Pol Gibert: “Segurament el PSOE canviarà el ‘no’ per l’abstenció”

Pol Gibert Horcas (Sabadell, 1987) és un diputat de nova fornada. Va estrenar l’escó arran de les eleccions del 27 de setembre de 2015, a les que va concórrer com a número nou del PSC a la demarcació de Barcelona. Ser un nouvingut als passadissos del Parlament, però, no ha impedit que aquest graduat en empresarials i afiliat a la branca juvenil d’UGT assumís la responsabilitat de ser el portaveu socialista a les comissions de Polítiques de Joventut, Treball i a la comissió d’Estudi de les Polítiques Industrials en el Sector de l’Automoció.

He estat tafanejant una mica les propostes que vostè ha estat fent al Parlament i he vist que les resolucions que ha presentat són sobre el treball, l’ocupació i la seva qualitat, així com de millores laborals en temes de joventut. Potser aquest és un tema, el de la qualitat del treball, que potser aquí no es toca gaire. Quan dic aquí vull dir a Catalunya, a Espanya i a Europa. Però en canvi, per exemple, sí que és un tema molt recorrent als discursos de Barack Obama. Pels partits socialdemòcrates europeus, tanmateix, sobretot pel que fa als que governen, ja sigui a Itàlia, França, o al govern alemany de coalició, per exemple, no ho parlen gaire, viuen molt més pendents de les xifres i percentatges d’atur i d’ocupació. No sé si això és un tema que el preocupa. Perquè en principi és paradoxal que sigui la potència amb el mercat laboral més desregulat –els EUA– qui abanderi aquest discurs, en comptes dels europeus.   

Sí, jo crec que aquí hi ha dues dinàmiques de fons que expliquen una mica aquest moviment. Els EUA estan vivint un redescobriment de l’esquerra socialdemòcrata, que tampoc és re de l’altre món, no? Però ho hem vist en Bernie Sanders, inclús la incorporació al discurs de Hillary Clinton d’alguns elements més d’esquerra fotuts allà. I ara Obama, amb un model americà conegut, diguem, pel seu “pluriempleo”, amb unes situacions molt degradades, intenta convertir aquest sistema en una ocupació una mica més de qualitat, molt agafat amb pinces. I en canvi aquí, que el nostre model socialdemòcrata d’ocupació ha estat sempre de qualitat i el treball garantia sortir de la pobresa, s’ha descuidat una mica aquest tema. Ens hem preocupat, com deies, per la xifra d’atur, que sigui baixa i intentar reduir-la com sigui, però no ha de ser a qualsevol preu. I aquí hi ha l’exemple dels minijobs alemanys, que és un exemple de reducció d’atur a costa del sacrifici de drets laborals. I Espanya és un exemple clar, o en el cas de França, de reforma laboral que també degrada. I Aquí l’aspecte és més paradigmàtic, perquè estem creixent econòmicament en termes de PIB, i estem creixent menys en creació d’ocupació, i amb una ocupació molt precària i amb condicions molt lamentables. Veiem com tenim una precarització brutal entre els joves però també entre sectors d’ocupació que abans eren de més qualitat, hi ha gent de quaranta o cinquanta anys treballant amb el que pot per tenir una jubilació més o menys digna. Per tant sí que hi ha aquesta doble dinàmica: els americans volen pujar i nosaltres estem baixant, de vegades de manera inconscient, perquè l’associem amb el tema de les xifres i potser no mirem quin model tenim de creixement.

Què ha de passar perquè això es reverteixi, o que Europa recuperi la veu preponderant d’aquest discurs?

El primer que hem de fer és prendre consciència de que la crisi econòmica s’ha acabat. I m’explico: vull dir que la crisi que ens va portar a una situació econòmica molt dolenta segurament ja s’ha acabat i el que estem vivint aquests dies és el nou model que estem pagant després de la crisi econòmica. Que segurament ja no és una crisi. El nou model que s’ha implementat, neoliberal, de condicions de treball on cadascú fa el que pot, on la negociació col·lectiva és un dret desemparat i per tant el treballador està indefens davant de l’empresari. Aquest model que nosaltres, els sindicats, i els partits de tradició socialdemòcrata, el que hem de defensar és la negociació col·lectiva com a activador del diàleg social. Perquè sense negociació col·lectiva els treballadors estan indefensos. Ho hem vist històricament, un treballador que ha de negociar la seva situació particular davant l’empresari, la correlació de forces és impossible d’assumir.

“Tu el que no pots fer és esperar diàleg social entre sindicats i empresaris quan n’hi ha un que té mes força que l’altre”

- Publicitat -

Això no posa gran part de pressió en els sindicats i no tanta en els empresaris o la legislació?

Però la legislació és la que fa que hi hagi una legislació col·lectiva. La reforma del PP se la va carregar. Per tant, la legislació el que ha de fer és fixar les bases d’equilibri de forces perquè el diàleg social funcioni. Tu el que no fos fer és esperar diàleg social entre sindicats i empresaris quan n’hi ha un que té mes força que l’altre. Llavors no és un diàleg, llavors és una imposició.

Tanmateix Catalunya sempre ha tingut una tradició molt forta d’obrerisme i sindicalisme. I potser no s’ha fet notar gaire aquest pòsit cultural que hi ha, quan seria lògic que s’hagués viscut més, o que hagués resistit millor el pas dels anys. Potser també des del punt de la desacreditació dels sindicats.

Sí, però això és un moviment, en general, europeu. La desacreditació de sindicats o de partits és un moviment de la tradició neoliberal que està imperant en aquests darrers vint anys. És un intent de degradar també el sistema de correlació de forces que hi havia abans. És veritat que Catalunya, respecte a Espanya, té una diferència, i és que la patronal, o una part de la patronal, sobretot la part més de PIMES, és més conscient que una degradació total de les relacions laborals no és productiva. Afecta directament ja a la meva empresa com a tal, i per tant intenten mantenir certa relació de diàleg amb els sindicats i no imposar la llei tal com és. Això també és important de destacar. És el que deies d’aquesta tradició catalana de potser no anar directament a una relació desigual totalment entre treballadors i empresaris, però igualment la legislació ja ho permet, o sigui que qui ho vulgui fer ja ho pot fer. És el drama d’aquest país.

Entenc que la millora de la situació laboral dels joves també haurà d’anar molt lligada a aquest revifament dels sindicats, per tenir una feina digna i millorar les seves condicions. Com s’aconsegueix que els joves que estan desmobilitzats, que son segurament els que mes desconfien dels sindicats, partits i empresaris, s’incorporin a un teixit per a lluitar per les millores laborals i recuperar la negociació col·lectiva?

Crec que els joves no estan desmobilitzats. Es mobilitzen d’una altra manera. Hem vist moviments com el 15M, que va ser un moviment juvenil. Ara es mouen per coses mes concretes, però poc per les generals, no es mouen per partits polítics o sindicats. Es mouen quan hi ha una causa concreta, sigui l’ecologia, sigui drets humans, sigui el segrest de les víctimes de Boko Haram. Això sí que fa que el jovent es mogui, i que es mogui en massa a vegades. Des de la part organitzada hem de saber com encaixar aquesta nova forma de participació juvenil. I l’altre dia tenia un debat amb el Consell Nacional de Joventut on parlàvem d’aquests temes: com aconseguir que la participació juvenil es redirigeixi cap al que els joves ara no volen fer, que no és el mateix de fa 20 anys. Tenim aquest tipus de deure com a partits polítics. I l’altre és si el que hem de fer veure molt directament és que els joves, o qualsevol col·lectiu, si s’organitzen i tenen una veu més forta podran millorar les seves condicions de vida, i això, en un món que premia l’individualisme per sobre de tot col·lectiu, ens costa de veure. És un discurs ja quasi al nivell de marc mental. No és un tema només de joves, és un tema en general.

Pol Gibert / Bernat Marrè
Pol Gibert i Pau López / Bernat Marrè

Parlant de temes més partidistes, en aquest mateix sentit, el PSC té un problema més gran respecte als joves que la resta de formacions? El 43,7% dels militants tenen més de 65 anys.

Totalment. I el 14% dels militants són els menors de quaranta anys. És una dada que és dramàtica per si mateixa.

Per què  al PSC li costa tant atreure la joventut?

Hi ha diferents elements. Crec que el PSC, fins fa quatre dies, estava liderat per gent que portava molts anys en política, exconsellers de govern… Era un partit acostumat a governar i que per tant s’havia despreocupat una mica de les relacions amb nous col·lectius que anaven sorgint. I aquest és el canvi que està fent en aquests moments el partit. Està intentant virar cap a una nova forma de fer política, que ha arrossegat als partits tradicionals i se’ls ha emportat per davant. I el tema dels joves és un discurs que… un cop ets al govern tu fas moltes coses generalment, però no les vens totes. Es parla de la teva gestió diària. I ha faltat aquest punt de fer pedagogia, que allò que estàvem fent ho fèiem per ideologia, no perquè s’hagi de fer per inèrcia, no és gestió només, és gestió més valors.

“Durant el tripartit vàrem aplicar polítiques molt bones segurament, però no hem fet un relat que les acompanyi”

Un dels punts que es criticaven dels tripartits és que no tenien relat.

Exactament. Doncs segurament és això. Vàrem aplicar polítiques molt bones segurament, però no hem fet un relat que les acompanyi, amb el qual la gent donava per fet que el que fèiem és el que s’havia de fer i ja està i no hi havia més valor. Ara t’adones que es feia alguna perquè hi havia uns valors darrera. I això segurament la nova política ho ha d’incorporar també.

En aquest sentit de tornar a reenganxar els joves a la política, concretament al PSC, com es pot encaixar que el primer secretari sigui una persona que porti més de trenta anys en executives socialistes a Barcelona i Madrid?

La Manuela Carmena a Madrid ha estat la revolució dels joves, o el Jeremy Corbin a Anglaterra.

Manuela Carmena no porta trenta anys fent política.

La Carmena, directament, no; Jeremy Corbin, sí. En Miquel no porta trenta anys sent primer secretari d’un partit, això seria diferent. I ara és quan molta gent l’ha conegut, en Miquel fa quatre dies no era conegut com a tal.

Però sí que se’l pot relacionar des de fa unes quantes dècades amb representants de la vella política: amb Borrell, Montilla, José Zaragoza…per exemple.

Sí, però en Josep Borrell, segurament dels líders del PSOE ara mateix és el que més connecta amb els joves. La seva defensa airada del No [a la investir Rajoy], la seva recollida de firmes perquè hi hagi un congrés… vull dir que a vegades ens fixem amb el tema de l’edat com si fos definitori i no hi estic d’acord. L’edat no defineix un projecte. Josep Borrell, que va ser secretari de presidència amb el PSOE i va acabar com va acabar… es pot convertir en un referent. 

L’experiència d’Iceta li dóna doncs més validesa com a primer secretari que a Núria Parlón?

Li dóna diferents coses. Jo d’aquest procés de primàries sóc defensor del pacte totalment.

Una presidència bicèfala?

Sí. L’encaix final l’hauran de decidir ells, són complementaris. En Miquel és una persona que aporta experiència, un gran orador, respectat dins i fora del partit i la Núria t’aporta la frescor, la renovació que segurament cal, i pot connectar amb els sectors nous dels que abans parlàvem. Per tant són molt complementaris. I crec que el resultat que ha sortit ha estat una mica la conseqüència aquesta de dir que en un partit que hi ha dues bandes, i hem de saber com encaixem això a partir de demà.

Comentava que Miquel Iceta és algú que s’ha donat a conèixer a molta gent fa poc. Potser està tenint una major projecció pública amb la seva insistència a votar ‘no’ a la investidura de Mariano Rajoy. Ajuda això a tenir una identitat pròpia al PSC, a dissociar-se del PSOE en aquestes qüestions, pel que fa també en el tema territorial? El fet d’oposar-se tan frontalment al PP i preferir unes terceres eleccions quan la federació més poderosa del PSOE (l’andalusa) es va significar per l’abstenció?

Primer s’ha de dir que el PSOE, a dia d’avui,  defensa el No. Tothom dóna per fet que canviarà de parer diumenge, i pot ser així segurament. Però de moment defensa el No. Per tant la posició del PSC és la mateixa que defensa el PSOE en general. És veritat que si el PSOE té alguns motius que a vegades se’m fan incomprensibles per decidir que ha de passar del ‘no’ a l’abstenció, el PSC té encara més motius per dir que ‘no’ a Mariano Rajoy. Com deies hi ha tot el tema de la relació Catalunya-Espanya, que amb Rajoy es demostra que és impossible avançar de qualsevol manera. Per tant, nosaltres a part de l’efecte social evidentment que hi tenim un afegit que és que amb Rajoy a la Moncloa és pràcticament impossible avançar en la relació Catalunya-Espanya d’una manera pactada.

Sembla que hi ha un sentiment de molta solidaritat amb Pedro Sánchez al PSC. Realment hauria representat un canvi de relacions tant important si hagués estat  escollit president?

Sens dubte. Havia anticipat una manera de fer diferent. Un dia que es va votar aquí un ple de desconnexió, al dia següent va agafar un AVE i va venir cap aquí perquè volia saber què estava passant realment, conèixer les principals actors. La proposta de la reforma federal estava al nostre programa. Aquest conflicte permanent de no diàleg, que convé aquí i convé allà segurament, amb el PSOE la nostra funció bàsica sempre ha estat fer de pont, no fer de mur. Des del PSC havíem estat actors decisius en aquista nova època per fomentar i assegurar que això passava. I a Mariano Rajoy ja el coneixem.

Tot i així hi ha la impressió que el secretari general del PSOE està més hipotecat pel que diguin els barons seus que no pas el secretari general o president del PP.

Això és per funcionament mes o menys democràtic de cada partit. El PP decideix els líders a dit, evidentment provoca menys discrepàncies perquè el que es mou és eliminat.

Pol Gibert / Bernat Marrè
Pol Gibert / Bernat Marrè

En el sentit de les relacions entre Catalunya i Espanya, i respecte al diferent tracte que li dispensen Socialistes i Populars, com hi encaixa el que fet que el PSC hagi dit que votarà a favor del suplicatori a Francesc Homs per haver tret les urnes al carrer?

Aquí em resulta curiós que en Quico Homs demani un tracte diferenciat al que tenen els consellers i el president. A mi em resulta paradigmàtic que un conseller que diu que no té por a les conseqüències de la seva acció demani si us plau que el Congrés respecti els seus drets d’aforat, quan és aforat per un tema que no té res a veure amb el que va fer al seu moment inicial. No sé si Lluís Companys i Francesc Macià haguessin fet el mateix en la seva època. Vull dir, tu dius: una, que desconnectes, a tu ja t’és igual tot el que passi; i segona: que vols arribar fins al final, has d’estar disposat a assumir el càstig que pugui venir. Nosaltres no estem a favor que hi hagi processos judicials continus contra el procés. Però varem avisar mil vegades que això podia passar. Varem avisar. Quan passa has d’assumir les conseqüències. En aquest sentit, l’alcaldessa de Berga ho assumia. El que no pots fer després és buscar una excusa. No és molt lògic això. Tampoc gaire solidari amb Mas, Ortega i Rigau.

Em sembla que no m’ha contestat, perquè ha parlat només de la coherència d’Homs. La posició del PSC en relació amb el tracte Catalunya-Espanya i la diferenciació amb el PP, aquí com hi encaixa?

Això no té res a veure amb la relació Catalunya-Espanya.

No hi té res a veure?

Aquest és un tema concret i judicial.

“Pot agradar més o menys, però Homs es va saltar la llei”

És votar a favor de la imputació d’un senyor que va treure les urnes al carrer en el marc d’un procés sobiranista.

Sí, i ho va fer contra la llei. Ens pot agradar o no, podem pensar que és molt lleig, que la imatge que dóna és molt lletja, que ficar les urnes ha de ser legal… tot això podem pensar-ho. Però la llei actual no ho contempla de la manera que es va fer.

Pot semblar paradoxal que ara el PSC voti a favor del suplicatori per un procés participatiu i en canvi el 1995 votés en contra la imputació de l’exministre José Barrionuevo per impulsar els GAL.

Sí, als noranta… i fa més temps segurament van fer altres coses…

Miquel Iceta era membre de l’executiva del PSC, treballava a Madrid als noranta i ara n’és primer secretari.

Hauríem de mirar si hi era en aquell moment [Segons la biografia a la pàgina web del propi Miquel Iceta, l’actual líder del PSC va ser director i vicedirector del Departament d’Anàlisi del Gabinet de la Presidència del Govern de Felipe González entre els anys 1991 i 1996 i diputat al Congrés per Barcelona entre 1996 i 1999]. És igual, encara que hi fos, jo als noranta tenia deu anys. No respondré pel que es va fer als noranta. En tot cas crec que el d’ara mateix no és simbòlic de les relacions que vol el PSOE per Catalunya i Espanya. Em sembla coherent que es respongui amb totes les de la llei, com amb els altres tres companys, ni més ni menys.

Hi ha membres del PSC que de tant en tant sovintegen actes unionistes, com per exemple el d’’Espanya suena bien’, organitzat per Societat Civil Catalana (SCC) diumenge passat. I…

Qui va anar?

El diputat David Pérez.

No ho sabia.

“No sabia que el diputat David Pérez va assistir a l’acte de Societat Civil Catalana”

Pot sorprendre l’assistència a determinats actes com aquests i alhora reivindicar una tercera via o una manera d’entendre les relacions Catalunya-Espanya diferenciada de PP i C’s, que emprenen una línia mes dura.

Jo no hi he anat mai ni tinc intenció d’anar-hi. Ells tenen tot el dret del món de defensar que Catalunya és una autonomia. Les enquestes reflecteixen que hi ha molta gent que vol que segueixi sent una autonomia pura i dura.

A mi el que em costa de veure és mes la diferenciació en el tracte que defensa el PSC i la tercera via compaginada amb assistir a aquests tipus d’actes (del tot legítims).

Sí, però també he anat a manifestacions en defensa dels drets impugnats pel TC on hi havia més estelades que banderes de sindicats. La posició de pont del PSC té aquestes coses a vegades. I a vegades pot semblar incoherent.

Segurament quan aneu a una convocatòria on hi ha estelades no l’ha convocada una associació independentista i no és per demanar la independència.

Entre les associacions convocants hi havia Òmnium i l’ANC. Nosaltres no tenim prejudicis contra elles. Òmnium té molta gent nostra. Nosaltres intentem preguntar què hi ha darrere les convocatòries i manifestacions i llavors hi anem o no hi anem. En el cas de SCC no sé per què hi va anar [David Pérez], no és política de grup. Va anar-hi perquè creia que hi havia d’anar i ja està. Dins dels PSC hi ha diferents perfils, com és ben conegut. Hi ha gent més catalanista o gent més espanyolista.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

El 71% de les empreses esportives queden fora de les ajudes del Govern

El clúster del sector empresarial esportiu, INDESCAT, ha denunciat que els ajuts anunciats pel Govern al sector de l'esport són insuficients i "no cobreixen...

40 anys sense una llei electoral catalana

40 anys després de la restitució del Parlament la llei electoral catalana continua sent la gran assignatura pendent després de diversos intents fracassats. Catalunya...

El toc de queda de Nadal i Cap d’Any serà de 1.00 hores a les 6.00 hores

El Govern central proposa limitar a sis persones les reunions familiars i socials que se celebrin durant les festes de Nadal i un confinament...

Un buc de la Marina russa expulsa un destructor dels EUA al golf de Pere el Gran

Un buc de guerra de l'Armada de Rússia ha expulsat un destructor de la Marina nord-americana que havia entrat dins d'aigües territorials russes al...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca