L’estat de la qüestió
Els sistemes de partits estan reconfigurant-se a la majoria de països Europeus: La forta irrupció de l’AfD a Alemanya, la creixent irrellevància del PSOE a Espanya (seguint els passos del PASOK Grec), i l’ascens i crisi post-Brexit del UKIP; demostren que el panorama polític s’està transformant ràpidament al «vell continent». França no n’és una excepció, i a la primavera s’albiren unes eleccions presidencials d’allò més pintoresques.
En primer lloc, la normalització del Front National és un fet. Tot i comptar amb pocs representants a les institucions degut al bloqueig sistèmic dels altres partits, Marine Le Pen s’obre espai a nous sectors de la societat. Surfejant a la cresta de l’onada neo-conservadora, proteccionista i xenòfoba de moda a Europa, ostenta un lideratge de ferro al partit d’extrema dreta, amb «parricidi» inclòs.
A Les Republicains (ex UMP) la batalla per ser el candidat a les presidencials es disputa entre Alain Juppé (alcalde de Bordeaux i ex-primer ministre de Chirac) i Nicolas Sarkozy (ex President de la República). Tot i això a les primàries també hi participen Nathalie Kosciusko-Morizet (candidata a l’ajuntament de París el 2014), François Fillon (ex-primer ministre de Sarkozy), Jean-François Copé (ex-president de la UMP i ministre de Chirac), Bruno le Maire i Jean-Frederic Poisson. Aquestes són les segones primàries que organitza la dreta i les primeres amb més d’un candidat (al 2012 l’únic fou Sarkozy). Si bé Juppé, amb un discurs políticament liberal i neoliberal en termes econòmics va al capdavant, Sarkozy aspira a ser el nou presidenciable amb un dur discurs en matèria de seguretat i immigració assimilat al del Front National.
Pel que fa a François Bayru, etern líder dels centristes del MoDem (socis Europeus del PNV), ha manifestat que si Sarkozy guanya les primaries de Les Republicains, es presentarà a les presidencials. En canvi, si el guanyador és Juppé, no ho farà.
Una de les sorpreses d’aquestes presidencials és Emmanuel Macron, ex-ministre d’indústria d’Hollande i ex-membre del PS. Aquest free-rider, ha sabut crear un moviment al seu entorn anomenat En Marche!, que reivindica 80.000 membres. Oposant-se al cleavage dreta-esquerra, ha sigut comparat diverses vegades amb Albert Rivera i Ciudadanos. Tot i que encara no ha confirmat la seva participació a les presidencials, ja està fent campanya per tot el país.
Els favorits: Juppé, Le Pen i… Sarkozy?
A mig any per les presidencials les enquestes dibuixen un escenari (de moment) molt clar: Juppé s’imposaria còmodament a Sarkozy a les primàries, i passaria a la segona volta juntament amb Marine Le Pen a qui guanyaria fàcilment gràcies al cordó sanitari de la resta de partits. Aquest escenari recorda al de les eleccions presidencials de 2002, on Jacques Chirac s’imposà còmodament a Jean-Marie Le Pen a la segona volta.
Repassem en profunditat el perfil d’aquests tres candidats de la dreta:
Juppé representa la política de la vella escola: Ministre durant la presidència de Miterrand i Sarkozy, primer ministre de Chirac i alcalde de Bordeaux durant gairebé vint anys; entraria dins del club de presidents de la República de més de 70 anys. Juppé defensa un programa econòmic estrictament neoliberal: Retallades, baixades d’impostos, l’augment de l’edat de jubilació fins als 65 anys i la fi de la jornada laboral de 35 hores. Amb una imatge de burgès clàssic que representa la França del passat, pot ser vist com una opció moderada i d’ordre lluny de les posicions incendiàries d’altres candidats. Tanmateix, la seva llarga trajectòria política i el fet que el 2004 fou condemnat per corrupció (affaire des emplois fictifs du RPR) fan de Juppé el perfecte candidat de la «casta» a abatre.
Pel que fa a Marine Le Pen, el vent li bufa totalment a favor. En primer lloc ha sigut capaç d’eixamplar la base social del seu partit i normalitzar-lo com un actor polític més. Les formes més suaus en comparació amb el seu pare, la posada en valor de la seva feminitat, i el fet que el partit mai ha tocat el poder; visibilitzen la candidata d’extrema dreta com l’ariet perfecte contra la «casta». El fet de no haver patit mai les contradiccions inherents al poder fa que pugui aglutinar sense gaires fractures un vot útil de cabreig contra l’elit francesa (aquella formada per tots els ex-companys de classe de l’ École Nationale d’Administration). En segon lloc, el context li és favorable: Creixent malestar entre els cossos de policia, el repartiment dels migrants després de l’evacuació humanitària de «La Jungla» de Calais (el FN ha anat convocant petites manifestacions als pobles on aquests han sigut reallotjats) i l’onada neoconservadora que travessa Europa, fa que Marine Le Pen es trobi en condicions de sembrar un resultats històrics, passant a la segona volta còmodament. En definitiva, els frontistes defensen una idealització de la França del passat totalment inexistent que passa pel tancament de fronteres i la sortida de la UE i de l’OTAN, caramel molt llaminer per a les classes mitjanes-baixes víctimes del neoliberalisme. Le Pen també desprecia la democràcia liberal i en concret el parlamentarisme. És per això que defensa governar a base de referèndums, discurs també molt llaminer en plena crisi de la democràcia representativa.
Finalment, Sarkozy, amb unes enquestes no gaire favorables i amb el retret constant (sobretot dels seus companys de partit) a la seva obra de govern, intenta apropiar-se del discurs identitari i de seguretat del Front National. Aquest fet espanta als electors d’esquerres, que temen veure una segona volta on Sarkozy i Le Pen competeixen per veure qui és el més xenòfob. Aquesta por ha obert un debat surrealista sobre si els votants d’esquerra haurien de votar a la primaria de la dreta per fer guanyador a Juppé. En certa manera, la hiperactivitat i «hiperventilisme» de Sarkozy, el converteixen en l’ antítesis d’Alain Juppé, qui defensa un discurs de tolerància i diversitat des del seny i la moderació.
Si bé la dita popular ens recorda que l’esquerra sempre va dividida (en aquestes presidencials més que mai, com veurem al proper article), no podem negar que enguany a casa de la dreta també juguen al joc de les cadires. Sembla que Juppé és el més ben posicionat, però queda mig any i moltíssimes coses poden passar encara.