S’apaguen els llums de la sala alhora que s’encén un focus a l’escenari, el fum dibuixa formes en l’aire i aleshores apareix ell. Pantalons texans ajustats, samarreta de cotó i sabatilles esportives. Juvenil i desenfadat, com qui va a tocar per primer cop a un club de Nothingam. També tímid, amb el cap mirant-se les passes, s’asseu i agafa la guitarra acústica per entonar els primers acords d’On my one. Jake Bugg ja ha arribat.
El so és excepcional i la seva veu en viu és encara millor que en qualsevol gravació. Comença amb un preludi on toca algunes de les seves cançons més folk: Me and You, Love Hope and Misery, The Love We’re Hoping For. El ritme és pausat, fins i tot, intimista. Tan sols unes poques paraules per saludar al públic i recordar que és “la seva primera vegada a Barcelona”. A l’escenari l’acompanyen un baixista, un bateria i un músic al teclat.
L’ambient canvia quan Bugg s’aixeca de la cadira. El públic també ho fa impulsat pel ritme country de Trouble Town, un dels èxits del seu primer disc. Trencat el gel, Jake es deixa anar per entonar algunes de les seves cançons més rítmiques: Two Fingers, Seen it All o Messed Up Kids. La guitarra acústica deixa pas a l’elèctrica, que fa ressonar la seva faceta més rockera. Els jocs de llums acompanyen l’actuació, les cadires de l’Auditori es queden buides mentre la gent balla i canta de peu.
A poc a poc, com ha passat amb la seva carrera, Bugg es va fent gran. Els seus primers èxits, publicats fa tan sols 4 anys, sonen ja com himnes entre els seus fans. Els mateixos que de manera espontània deixen anar ovacions només reconèixer els primers acords. En l’aire flota el so de les seves influències més directes: Bob Dylan, The Beatles i en interpretar Put Out The Fire és com si el mateix Johnny Cash aterrés a l’escenari.
I aleshores els músics marxen, i en Jake es queda sol. Ell i la seva guitarra, omplint-ho tot amb tant poc. La seva veu, melancòlica, balla cos a cos amb les cordes de l’instrument que porta entre les mans. Un focus l’il·lumina i la sala s’omple de petites llums que ballen al so de Broken, la seva balada més famosa. El públic es queda mut i per un instant és com si tothom desaparegués, i ens quedem sols. Com una mena de màgia que només passa de vegades, que tan sols s’experimenta amb alguns artistes. Aquells que senten cada paraula que pronuncien, cada nota que toquen.
I després d’aquest èxtasi emocional i anticipant el seu comiat, torna a posar la gent en peu amb Lighting Bolt. Un concert rodó per una de les promeses (ja feta una realitat) més fermes del folk rock britànic. Un artista que en tan sols 4 anys ha crescut fora però sobretot, dins de l’escenari, oferint un dels millors recitals en directe del panorama musical actual. La seva joventut l’avala i el camí que té al davant se li obre ple de possibilitats. Qui no cregui que en 2016 encara es fa bona música, el convido a anar al seu pròxim concert. Per part meva només em queda dir una cosa més: ha estat un plaer Mr.Bugg, torna aviat a Barcelona!