“No m’agrada interpretar el món Youtuber com una planificació de màrqueting”

Avui entrevistem a Roc Massaguer (Outconsumer), un Youtuber que ha aconseguit al voltant de 740.000 subscriptors penjant vídeos fent el que li agrada. Va estar 12 anys treballant com a periodista per ACB, d’on hi guarda un record magnífic.  

Vas estar treballant com a periodista a la ACB. Què recordes d’aquella etapa, d’aquells 12 anys?

Va estar molt bé. Per a mi va ser una experiència molt maca, ja que a mi m’agrada molt el bàsquet i veure la lliga nacional des de dins em va agradar molt. Vaig aprendre molt. Al ser una lliga oficial, fèiem periodisme, però un periodisme condicionat. És a dir, que no érem independents, si és que hi ha algun periodista que ho sigui. La avantatge, però, era que nosaltres ho dèiem, era la web oficial, no havies d’amagar-te de res.

En definitiva, em va ajudar a veure la perspectiva de l’empresa, a veure com funcionava per dins. A més a més, vaig entrar en un moment de crisis, que es van acabar els diners de Canal +, que havia pagat una barbaritat, però alhora va ser interessant per veure com es desenvolupava tot.

Dins de l’ACB també vaig canviar de lloc, . Vaig començar només a la web i després vaig fer altres coses. Com et deia, el record és magnífic, perfecte.

- Publicitat -

Ara que ho menciones, la lliga de bàsquet professional (ACB) s’està privatitzant tot amb la compra dels drets, altre cop, per Movistar + (abans Canal +), ja que abans es veia gairebé tot en obert.

Sí, el que passa és que quan ho veus des de dins entens el perquè de tot això. Tothom deia: “Heu d’anar a qualsevol canal en obert, que us paguin tant o més que el Canal +, que us farà millor promoció i que donin tants partits al mes en obert”. El problema és que tu no decideixes les ofertes que t’arriben o no. Tu manegues les que t’arriben i en aquest cas, tot i que jo ja no hi sóc, entenc perfectament que hagin escollit l’oferta de Movistar +.

Hem d’entendre que les televisions públiques i/o en obert ja no tenen diners. Et poso l’exemple de Mediaset, que compra sempre els drets del futbol. Hi ha vegades que després ni ho emeten perquè és una ruïna. El model està canviant i només pots treure diners d’això. S’ha demostrat, després d’estar molts anys a TVE que donar-ho en obert no et comporta més fans, per tant no surt rentable ni mirant-ho així. Estem en un món en que la gent està acostumada a pagar, a buscar per internet, etc. l’exposició pública, com a mínim al bàsquet, no t’aporta gaire.

“Del que guardo més bon record són els All-Star que durant 3 temporades em vaig encarregar jo de la gestió dels jugadors”

Quin és el millor record que tens d’aquella etapa, la millor anècdota?

Buf, es que anècdotes i millors moments n’hi ha masses… Del que guardo més bon record són els All-Star (concursos de mates i triples), que durant 3 temporades em vaig encarregar jo de la gestió dels jugadors, de parlar amb ells, d’ajudar-los, quan per fer un mate volien fer una cosa especial ajudar-los, etc. Recordo que vaig ajudar a l’Ibaka, que va guanyar el concurs de mates, al Victor Claver, que no va guanyar però el seu mate va ser espectacular, vaig ajudar també al Eyenga, etc. Vaig conèixer tant al concurs com als jugadors des de dins, que és algo que em va agradar molt.

Després també recordo molts viatges, molts partits, moltes experiències… No em quedaria amb una sola cosa, ni molt menys.

I algun mal record, o pitjor moment?

No en recordo cap, ara mateix. El que si recordo, però, és que era molt dur quan jo portava el fòrum de la web ACB.com, i això era molt dur, a part de que estava jo sol. Era estar 24h al dia amb els bojos aquests i costava molt de manegar, ja que sempre intentaves ser tolerant, però al final era pitjor. El que vol molestar a la net molesta i punt. Potser aquí és on ho vaig passar més malament perquè m’amenaçaven, m’insultaven… Però res més.

Perquè vas deixar l’ACB?

Per dos motius. El primer és perquè estava cansat de fer sempre el mateix. Sóc un home inquiet i em cansa fer sempre el mateix. Com et deia, dins l’ACB vaig canviar de lloc. Vaig passar d’ACB.com a tot el tema de drets televisius, el que em va donar tres anys més de fer alguna cosa diferent, però va arribar un moment en el que em vaig estancar i com que dins de la pròpia ACB no hi havia gaire marge de millora, era quedar-me allà durant molts anys i no em motivava seguir, no veia la novetat.

Aquestes feines vinculades a un esport de temporada són molt avorrides. Vacances al Juliol, al agost prepares la nova temporada, en el cas de la ACB al febrer fas la Copa, acabes amb Playoffs… Sempre és el mateix. És un cercle, acabes entrant en la rutina.

Per altre banda, el segon motiu va ser que tenia l’oportunitat de canviar. Si no hagués tingut aquesta oportunitat no m’hagués mogut de ACB, ja que, a pesar de tot el que t’he dit, jo gaudia molt de la feina, estava molt bé i a més a més estava ben remunerada. Però la possibilitat de canviar va fer que m’ho plantegés.

Més endavant, vas estar un temps a TVE amb Fiesta Suprema, que no va durar gaire.

Tres mesos.

Perquè creus que va durar tan poc o que no va funcionar?

Va durar el que havia de durar. Teníem un contracte de tres mesos i va durar tres mesos. El que és evident és que el programa no va anar com nosaltres volíem, però ja és un miracle que existís. El que vaig aprendre de la televisió és que que un programa surti és un autèntic miracle. Que duri el que ha de durar és un altre miracle. I que el renovin ja és massa. Però si realment et fixes en els programes de la televisió, n’hi ha molt pocs que tinguin continuïtat. El més normal és que les coses no durin.

Sí, és cert, no va funcionar, però perquè no teníem els recursos que volíem. Ni econòmics ni de cap mena diria jo. No teníem el pressupost que volíem. A més a més, van apostar per gent que no havia fet mai televisió, que això, vulguis o no, s’acaba notant, té un preu, sobretot als inicis. Vam necessitar aprendre i quan ja havíem aprés, ja s’havia acabat.

Després, també és veritat que l’enfocament que li vam donar no era l’adequat. Nosaltres volíem fer una cosa que no fos televisió a la televisió, però que tampoc era Youtube (els tres integrants érem Youtubers). Llavors crec que aquest producte en concret no li interessava a ningú. Els que no els interessava la tele no la veien i els que volien Youtube ja veien Youtube.

De fet, jo crec que es pot dir ja, vam tenir una oferta de renovació. Que consti que això no s’ha dit mai en un mitjà de comunicació. No vam voler acceptar aquesta oferta per temes més interns, per temes amb la productora i tal, però realment podíem haver seguit, ja que TVE es volia encaminar cap a tenir més programes d’aquest estil. Però en definitiva, vaig aprendre moltíssim i és amb això amb el que em quedo.

“A la televisió és tot increïblement complicat, sobretot a TVE”

Ara t’anava a preguntar per això. Què vas aprendre d’aquesta experiència a la televisió?

Vaig aprendre a treballar en equip. És veritat que ja havia estat en una empresa, però aquí era treballar en equip en un procés creatiu, que és bastant complicat. A més a més, com que érem Youtubers, que estem acostumats a fer-ho tot nosaltres sols, no va ser fàcil. Haver de confiar en un altre, dependre d’algú altre va ser un procés complicat. També vull destacar que a la televisió és tot increïblement complicat. Sobretot a TVE, però en general a totes les televisions. Tot costava molt. Hi ha coses que a Youtube no passa res, com alguna cosa desenfocada o mal il·luminada, però a la televisió queda fatal.

També vaig aprendre una altre cosa. A Youtube només em critica la gent que em segueix. A la gent que no li agrada el que faig, passa de mi i prou. En canvi, a la televisió, de cop tens una dimensió pública en la que la gent ve a dir-te que el que fas és una merda sense ni tan sols haver vist cap moment del programa. És com si quan entres a la televisió, tot s’hi val. Però crec que ho fem tots. Critiquem programes enlloc d’obviar-los.

Què és el que més t’agrada del periodisme i què et va motivar a estudiar-lo?

Recordo que amb dotze anys vaig dir als meus companys d’escola que jo volia ser periodista. Deia als meus pares que volia ser comentarista de partits de futbol. No sé exactament d’on ve, però a mi m’agrada molt parlar, m’agrada molt explicar coses, m’agrada molt compartir. És a dir, que si em passa alguna cosa, tindré moltes ganes d’explicar-t’ho a tu i de compartir-ho amb tothom.

El periodisme és ajudar a la gent a interpretar el món. No sé si la paraula és ajudar, però espero que s’entengui el que vull dir. Tot això a través del meu punt de vista i de la meva experiència. I per això vaig començar al Youtube. Jo jugo una partida de qualsevol joc i tinc ganes d’explicar-te-la. El que m’agrada és ajudar a la gent a interpretar les coses amb els meus ulls.

“Per a mi el periodisme és interpretar el món i ajudar a la gent”

Per a mi el periodisme és això. Interpretar el món i ajudar a la gent a que també el pugui interpretar. Moltes vegades em venen joves com tu preguntant que si li agrada el periodisme l’ha de cursar o no té cap futur. I jo els hi dic que si realment és el que els agrada, que ho estudiïn. També els hi dic que es preparin per lo pitjor, per no trobar feina, per treballar moltíssim amb un salari baixíssim… Però crec que és millor morir-se de gana amb el que t’apassiona que amb una professió que no gaudeixes gens. Ara, si vols ser periodista per ser famós o per que la gent t’escolti, llavors dedicat a una altra cosa.

Anem a parlar de Youtube. Com se’t va ocórrer això de penjar vídeos? 

Va ser motivat una mica per aquest mateix sentiment que et deia abans. Jo jugava al Call of Duty online, jugava amb uns amics i tal i tenia la necessitat de, quan algú del grupet fallava, explicar-li el que havíem fet, el que havíem aconseguit i tal. Sempre ens quedàvem amb les ganes de poder tornar a veure les nostres partides. Llavors li explicava a la meva dona, que no li interessava gens.

Vaig arribar a la conclusió de que necessitava compartir-ho. Els hi vaig dir als meus col·legues i un d’ells em va dir que als EUA hi ha gent que penja vídeos jugant al Call of Duty. Em vaig mirar aquests americans i em va agradar la idea. Vaig veure que en castellà n’hi havia tres que ho feien i el nivell que tenien era molt baix. Eren molt bons jugant, però molt mal comunicadors. I vaig dir: “Jo ho puc fer molt millor!”. Va ser com una prova. Però va anar tant bé que aquí seguim.

“Outconsumer ve d’una cançó de Monty Python, en la que parlen dels filòsofs borratxos”

D’on ve el teu àlies d’Outconsumer?

És així de simple. Li vaig robar a un amic. Ell ho feia servir quan jugava a qualsevol cosa com a àlies. Em va agradar molt i li vaig robar. Ell sempre diu que li he donat més bon ús del que ell li hagués donat.

Ve d’una cançó de Monty Python, a la cançó que parlen dels filòsofs borratxos. Hi ha una estrofa que diu: “David Hume could out-consume”. I ho va agafar d’aquí. El que més m’agrada de l’àlies és que com que no vol dir res, quan et busquen només et troben a tu, no hi a cap altre Outconsumer al món.

Què és el més complicat de ser Youtuber?

Suposo que cada Youtuber et dirà una cosa diferent, però per a mi és la pressió. En el meu cas, per exemple, pressió de pujar molts vídeos i que tots hagin de ser millor que l’anterior i alhora satisfer al que la gent vol i que els que et segueixen es sentin còmodes. També seguir les modes, evolucionar cap on evoluciona tothom. I tot això, que qualsevol que ho llegeixi pensarà que és el més normal de qualsevol feina, i és veritat, no ho faig com un negoci. En el meu cas faig això perquè m’agrada molt. Jo una feina ja la tenia.

La gent ho veu com una planificació de màrqueting, com un negoci. I a mi no m’agrada. És per això que tinc una mica de conflicte de dir que jo vull pujar el que a mi m’agrada. El problema és que si penjo el que a mi m’agrada no funciona tan bé, no puc viure d’això… I quan et diuen que el teu nivell de vídeos ha disminuït és perquè segurament sigui així i no pots culpar ningú més que a tu. A mi aquesta pressió no m’agrada.

“El pitjor del Youtuber és la pressió”

És el que tu deies fa un moment. A part de que t’ha d’agradar a tu el que veus, també els hi ha d’agradar als 740.000 subscriptors que tens actualment.  

Sí i no. Aquest és un altre debat que tenim amb els companys Youtubers. Molts companys em diuen que fan el que els subscriptors gaudeixen però que ells no gaudeixen fent-ho. Això és el que li passa a la gent diferent de mi. El que em passa a mi es que jo faig el que a mi m’agrada i arribo a 740.000 persones aproximadament.

Però em vaig donar compte de que si fas cas a la gent, primer estàs perdut. I segon que els teus subscriptors s’acaben convertint en els teus caps. I jo ja tenia un cap i vaig anar a Youtube, entre altres coses, perquè no tenia cap. L’ideal és que jo em cansi de fer alguna cosa una miqueta abans del que es cansa la gent. I el que els hi porti nou, els agradi suficient com perquè s’enganxin.

I no dic això perquè no m’importi el que diu la gent, , tot el contrari, sinó perquè crec que funciona molt millor si m’agrada a mi. Vaig començar amb Call of Duty. Quan vaig deixar-lo molta gent va marxar però vaig començar amb l’NBA i molta gent va venir… I ja està, jo estic content. I si algun dia marxa tothom, doncs farem alguna altra cosa que pugui enganxar a la gent.

Quines fites tens tu a Youtube?

La meta principal i primordial és divertir-me jo i que a la gent li agradi, evidentment. I desprès el poder seguir vivint d’això. Per a mi és un autèntic privilegi i un luxe poder pagar les factures fent una cosa que m’agrada. Tant debò això duri molt de temps, ja que el dia que no pugui pagar les factures amb el que guanyo de Youtube hauré de buscar una altra feina que segurament no m’agradi tant. Però vull destacar que no ho faig pels diners, però és important que els diners surtin perquè sinó no puc mantenir la meva família.

“La meta principal i primordial és divertir-me jo i que a la gent li agradi, a més de poder seguir vivint d’això”

Què creus que fa que el teu canal de Youtube sigui especial i únic? 

Sona molt egoista, però sóc jo mateix. La gràcia és que el meu canal sóc jo. Però té, per sobre de tot, aspectes negatius, sobretot en la privacitat. Com he dit abans a mi m’agrada explicar histories que em passen, però un cop les explico perdo el control sobre elles.

Tornant a el que fa especial el meu canal, com que és el meu canal i el meu canal sóc jo, el que ho fa especial és que només jo puc ser jo. Això agrada a un número concret de gent, que pot ser més o menys, però és el que ho fa especial i únic. Hi ha molta gent que em diu que pengi el que vulgui, que digui el que vulgui, que el que els agrada del meu canal sóc jo. Crec fermament que això s’ha de preservar, que d’alguna manera és el que fa especials a tots els canals de Youtube del món.

Una altra cosa que sempre comento és que jo sóc molt dolent jugant a gairebé tots els videojocs. Faig el mateix que feia un Youtuber americà que una mica era “el joc és una excusa, jo el que vull és explicar-te coses”.

Quin és el teu vídeo amb més visites?

L’altre dia m’ho van preguntar i no en tenia gaire idea. Crec que és un d’NBA, amb l’Antoni Daimiel. Que sigui el vídeo amb més visites del canal no vol dir ni molt menys que sigui el millor. Això té certa trampa. Durant tres mesos l’aplicació d’Android de Youtube (estic parlant de fa 3 anys), es va espatllar i sempre que entraves et mostrava deu vídeos recomanats i durant tres mesos eren sempre els mateixos. Aquest vídeo meu estava allà. Durant tres mesos vaig sumar moltíssimes visites de gent que simplement entrava per curiositat i els agradés o no, comptava com a visita.

Al cap d’un temps, però, em van treure el 70% d’aquestes visites podríem dir que fraudulentes, tot i que realment no ho són perquè no va ser culpa meva. Me les van treure perquè no eren reals. I es va quedar aproximadament amb un milió de visites, que, tot i ser el 70% menys del total, és una xifra impensable per qualsevol vídeo rutinari meu.

“El més inversemblant és que em parin fans, que nens de deu anys truquin a la porta de casa meva…”

Quina és la cosa més inversemblant que t’haig passat gràcies o per culpa de Youtube?

Suposo que té a veure amb fans que et paren, nens de deu anys que truquen a la porta de casa, uns nens adolescents que venien a casa meva a demanar-me fent cridòria que sortís a saludar, etc. Coses d’aquest estil.

Però hi ha una anècdota que sobrepassa per sobre de qualsevol altra, que crec que no l’he explicat mai. La germana gran d’un ex-company meu de l’escola que tenia té tres anys més que jo, era guapíssima, però no em va dirigir mai la paraula a l’escola. De sobte, fa cosa d’un any, em posa al meu Facebook: Ei, Roc, sóc la Eva… Vaig pensar que era estranyíssim que ella m’enviés un missatge, no era normal. Al cap de cinc minuts de xerrar per la xarxa social em va dir que el seu fill era molt fan meu i que li agradaria conèixer-me. Al final vam quedar i tot súper bé. Crec que és probablement la cosa més estranya que m’ha passat.

Et veus, sempre i quan el canal funcioni, sent Youtuber fins d’aquí molts anys?

No, i ara. Fa tres anys que dic que ja em queda poc. Aquesta pressió que et comentava abans desgasta molt. Em canso a mi mateix, és a dir, veig els meus vídeos i penso que sóc molt pesat, que em repeteixo molt. Però com que m’agrada ho segueixo fent. Si em preguntes com em veig d’aquí a cinc anys preferiria no seguir sent Youtuber. Per exemple, ara estic ajudant a Port Aventura i el seu canal de Youtube. Potser seguir a Youtube, però de presentador d’algun altre canal que no sigui el meu, que no sigui jo parlant de mi mateix.

Com et deia estic ajudant a Port Aventura a fer una campanya amb Youtubers i els estic posant en contacte entre ells… Tot això m’agrada molt. No m’agrada estar tan exposat. Seguir fent coses relacionades amb la comunicació, però que depengui tot de mi. M’agradaria més. Ara, no descarto que em vinguis a entrevistar en cinc anys i segueixi fent vídeos per al meu canal.

“Youtube hauria de millorar les recomanacions, ja que es basen massa en les viralitats”

Què creus que podria millorar Youtube com a plataforma?

Moltes coses. Crec que podrien millorar les recomanacions, ja que es basen massa en les viralitats, tot i que els ha funcionat molt bé. Però jo, com a usuari, preferiria que funcionessin diferent.

Crec fermament que la gestió dels anuncis podria millorar molt, també. No saps mai com va la cosa. Arriba el dia quinze de cada mes i et diuen: “Té, aquí tens els teus diners”. No saps quan s’han quedat ells, ni quins anuncis has tingut ni perquè ni com podries tenir-ne d’altres. Teòricament tu pots contractar els teus propis anuncis, però és molt més barat fer-ho a través de Youtube i òbviament no són inútils.

No sé com, però també haurien de millorar els comentaris. Ara ja no serveixen per a res. Hi ha un molt mal ambient, no aporten gaire. Repeteixo que no sé com, però els haurien de millorar. Crec també que haurien de reforçar els directes… En definitiva, moltes coses.

Ah, i em deixava una cosa molt important. Vigilar l’accés dels nens. Ara hi ha Youtube Kids, però en general hauria d’haver-hi restriccions per edats o alguna cosa semblant. Hauria d’estar més regulat. No pot ser que no pugis ensenyar dos pits o una platja top-less, que són dues coses completament normals i desprès, amb un videojoc súper realista que sembla veritat, ensenyar com se li talla el cap a una persona. Crec que s’hauria de revisar aquesta mentalitat tant americana.

“Fer ràdio si que m’agradaria i em faria canviar de feina”

Torno al món del periodisme. Voldries tornar a exercir de periodista, sigui on sigui?

Només em servirien dues opcions. La primera és que em paguessin molts diners, per fer el que sigui. La segona és que em proposessin fer ràdio. Fer ràdio si que m’agradaria i em faria canviar de feina. La televisió és molt complicada, en canvi a la ràdio pots crear mons, ambients, transmetre molt més amb un micròfon de ràdio que a la televisió o a la premsa escrita.

Tal i com estic ara, per anar a millor només hi hauria la ràdio. És que realment, ara estic molt bé. Si no tingués cap altre opció faria qualsevol periodisme encantat, però que em motivés a canviar només la ràdio o molts diners.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca