“Se podría decir que Hermano de Hielo, como si de una joya venida del frío se tratara, es el libro generacional que necesitaba el panorama narrativo de nuestro país.”
El País S Moda. Noelia Ramírez 1 novembre.
Alicia Kopf a Germà de gel ha aconseguit no tenir cap mala crítica i ha convertit tota crítica possible cap aquest llibre en una narració a mig camí entre l’assaig i la confessió, en una suau pluja de pètals de rosa. No hi ha cap persona que hagi trobat el llibre avorrit, tediós, insegur o simplement banal. Germà de gel, analitza les relacions d’una persona molt semblant a l’autora, podem tenir la sensació que parla d’ella mateixa. D’altra banda s’explica l’èpica de l’exploració dels pols terrestres. Hem de recordar que Alicia Kopf és un artista conceptual catalana, que ha dedicat gran part de la seva producció a les virtuts metafòriques de la conquesta del gel del nord o sud com a element d’autoexploració. O simplement com a contraposició al món de les micro narratives, on tota èpica és rebutjada, ja que l’èpica inclou la utopia. Una idea que Fukuyama ens va fer abandonar el 1991.
El llibre d’artista és un gènere practicat per nombrosos creadors. Suposa un estalvi de cara al possible comprador. Normalment es combinen les pintures o dibuixos amb textos poètics, cosa que fa complementar un fet amb l’altre. Germà de gel és un llibre d’artista? És un llibre escrit per una creadora sobre la seva matèria. El fet artístic és intrínsec al llibre? No, les il·lustracions que l’acompanyen són petites i en blanc i negre. Es veuen poc i tampoc són realment importants al llibre, el mateix es pot dir de les il·lustracions de l’artista. El llibre reflexiona sobre l’art? Potser, jo m’he quedat a la pàgina 138.
Un llibre, una ficció, un assaig, ha d’entendre que ha de ser llegit. Això vol dir que ha d’utilitzar uns mínims recursos narratius per tal de fer que el lector pugui anar passant les pàgines. Alicia Kopf planteja dues línies argumentals, que a la pàgina 138, el llibre en té 230, encara no s’han desenvolupat. De fet una ni és desenvolupa, simplement són episodis o reflexions sobre el gel i la paradoxa que es conquereixi un lloc que en si mateix no és res. Aquest fet és comentat fins a la sacietat sense desenvolupar una teoria o una reflexió que mereixi les 230 pàgines de desenvolupament de la mateixa idea. En la segona línia argumental, podem veure com l’autora passa revista a la “seva” vida i a un seguit d’autors que quasi ni comenta, qüestiona o avalua. Només són nomenats, com si fossin l’estat de la qüestió d’un treball universitari.
Alicia Kopf escriu i signa un llibre on no es para a analitzar cap dels conceptes o fets que nomena. De fet, si la llegim atentament, tot passa pel seu davant sense un motiu aparent. Com si cap decisió portés a una conseqüència o no hi hagués una causa estructural que ho provoqués tot. Una autora o creadora apàtica als fets de la vida, que cerca en l’exploració polar, o la versió descafeïnada que mostra, allò que no troba en la seva vida.
Els pètals llençats a Alicia Kops em recorden als d’Heliogàbal. No usats com a element laudatori sinó amb una fi letal. Si aquest és un llibre generacional, que ha de marcar-nos, serà ofegant-nos en l’autocomplaença, en l’apatia. En entendre l’èpica arqueològicament, com una cosa que ja sabem que no tornarà a passar i que per tant admirem, però que ens fa por, ja que vol dir que hem de prendre partit.
Alicia Kopf per mostrar la “congelació de les emocions” ha d’explorar els pols. Seguint aquesta lògica per tractar temes més càlids haurà d’escriure sobres l’exploració de Venus o l’erupció d’algun volcà. I això és el que m’impedeix seguir-la llegint. La literatura en totes les seves branques és un art de suggeriments, d’insinuacions, on el concepte i la forma com s’expressa són iguals d’importants. Els grans autors en explicar una anècdota parlen de la categoria. Alicia Kopf ha d’explicar exactament les categories i descriure-les per explicar anècdotes.
