En el post anterior em preguntava, en essència, si la victòria de Trump faria admetre a l’esquerra que parlant de lavabos per a transexuals no es guanya el vot popular. Que les pors i les angoixes rere el vot a Trump són legítimes.
Bernie Sanders i Michael Moore han reaccionat de forma constructiva, amb l’admirable pragmatisme propi de la mentalitat ianqui. El senador es declara fill de la classe obrera blanca i diu sentir-se avergonyit per com el Partit Demòcrata no ha sabut connectar amb aquesta gent. Ha dit que si Trump ha promès millorar la vida dels treballadors el que ara cal és fer-lo complir. El cineasta va anar ni més ni menys que a la Fox a dir que Trump no era la solució. Moore, per cert, va predir la victòria de Trump ja abans de l’estiu.
Tindrà alguna conseqüència política, aquesta sensibilitat? Ja veurem. Però de moment, a Catalunya sembla que no. El comentari publicat a la Directa de Xavier Garcia, sobre un article Mas-Colell a l’Ara, és un bon exemple per demostrar exactament com funciona l’actitud progressista que alimenta els trumpismes i els populismes i tots els horrors que s’acosten.
El més involuntàriament còmic de Garcia és la forma com compara (indirectament, deixant-ho entendre) un afable i reposat professor universitari amb el fastigós milionari desmesurat: és mala prosa, no funciona. Però Garcia vol segurament “tacar” Mas-Colell associant-lo a la figura del monstre. De què parlava, Mas-Colell? Sobretot de la conveniència d’afavorir la immigració qualificada. El comentari de Garcia culmina amb un lament vomitiu, del tot intolerable, pel fet que l’article de Mas-Colell s’hagi publicat, que ningú a l’Ara ho hagi aturat.
Però no m’interessa tant el detall de l’article de Mas-Colell com el fet de l’existència de Garcies que NEGUEN el dret a participar en la conversa a qui s’aparta del seu punt de vista, lamentant que els seus articles es publiquin i associant l’autor amb Trump amb l’única intenció d’insultar.
Cal cenyir-se als fets. Per exemple, sabem que Trump ha dit una sèrie de bestieses sobre els immigrants, però resulta que sabem que els immigrants l’han votat. Per tant el que no pots fer és renunciar a pensar: si els primers interessats en regular la immigració estan entre els immigrants recents, el fet és que t’estàs preocupant de les “minories” com una categoria abstracta, sense tenir en compte persones concretes.
Cenyir-se a les dades i practicar un mínim intent d’entendre la realitat, per més amateur que sigui, és una qüestió d’higiene mental, i és del tot necessari si no volem, com els Garcies de torn, limitar-nos a nedar en la bassa de la nostra ignorància i dels nostres prejudicis ideològics.
De fet, amb un mínim de dades tota postura es matisa immediatament. Per exemple, ens podem deixar endur per premonicions apocalíptiques sobre l’era de Trump que comença, o bé podem constatar no ja que Clinton va treure mig milió de vots més, sinó que Trump en va treure cent mil més en el conjunt de tres Estats clau que eren demòcrates des dels anys vuitanta.
Si Trump és president per cent mil vots, quan els dos candidats en tenien cadascú 60 milions, vol dir que el país està dividit quasi per la meitat exacta. Per tant l’Estat i la democràcia als Estats Units continuen, la societat civil progressista continuarà treballant.
La qüestió és, n’aprendan? N’aprendem nosaltres? Amb articles com el de Xavier Garcia podem considerar que no hi ha esperança o bé, amb els proverbials pessimisme de la raó i optimisme de la voluntat, podem dir que són molt útils, perquè són un exemple perfecte del que no s’ha de fer.
Dit d’una altra manera: la indigència intel·lectual d’ignorar els fets i les dades, combinada amb la supèrbia insofrible del to de superioritat moral, més la falta de respecte total per l’opinió de l’altre, l’únic que estan aconseguint, si ens limitem a projectar el que s’ha viscut fins ara, és aplanar el camí dels pròxims Trumps, Le Pens i companyia.
