De Nunes a Oteiza: art i revolució

L’artista és, per naturalesa, una persona diferent; i per definició és aquell que crea art. No entrarem aquí en el debat bizantí de què és o deixa de ser art, sinó que ens centrarem en la seva gènesi: l’autor. Davant aquest objectiu, hom ha d’acotar al màxim, ja que de la mateixa manera que no existeixen dos individus iguals, tampoc existeixen dos autors idèntics, pel que no ens podem permetre el luxe de generalitzar. No obstant això, com a portador de la ploma tinc la potestat d’establir analogies entre autors; individus que, sense ser iguals, discorren per camins paral•lels que en punts determinats poden arribar a esdevenir tangents.

La condició dimensional humana, que ens permet el lliure moviment en tres dimensions però ens fa presoners d’una quarta en què només podem moure’ns de manera unidireccional i imparable, és l’element que per definició regeix la vida de tot ésser humà. Com el funambulista sobre el cable, discorrem entre dos punts sense poder girar i fer marxa enrere, ja que això ens faria caure al buit. Tanmateix, una corda fluixa pot discórrer paral•lelament a una altra, i fins i tot tocar-se i creuar-se en un moment determinat. El que aquí em proposo és doblegar dos d’aquests cables funambulístics pels punts en què són més propers per fer evident que en el món de l’art, més enllà del fet físic – l’obra – existeix una espiritualitat i una intangibilitat inherents a l’ésser humà que la societat contemporània bandeja en certa manera.

El primer d’aquests dos subjectes-objectes d’anàlisi i deformació és José Maria Nunes, un mall sense aturador que amb el seu balanceig esmicolador de realitats va crear peces genuïnament artístiques en el cinema barceloní de la segona meitat del segle XX. Fins fa poc dies, aquest creador de nous universos va ser homenatjat per una exposició al Centre d’Arts Santa Mònica, i allà, curosament disposats pel seu biògraf i amic Joan M. Minguet, es van poder degustar algunes peces clau per entendre la seva concepció de l’art i la seva posició vers el món.

Nunes, en tant que part encarnada d’una sensibilitat anarquista tan implacable con intemporal i compromès fins al moll de l’os amb els ideals d’alliberació de l’individu, va traçar un univers creatiu basat en l’experimentació i la investigació, que li permetien accedir a un humanisme àcrata que empodera a l’espectador per afrontar el Món i els seus problemes. És d’aquesta manera, a través de la individuació – en altres paraules, persona a persona – que neix la col•lectivitat que acaba lluitant per canviar l’statu quo, per defensar el lliure pensament, l’art i la llibertat. En paraules de Pepe Ribas, fundador de la mítica publicació Ajoblanco: “Nunes me repitió en todas las ocasiones que me lo encontré […] que sólo el hombre libre puede hacer un cine que sea arte, poesía y revolución”.

Dos dels fets que, al meu entendre, van fer de la mostra que se li va dedicar a Nunes al Santa Mònica alguna cosa especial són, d’una banda, el fet de treure amb èxit el cinema del seu hàbitat natural, i de l’altra – i alhora relacionada amb aquest primer fet – la manera tremendament propera en què se’ns mostra aquest creador i la seva obra: a través de les seves contundents paraules. Aquest contacte directe converteix en personal una relació autor-espectador que destaca per la vehemència i la rotunditat de les idees que el cineasta imprimia en les seves pel·lícules, poesies i escrits. És en aquest punt, entre les lletres i paraules escampades sobre la blancor del paper, en què hi ha el vincle amb el segon subjecte d’anàlisi d’aquest escrit, al que també se li està dedicant una mostra a Barcelona: Jorge Oteiza. Conegut mundialment per la seva tasca en l’escultura i el seu rol d’impulsor de l’escola basca al costat d’Eduardo Chillida, estarà fins a finals del gener proper arrecerat entre les pedres ondulants de la Casa Milà al Passeig de Gràcia.

- Publicitat -

Nunes durant el rodatge d’’’Iconockaut’’
Nunes durant el rodatge d’’’Iconockaut’’

Probablement, Jorge Oteiza sigui dels pocs artistes que realment han arribat a concloure el seu projecte professional; va escollir l’escultura com a via d’investigació i coneixement, i quan la va considerar esgotada, va abandonar aquesta pràctica. En aquest moment, va canviar el llenguatge lent i car de l’escultura per una economia del llenguatge més feliç, més segura i més pràctica: encenent paraules sobre el paper. És en aquest punt, en la tinta sobre les fibres de la cel•lulosa del paper, on es creuen els fils vitals d’Oteiza i Nunes. Poesia, art i en última instància, revolució; tant un com l’altre tracten aquests tres temes amb summa cura, de manera artesanal, a poc a poc, amb la cura amb què el rellotger perfila les dents dels engranatges que han de fer sortir el cucut per cantar les hores.

És amb aquesta cura, la mateixa que Nunes empra en dirigir la mirada de l’espectador cap a on vol i amb la qual Oteiza crea espais metafísics espiritualment habitables (les seves caixes), que tots dos creadors disseminen la tinta sobre la blancor del paper i posen el llenguatge sota el jou de la fascinació, i en aquest, romanen en contacte amb la part més atàvica de l’art: el seu missatge absolut. Un absolut que crema com el foc que Prometeu va robar als déus i entregar als homes juntament amb les arts; i els artistes, com deia Rimbaud, són els lladres del foc, els nous Prometeus, els que han de llaurar la Terra amb l’arada de l’Art tirada pels cavalls del Coneixement i del Saber.

Tant Oteiza com Nunes llauren en una mateixa direcció: la revolució. Pot ser l’art en si mateix no transforma res, però com defensava Oteiza “El que l’artista transforma de debò, mentre evoluciona, transforma i completa els seus llenguatges, és a si mateix. I és aquest home, transformat per l’art, qui pot des de la vida transformar la realitat”. Precisament aquesta és en essència la mateixa transformació de la realitat a què apel·la Nunes quan parla de la sensibilitat anarquista; al capdavall tot artista aspira a la millora personal i aquesta, alhora, contribueix a fer de l’Univers un lloc millor. Però creure que tot és tan fàcil seria propi d’un neci.

La terra és àrida, sovint plena de rocs, arrels seques, fongs i animals que la fan pràcticament erma. Aquest seria motiu suficient perquè qualsevol abandonés la dura tasca de fer créixer res en aquest sòl; tanmateix, si aquesta terra està entestada com que no donen fruit, tant o més ho estan els artistes. Tots dos morts fa anys, igual que el Cid continuen batallant – llaurant en aquest cas – des de l’altra vida, pacientment, esperant que algun dia en aquest erm creixi alguna planteja diminuta que faci tornar l’esperança al món. Fins aleshores, però, continuaran sent llauradors de la terra erma, seca i pobre que és la nostra tenebrosa contemporaneïtat.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca