L’heterogeneïtat creadora: Herr, Krasznai, Wilkinson i Blanch

Diu la llegenda que, per algun motiu alquímic, hi ha dijous que hom pot gaudir de totes aquelles inauguracions que es proposi sense necessitat d’anar a corre-cuita. Sortosament, fa un parell de setmanes vaig coincidir amb un d’aquests venerats dijous. Bé, és cert, potser no vam poder abastar l’àmplia extensió d’aquell improvisat plànol tipogràfic però ho vàrem intentar, obtenint com a resultat un exercici sensorial i comparatiu fruit de l’extensa mostra de possibilitats artístiques acumulades a la ciutat.

Indirectament, després de traçar el pla de la manera més naïf possible, els espais alternatius a les galeries denominades oficials es convertiren en el nostre objectiu, llançant-nos de cap a dues propostes del Poblenou, seguida de la tan concorreguda perifèria del carrer Trafalgar finalitzant al carrer Aragó, l’impàs entre la ciutat vella i l’upper class que no l’acostuma a trepitjar.

Amb l’emoció d’un nen petit visitant un parc temàtic per primera vegada ens vam acostar a La Plataforma. L’ambient era relaxat, gens angoixant doncs tot just feia uns minuts que la galeria havia obert les seves portes i hom es podia capbussar sense esforç en les foto-escultures de mig format que resseguien la sala principal. Stefanie Herr xerrava de la seva obra amb tot aquell crític o admirador que es disposés a creuar unes paraules amb l’artista mentre els rodejava una falsa selva de paratges naturals, deformats pel seu propi procediment tècnic. La modulació rebregada d’aquests feia entreveure un doble paisatge, l’existent i la seva projecció en l’espai. Traduït al món tangible, l’espai natural i el món neoliberal que, malauradament, el controla i oprimeix. Lluny de la normativa fotogràfica, l’avanç polièdric abandonava el pla per tal de formular un innovador volum escultòric jugant amb la idea tradicional del suport. Alhora, la resta del volum destinat als laterals es conjugava de plaques metàl•liques reflectants que feien infinites les parets blanques de l’entitat.

Deambulant pels carrers estrictament industrialitzats del barri, vàrem arribar a la Sala Ramona. L’acollidor espai d’accés enfonsat flanquejat per dues grans vidrieres recordaven als establiments mítics d’una ciutat anterior. L’espai musical de llum tènue –no gaire encertada, tot s’ha de dir- s’havia transfigurat en una notable carcassa per les mezzotintes de Cleo Wilkinson, guanyadora de l’On Paper Contest del 2015. Contraposat a La Plataforma, l’espai romania buit, en pau, possibilitant la necessària contemplació sensorial i espiritual de les obres de Wilkinson. Era innegable l’evocació a un record –real o fictici, propi o compartit- que s’intuïa fantasmagòricament entre l’escala de grisos sorgida dels fons extremadament ennegrits. Els retrats resumien el caràcter i l’experiència de l’home, els valors humans penetraven en l’espectador amb una simple mirada –o anti-mirada- que per la seva mestressa tècnica podria fer confondre a l’innocent espectador amb una fotografia. Una clarinetista esporàdica assajava juxtaposant el seu instrument als meus passos grinyolants sobre el parquet, em trobava fascinada, pròxima a la idea del sublim tantes vegades descrita pels romàntics. Les obres es disposaven per la petita sala en ocasions de manera singular i en d’altres hom es topava amb múltiples gravats en un mateix marc, tret que feia a l’espectador anhelar una singularitat per cada gravat per tal de poder gaudir en tota la seva plenitud de l’exquisida bellesa i virtuositat d’aquests.

Cleo Wilkinson, Murmur II
Cleo Wilkinson, Murmur II

- Publicitat -

El meu cap baixà dels núvols davant la repetició de caràcter minimal per la que el Mutuo apostà presentant les escultures de Krasznai. He d’advertir al lector que jo era una d’aquelles ànimes errants que tenia cert temor pel canvi de localització de la caixa cultural d’imponents murs industrials, quedant sorpresa al veure que l’escènica del mític Mutuo es mantenia en el nou local prop de Trafalgar. La continuïtat il•limitada, la sèrie i el loop s’apoderaven de l’ambient convertint-se en la conjugació ideal per aquest tipus d’espai. Krasznai presentava un estat de la qüestió, tenint el poder d’aturar el temps per tal de presentar un procediment, una obra amb múltiples possibilitats sense cap fi concret. Passat –l’inici de l’obra-, present –l’actualitat d’aquesta- i futur –l’evolució incerta de l’escultura- reclosos en un mateix cos abstracte, fruit de l’acumulació i tensió dels diferents materials de producció en sèrie. La casualitat fou el pas entre el gir conceptual que Karsznai atorgava a l’esteticisme minimal i l’esteticisme informe de les fotografies processades de Blanch.

Tot i que va ser l’exposició més concorreguda d’aquella tarda, la d’Arnau Blanchtambé fou la més angoixant, com ho acaben sent part de les exhibicions que tenen lloc a la interessant Wer-haus, la qual es converteix en un joc de contemplació pretensiosa de nens bé. Serveix d’alguna cosa tant de soroll per no res? Si més no, era d’esperar l’ambient carregat després de l’anunciació del directe de Sunny Graves, que Blanch interpretaria amb uns visuals propis de la cultura de l’àcid, de policromia i textures hipnotitzants, tot i que en ocasions no se situaven a l’alçada de la música pel fet de ser un enregistrament previ. La idea en l’obra de Blanch es veia esquitxada a la majestuosa porta de vidre i ferro que dóna accés a l’espai, atraient l’espectador i ambientant-lo d’una manera excel•lent. En l’espai concretament expositiu -que regna el primer tram d’aquest escenari multidisciplinari- s’hi palplantaven grans monòlits fotogràfics on, segons el seu autor, es buscava presentar de manera objectiva l’efecte causat per la presa d’estupefaents. Formalment, però, recordaven massa a la magnífica Stellar i a altres films experimentals que realitzà Stan Brakhage al voltant dels 90’s i era impossible desvincular o individualitzar una obra que, per alguns, ja ens era familiar i que, per tant, no suposaven cap tipus de sorpresa o novetat tècnica.

De totes maneres, si alguna cosa s’extreu de les inauguracions són la gran quantitat de gustos existents que poden qualificar d’extraordinària o d’absurda una mateixa exhibició –només cal veure el rebombori creat davant l’acte de memòria històrica a Franco, Victòria, República-. Però bé, sense subjectivitat el món seria molt pobre i l’home una màquina inerta.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca