Àlex Llovet, fotògraf, autor de ‘Querido Vecino’

L’Àlex Llovet (Barcelona, 1974) és músic (membre del grup The Pinker Tones) i fotògraf. Acaba de publicar Querido vecino, un llibre que és un mosaic constituït per cent quaranta retrats dels veïns de Mas Sauró, el barri que «pertany a Barcelona, però que està fora de la ciutat»: una zona a tocar de Vallvidrera, eclèctica i poc coneguda per a molts barcelonins. El seu llibre no només mostra tota una sèrie de retrats de personatges molt diversos, també demostra que els indrets són el que són gràcies a la gent que hi viu i que a els construeix. La idea que hi ha darrere d’aquest projecte és similar a la de Barcelonogy: cada vegada més sentim la necessitat d’explicar els altres i d’explicar-nos a nosaltres mateixos a través d’ells. L’Àlex constata la importància del retrat i de les paraules per preservar (o construir) un memòria que les futures generacions, sens dubte, podran heretar.

Els retrats de Querido vecino estan dividits en tres grups: «Els primers colons», «L’anomenaven el Bronx» i «Els nouvinguts». La imatge en què apareixes amb la teva família forma part del tercer grup. Quan vas arribar a Mas Sauró? Què t’hi va portar?

Vaig arribar al barri fa gairebé dotze anys, de manera que pertanyo a l’onada migratòria que correspon al tercer capítol del llibre: «els nouvinguts». Cent vint anys enrere, aquí només hi havia muntanyes poblades d’arbres que envoltaven Can Sauró, la desapareguda masia que dóna nom al barri. A principis del segle passat es va començar a valorar aquesta zona per la seva proximitat amb Barcelona, i es van obrir diversos berenadors populars que ràpidament es van omplir de «domingueros». Tenim constància de tota aquesta activitat gràcies a la feina de fotògrafs com ara Roisin o Toldrà i d’antigues postals. Poc després d’aquesta primera onada es va construir La Teula, una casa modernista recentment catalogada, la presa del pantà, i la casa del guarda. I uns anys més tard van començar a arribar «els primers colons»: principalment immigrants gallecs i del sud d’Espanya que, aprofitant la manca de control i de normativa, s’autoconstruïen casetes molt senzilles. Així es va anar poblant lentament el barri fins a arribar als anys setanta, quan va començar la seva època més fosca, que apareix representada en el segon capítol del llibre «L’anomenaven el Bronx». Llavors, el barri es va convertir en un centre de tràfic de drogues i molta gent el va acabar abandonant. El canvi de segle, però, va implicar també un canvi de cicle i, a partir de finals dels noranta, al barri van començar a arribar els que anomeno «els nouvinguts». La meva família i jo formem part d’aquest tercer grup. En general som gent jove, que valora el contacte amb la natura sense perdre el cordó umbilical amb la gran ciutat que són els Ferrocarrils. Casualment, compartim les motivacions que van portar els primers «domingueros» per aquí. És curiós!

Com veus Barcelona des de la frontera?

Ja de petit vaig viure tres anys a Vallvidrera. Tinc pocs, però molt bons, records d’aquella època. La vida en aquell lloc s’assemblava més a la d’un poble de muntanya que a la del barri d’una gran ciutat del Mediterrani. Vint anys més tard, mentre estudiava fotografia, vaig tornar repetidament al baixador de Vallvidrera. Passejava pels boscos que l’envolten, fent fotos, sense sospitar que el destí m’acabaria portant a viure a aquest lloc fronterer. Ara em considero un privilegiat per viure aquí, sempre envoltat d’arbres, però tan a prop de la gran ciutat.

- Publicitat -

 Jo sóc de Vallvidrera, però he estat poc per Mas Sauró. Et sembla que aquest barri forma part de Vallvidrera o més aviat que són dues entitats diferenciades? Com creus que les dues zones dialoguen? I, quins punts comuns o diferències bàsiques hi trobes?

Efectivament, mentre Mas Sauró es coneixia durant bastant de temps com El Bronx, a Vallvidrera l’anomenaven Manhattan. Això ens dóna una pista de les diferències socioeconòmiques que existeixen entre els seus respectius veïns. Malgrat això, avui en dia, i gràcies al relleu generacional, tots dos barris estan més connectats que mai. D’una banda moltes famílies de Mas Sauró portem els nostres fills a l’Escola Nabí de Vallvidrera. D’altra banda, equipaments com el centre cívic i la biblioteca també fomenten molt aquesta convivència. I el fet que s’organitzi la festa major d’ambdós barris de manera conjunta és un bon exemple d’això. Em sembla que tenim moltes coses en comú. Pel que fa a les diferències, jo diria que Vallvidrera és més com un poble de muntanya, mentre que Mas Sauró és més un barri enmig del bosc.

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal

M’agradaria saber més sobre el procés de construcció del teu llibre. Vas sentir timidesa a l’hora d’entrar a les cases dels veïns que no coneixies? Com et van rebre?

No vaig sentir timidesa, però sí un respecte enorme. Crec que la llar és un lloc sagrat en què cada racó, cada objecte i cada ambient parla de la gent que l’habita. El teu entorn més íntim et defineix. Per tant, em vaig sentir molt privilegiat que em rebessin a casa i compartissin amb mi les seves històries. Gairebé totes les famílies del barri van accedir a participar en el projecte. La seva resposta va ser increïble i només tinc paraules d’agraïment cap a tots ells.

A l’introducció de Querido vecino parles del concepte de «memòria fragmentada». Què significa això per a tu? El teu llibre parteix d’aquesta idea o viceversa?

Crec que la memòria és tan capritxosa com esmunyedissa. Reté o rebutja fragments de la nostra vida de manera aleatòria i desordenada. I a mi la fotografia em serveix, d’una banda per ordenar i entendre el present, però també per reconstruir el passat. En el llibre s’uneixen aquests dos objectius. En definitiva, es tracta d’un intent per explicar un petit lloc en el món a través de les persones que, per diversos motius, hem arribat fins aquí.

També, a manera d’introducció al llibre, hi figura l’escrit «Un lloc inexistent» de Toni Arbonès. Com creus que Mas Sauró es correspon a la idea del no-lloc?

La idea del no-lloc igual que la idea de la no-persona implica una manca d’identitat, i justament Mas Sauró té una identitat molt forta i calidoscòpica: és el resultat de la suma del seu emplaçament (un parc natural al costat d’una gran ciutat) i de les seves cases, que inclouen des barraques i casetes molt senzilles, a cases modernes «d’arquitecte», xalets contemporanis, cases de fusta, una tenda tipi, dues masies (Can Sissí i Can Llevallol), una casa senyorial modernista (La Teula), i l’església de Santa Maria de Vallvidrera, d’estil gòtic tardà. També és el resultat de la suma dels seus habitants: gent procedent de molts racons del món i que cobreixen tots els estrats socioeconòmics de la societat catalana. En el cas del conte, preciós, de Toni Arbonés, jo diria que es refereix al fet que és un lloc ocult al bosc i desconegut per a la majoria de barcelonins. Cal dir que el Toni és un reconegut periodista i també veí de Mas Sauró, i que és un autèntic privilegi que accedís a escriure una història del barri per al llibre: és un conte molt especial, carregat de realisme màgic, escrit des del punt de vista de l’arbre més antic de l’indret.

Finalment, el fet de poder estar tan en contacte amb la natura creus que genera un estil de vida més proper al dels nostres avantpassats en comparació a la vida que es fa a la ciutat?

No crec que el nostre estil de vida tingui gaire en comú amb el dels nostres avantpassats. Em sembla que, en aquest sentit, la realitat de Mas Sauró és pràcticament igual a la de qualsevol altre ciutadà de Barcelona, al marge de trobar senglars passejant pel barri, despertar amb el cantar del gall del veí o tenir orenetes niant al porxo de casa…

Fotografia:; Gabriela Zea Nadal
Fotografia:; Gabriela Zea Nadal

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca