Picasso-Romànic
L’artista genial que és Picasso torna al MNAC i s’hi queda fins el 26 de febrer.Torna per comparar-se amb l’art romànic, per veure els seus quadres des la relació amb l’art medieval. Evidentment hi ha motius de connexió, d’inspiració directa i s’assegura que l’artista tenia afició a l’art romànic. Recomanem efusivament aquesta exposició, per totes les obres s’han portat del Musée National Picasso-Paris i per què Picasso sempre val la pena. La crítica que fem des d’aquesta humil secció és la tendència dels grans museus a no mostrar directament els artistes sinó buscar una excusa per ensenyar-los. Així al Museu Picasso hi ha l’exposició Cubisme i Guerra. A la Fundació Miró: “Duchamp, els escacs i les avantguardes”. No sembla que sigui correcte pensar; aquest artista val la pena i l’hem d’exposar. S’ha de justificar i dir: aquest artista el poden identificar/comparar o agrupar amb aquesta premissa; aquesta premissa serà el títol de l’exposició.
Sense Novetat al front
Erich Maria Remarque és un gran escriptor. Va lluitar al front de l’oest a la primera guerra mundial, va tenir les feines més estrambòtiques que va trobar i va viure exiliat. Sense novetat al front és la seva opera prima i la més coneguda. Les seves memòries són un gran crit de la barbàrie sobre la barbàrie. Un crit de dolor de l’infern cridat des de l’infern. Les aventures del protagonista (ell) són una successió d’esperes, àpats de campanya i por. Però ens mostren un front tan proper, tan exacte i surrealista que hi podríem ser. La temàtica pot fer angúnia als lectors. Però les seves paraules, planeres i ben trobades ens mostren com el llenguatge és una eina que es pot esprémer i ser efectiu sense ser barroc. Visiteu la vostra llibreria de confiança, compreu el llibre, escarxofeu-vos al sofà, agafeu la manta i poseu-vos a llegir. Potser haureu perdut la tarda, però quan acabeu de llegir-lo sempre més sereu pacifistes.
World Press Photo
El món canvia, hem abandonat la pax americana i la realitat ens torna a colpir, ja sigui per l’elecció de Trump com a President dels EUA o per la valentia dels Siris que resisteixen l’ISIS, i aquest canvi ha de quedar retratat. El fotoperiodisme ho permet. Com cada any el CCCB, i fins l’11 de desembre, ens porta el World Press Photo, que enguany reflexiona sobre el valor del periodisme gràfic. La mostra de fotografia ens assenyala els mals del nostre món, en una mirada neta i subjectada per l’exposició de la llum. Aquest debat és molt interessant, en un moment en què veiem a reporters de grans cadenes, fent directes amb mòbils o a redaccions deixant de fer servir corresponsals i processant les informacions gràcies a les agències de notícies. Una bona oportunitat per tornar a obrir el debat públic i valorar la feina professional dels reporters gràfics.
