Les FARC i les gallines colombianes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Colòmbia, per un estretíssim marge, vota en contra de l’acord de pau signat entre el govern de l’estat i les FARC. Un cop més, les enquestes ens han fallat: la cuina ha posat pebre quan faltava sal, el wishful thinking ens ha emboirat la vista? Com sempre, les coses, no són senzilles i, malgrat que establir conclusions fermes és poc menys que impossible, mirarem de donar el màxim d’informació sobre el tema.

Què són les FARC?

Les FARC, acrònim de Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia, es conformen l’any 1964 amb l’objectiu d’implantar un estat marxista-leninista a Colòmbia per la via armada. Si bé en un origen s’estableixen amb objectius d’autodefensa de zones “alliberades” del govern de la República, aviat comencen a utilitzar tàctiques d’acció directa i guerra de guerrilles, a banda de pressumpte ús del tràfic de drogues per a finançar la seva activitat.

L’any 1984 fracassa el primer intent per a buscar una solució negociada al conflicte armat, que incloia la transformació de les FARC en un partit polític, la Unión Patriótica. Amb tot, ambdós bàndols trenquen contínuament l’alto el foc i les negociacions fracassen. Malgrat que altres grups armats colombians es van desactivant durant el final dels anys 80 i 90, la següent ronda de negociacions amb les FARC fracassa un cop més sense que ningú respecti l’alto el foc. De 1998 a 2002 s’intenta un següent període de negociacions, amb la creació d’una zona desmilitaritzada, amb resultats, un cop més, nefastos. L’any 2002, amb l’elecció d’Uribe com a president la cosa canvia: l’objectiu d’aconseguir una solució pactada s’aparca i malgrat alguns gestos, la dinàmica és de conflicte obert entre ambdues parts (recordem el segrest i posterior rescat d’Ingrid Betancourt, per exemple). L’any 2007, amb la mediació de Nicolas Sarkozy i Hugo Chávez s’intentà un acord per a intercanviar alguns presoners i posar les condicions perquè els d’ambdós bàndols siguin tractats de manera humanitària. Un cop més, la negociació s’interromp sense cap resultat.

Les negociacions amb Santos i els acords de l’Havana

El govern de Juan Manuel Santos, exministre i flamant rival d’Uribe inicia les negociacions l’any 2011 amb l’objectiu d’acabar amb la violència de manera definitiva. Les negociacions s’inicien en secret a Noruega i Cuba fins a l’agost de 2012 on es filtren detalls sobre futures trobades, que Uribe amplifica a toc de bombo i platerets. Tant el govern com les FARC reconeixen que, efectivament, estan negociant. Aquestes negociacions clouen, com ja sabreu, el 23 de juny de 2016 amb la signatura dels Acords de l’Havana, davant de Ban-Ki Moon i Raúl Castro. Aquest acord inclou un alto el foc que començava el 29 d’agost, el desarmament total de la guerrilla i la possibilitat que s’organitzi com a partit polític dins del joc institucional colombià, una amnistia generalitzada a efectes pràctics, el cessament del tràfic de drogues per part de les FARC i una reforma agrària destinada a emancipar la població dels departaments més desafavorits. Aquest acord es va votar en referèndum el dia 2 d’octubre de 2016 i, sorprenentment, va ser derrotat per menys de 54.000 vots.

La campanya

Per què hauríem de votar no a acabar el conflicte d’una vegada per totes? A l’estat espanyol potser sabem la resposta, que el terrorisme és una arma política enormement útil. No ens ha de sorprendre, doncs, que els actors derrotats a les darreres eleccions (Álvaro Uribe inclòs) carreguessin contra l’acord de pau. Els arguments també ens seran familiars: el pacte era massa tou amb els rebels (malgrat que insistissin en la necessitat de teixir un acord de pau), calia generar més consens… En l’anàlisi que s’ha fet de la campanya, sembla que hom coincideix que la campanya del no ha estat molt més activa, que han utilitzat molt més el joc dels sentiments… i que el sector del no s’ha mobilitzat més. Coses de donar la victòria per guanyada. Cal afegir també que el sector del No va insistir que si guanyaven hi hauria un nou pacte, mentre que els del Sí insistien que era, o aquest pacte o la guerra. Un cop més, veiem que no hi ha res que es guanyi tot sol.

I ara què?

Doncs la reacció immediata no va ser gens sorprenent: tothom diu que segueix compromès amb la pau, les FARC i el govern (que, recordem-ho, havia dit per activa i per passiva que un no al referèndum volia dir un retorn a la guerra) insisteixen que els acords de l’Havana encara són vàlids i l’oposició, dissimulant els bots d’alegria per haver clavat un gol històric al govern, diu que cal un nou acord de pau. La cosa es complica quan, pràcticament al mateix temps donen el premi Nobel de la Pau a Juan Manuel Santos i aquest avisa que l’alto el foc expira el 31 d’octubre i les FARC responen replegant-se «per a evitar provocacions». No pinta especialment bé, malgrat que ara sembla que l’ELN, l’altra guerrilla activa a Colòmbia, vol un procés de pau, però que exigirà més responsabilitats als militars que les FARC.

En ciències socials es representen de manera simplificada dilemes entre diferents actors per mitjà de jocs hipotètics on els diferents actors persegueixen objectius diferents i quines conseqüències podrien tenir. En aquest cas, el model que més s’ajustaria al que anirem veient seria el que s’anomena «Joc del Gallina», que es simbolitza de la manera següent: dos cotxes corren l’un cap a l’altre (els qui hagueu vist «Rebel sense causa» recordareu una escena com aquesta, amb la diferència que corrien cap a un estimball). El primer de frenar perd. La qüestió és que, a diferència d’altres jocs, les conseqüències de no col·laborar (o sigui, frenar) són catastròfiques per a ambdós jugadors mentre que si un col·labora i l’altre no, malgrat que un és aclamat i l’altre escridassat i humiliat, ambdós estan vius i no s’han fet mal. Així, la cosa quedaria com segueix: els actors tenen pocs incentius a col·laborar, perquè poden esperar que l’altre es rendirà per a evitar la destrucció mútua assegurada: «millor dir que aquí va córrer un covard que no que aquí va morir un valent». Tot i això, tothom vol evitar aquesta situació, per tant, tampoc convé jugar-se-la massa. I si ambdós col·laboren ho faran una mica d’amagatotis, es miraran fixament i «aquí no ha passat res i no en tornarem a parlar mai més».

- Publicitat -

I això què hi té a veure amb Colòmbia? A partir del resultat del referèndum hi ha diverses possibilitats; si mirem les preferències dels tres actors principals (Govern, FARC i opositors) ens trobaríem el següent, en ordre de preferències.

Govern: la seva primera preferència fóra mantenir el pacte que s’ha fet, o, com a mínim, que el nou pacte que s’aprovi presenti només canvis cosmètics al seu model. Després seguiria un pacte més semblant al que vol la oposició i finalment, el retorn a la guerra.

Oposició: Aquí tenim dues opcions. O bé la seva primera preferència seria oposada a la del govern: marcar ells els termes del nou pacte de pau, i, com més s’apropa el contingut al que vol al govern, menys els interessa i com a darrera opció, tornar a la guerra oberta o, si no, tenen com a objectiu dinamitar el govern i estan disposats a arriscar-se a tornar al conflicte armat. Aquesta opció, però, sembla poc realista vist que el cansament amb la guerra (i els costs associats) és evident.

FARC: les seves preferències s’assemblen molt a les del govern, amb la diferència que tenen encara menys interès a acceptar les condicions de l’oposició, atès que impliquen endurir el pacte en contra seu. La pregunta és, fins quan estan disposats a cedir i què els farà tornar a les muntanyes?

Així, sembla que el més probable serà que es negociarà amb més o menys bona fe per a redactar un nou acord de pau, però queda la incògnita de «fins on estiraran la corda». Tot i això, no seria la primera vegada que els acords de pau s’assoleixen després del que semblaven revessos insuperables. El diplomàtic Jonathan Powell, que exercí com a mediador durant les negociacions, recorda a un article que a Irlanda del Nord es visqué, precisament, un cas similar, on una part de la població desconfiava de qualsevol acord de pau, i es va trigar vora set anys a poder implementar els acords de Divendres Sant. La qüestió és que, parafrasejant Santos, no hi ha pla B, només un altre pla A. Com serà, no ho sabem encara, però el més probable és que la solució, després de molta gesticulació i hiperventilació, acabi sent sorprenentment (o no) pragmàtica. O si més no, crec que força gent ho desitjaria.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca