, a més de refinar-los. Però que em passi un sopar mirant el mòbil, no vol dir que les tecnologies m’absorbeixin. Vol dir que A, sóc un mal educat, B, m’importen bastant poc els meus amics i sóc un infeliç. D’altra banda la sèrie no fa cap crítica al sistema capitalista que regna sobre la tecnologia. Potser les relacions econòmiques són culpables que vulguem consumir en tot moment i veiem als altres com competidors.

Black Mirror és una sèrie que es basa en l’acord general de la nostra societat: els nous invents ajuden a la destrucció i la decadència d’occident. Els seus guions miren amb una mirada nostàlgica el passat i volen tornar-hi. Són ludites romàntics amb el programa polític d’un adolescent de Batxillerat. La roda de la història només gira en una direcció i és relativament difícil que tornem al passat. En lloc de dedicar-nos a idolatrar sèries que ens diuen el que volem escoltar; hem de desenvolupar el nostre criteri. Black Mirror ens confirma els nostres més baixos temors sobre la tecnologia. Black Mirror ens vol fer odiar la tecnologia, no ens mostra drames sobre els nous gadgets digitals. Black Mirror es diu així pel nostre reflex sobre la pantalla en acabar l’episodi. Però en aquest mirall opac només si reflecteix allò que l’autor vol, no es reflecteix ni la bondat, la generositat o la rebel·lia sincera. I és que l’autor no fa drames sobre la tecnologia. Ens explica durant 1 hora en cada episodi un motiu diferent pel qual odia la tecnologia.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca