Hi ha fronteres com la que limita Polònia i Rússia que, com va dir Pla, semblen fetes expressament perquè les violin. També n’hi ha que, per vel·leïtats històriques, són obscures o mandregen en excés, i ens assabentem que les hem creuat a misses dites –mentre els viatjants de ment distreta confien seguir al mateix país. Els límits es distorsionen per la manca de duanes i gendarmes avorrits, engendrant una minsa zona de ningú. Dins dels autobusos de línia de Beirut (Líban) que sotraguegen fent via al sud, aquest confí s’assoleix passats uns vint quilòmetres de Saida, quan, sobtadament, la bandera del país dels cedres deixa de ser ubiqua. Els policies i militars, amb una presència igualment perenne a la capital i als pobles circumdants, desapareixen amb la mateixa facilitat prestidigitadora. El mapa polític menteix: diu que som al mateix estat-nació.
A mesura que s’escalen les muntanyes meridionals, banderes verdes i grogues s’entesten a senyorejar les carreteres i les viles. És territori xiïta, el Líban ocupat per Israel fins l’any 2000. Banderoles, cartells i ensenyes honoren als líders dels moviments Amal i Hizbul·là, el partit-guerrilla. Retrats de joves barbuts saluden als viatgers cada certa estona, són els “màrtirs”, insurgents que van perdre la vida lluitant a l’exèrcit israelià. Petits grups de dones amb vel festegen alguns tòtems del sacrifici de la branca minoritària de l’islam.
La corrua de peregrins s’intensifica a la falda de l’agrest pic Mlita, encimbellat pel Museu de la Resistència (el bast eufemisme amb el que s’autobateja Hizbul·là). Hi ha cua per a entrar-hi. Cal ser curós, fins i tot fregar involuntàriament el braç d’alguna dona endolada es considera immoral. Vistes des de la distància, veient que el guia les mena com un ramat i vestides amb un vel negre integral, una mortalla, és inevitable pensar que són mortes en vida. Potser aquesta és la raó causal per la qual ningú aplaudeix ni victoreja quan s’acaba el documental propagandístic (digne de Goebbels) que descriu l’heroica victòria sobre l’estat sionista. A la dreta del pavelló on es passa la pel·lícula s’hi alça una escalinata que condueix al mirador coronat pel monument a tots els “màrtirs” –la relació dels xiïtes amb el martiri és molt intensa i es basa en motius religiosos i històrics, segons els quals l’imam Hussein, nét de Mahoma, seria el primer màrtir d’aquesta escissió de l’islam majoritari.
Ningú fa cas, però, a l’escultura de dubtós gust que ret homenatge als caiguts (un rectangle de color gris pàl·lid amb una inscripció, alçat mig pam sobre el terra gràcies a una sòbria base). Potser perquè el mirador crida massa l’atenció al viatjant. D’es del seu capdamunt s’aprecia la vall que envolta el recinte i els esforços arquitectònics de Hizbul·là, un pèl ingenus, per aconseguir construir un museu de la guerra creïble i modern.
El camp de batalla artificial cau just en línia recta. A l’interior s’hi amunteguen una desena de tancs israelians; alguns semi-carbonitzats, alguns amb el canó inutilitzat i doblegat. Un dels carros de combat més propers als visitants té una llegenda: “l’orgull de la indústria militar enemiga”. Resseguint el viver d’esquelets metàl·lics s’arriba a la part del recorregut que conté traces històriques més versemblants. La passejada pel revers de la muntanya condueix a les trinxeres i els amagatalls que els guerrillers de Nasrral·la, líder del partit-milícia des de 1992 que es troba en parador desconegut, van excavar a les roques i camuflar al bosc.
Si bé és cert que l’enclavament del museu va ser territori de guerra fins fa no massa, els libanesos presenten unes condicions al front exageradament idíl·liques. Sales d’estar cavades a la roca massissa, amb televisió i ordinadors, al costat d’un petit i bufó menjador, també a l’interior de la muntanya, pequen d’excessiu optimisme.
Encara, com que una cosa no treu l’altra i el personal del museu és simpàtic amb els (gairebé inexistents) turistes, en cas de ser europeus com a mínim, un home amb un radiant somriure convida tothom que s’encamina a la sortida a la tenda de souvenirs. Perquè tothom ha desitjat algun cop poder prendre cafè en una tassa amb l’efígie de Nasrral·la, o una samarreta amb el logotip d’una organització considerada terrorista pels Estats Units i la Unió Europea. Només cal que, de tornada al Líban oficial, s’amaguin bé els records.