El procediment de Fito Conesa és prou senzill i efectiu. L’artista reuneix fets, estadístiques, dates i xifres a les quals assigna tons musicals. L’artista ha agafat com a base de la seva obra la relació entre el so, la historia i la identitat. Obres seves han sigut connectar la plaça major de Cartagena al sistema de megafonia de l’aeroport d’Oslo, o col•leccionar portals de cases que veu en els seus recorreguts habituals. L’estètica “casual” de les seves obres, ens mostren un imaginari compartit per àmplies capes de la població, una estètica tronada i gastada, en la que una dona amb rul·los i bata rosa no hi seria estranya. L’artista vol ser ronyós… No! L’artista simplement parla un llenguatge que hom veu i pot fer seu i veu en el seu dia a dia. Si hem de parlar a les masses, hem de fer servir el seu llenguatge. Fito Conesa en les seves obres ens mostra el nostre rastre, la nostra identitat, la seva identitat.
La missió del crític és arriscada, però això ens aventurarem a dir que Fito Conesa no creu en la plàstica, si no que vol la seva evolució. Fito Conesa potser pensa: “Jo no domino el dibuix però com a artista he de mostrar formes, només puc trobar formes en els meus actes, en els actes dels altres. Els actes dels altres no són formes, però sí que es poden quantificar per fer música. I la condició d’art no és cap altre que la música.” La sentència de Walter Pater ressona en Fito Conesa. Així doncs, podem trobar la relació del seu art amb la música, una música que ens pot mostrar les formes d’altres moments i temps. Una música que ens mostra tots els moments, vicissituds, estats, morts i victòries d’un lloc. La roda de la història, de la teva i de la meva es mouen, fan soroll. Tu no la pots escoltar, però la sents. Fito Conesa la va fer sonar a Genalguacil aquest estiu. No es pot xiular, és una música que a mi em recorda al so de la sonda Rosetta en aproximar-se al cometa 67P/Txuriúmov-Herassimenko. Un so estrany alhora que familiar.
Conesa creu que en els nostres actes, en les nostres petjades, hi ha la nostra identitat. Per això les analitza. Ho podem veure molt clarament en les arrels del seu treball. Sempre hi ha una base molt pròxima a ell. Sigui un mapa o el seu rastre a les xarxes. I no ho hem d’entendre com una mesura narcisista. Ho hem d’entendre com un crit concentrat, la cerca de la identitat pròpia és un procés que hom ha de fer. Fins i tot com a poble, la cerca d’aquesta identitat és de prou importància. Els tons de la seva identitat mostren a Fito Conesa i una generació perduda en l’atzucac de la nostra societat. Aquest creador ho explicita. Ho fa amb una estètica compartida per àmplies capes de població. Una estètica que mostra una identitat. És evident que hi ha un contingut polític. El seu Instagram, una continuació de la seva obra, és un tutum revolutum d’estètica antagònica al white cube, que són les institucions amb les quals col•labora. Però no es mostra en el sentit que hom mostra la lletjor, no es qüestiona la bellesa, sinó que es mostra com un fet documental.
L’obra de Fito Conesa és una obra que s’ha anat obrint camí contra l’adversitat. Una obra que construeix una identitat o l’explora. Una identitat realment marginal, que emergeix i es mostra en tota la seva esplendor. Així doncs podríem entendre l’obra de Fito Conesa com la cerca d’una identitat perduda, ja que només podem buscar allò que hem perdut. Potser per això s’ha encasellat la seva figura com a conceptualista romàntic. Fa temps, a la facultat, em van dir que l’art era una interpretació subjectiva de la realitat. Ho podem comprovar en la seva obra.