Una cita amb Iván Franco Fraga

En un estudi al Centre d’Art Contemporani Piramidón hi vivia un pintor. No era pas un estudi qualsevol, ple de pots, estàtues antigues, pintures pròpies i de grans Mestres, no hi havia grans cavallets i pinzells de cua de marta. Era l’estudi d’Iván Franco Fraga i això vol dir comoditat i art. Els deu crítics citats per Mercè Vila Rigat i Joan Vila Boix, ens vam trobar per admirar a Franco. Vam fer un gran semicercle al voltant de l’artista. Ens vam disposar a escoltar.

L’estudi era presidit per un sofà rosa molt còmode, amb una taula de treball al seu bell mig i un cavallet al final. Només entrar hi havia una nevera i les finestres enlluernaven el visitant només entrar. Tot l’estudi era com la seva obra, blanc, endreçat. Amb els estris que ha de fer servir ordenats per ser mostrats. L’estudi era realment una extensió de l’artista. Era la segona cita. La segona trobada de crítics amb artistes, organitzada pel duo esmentat, va ser el passat 21 de setembre a l’estudi d’Iván Franco Fraga. Franco, gallec de naixement i convicció que ens va ensenyar la seva obra. El pintor hiperrealista ens va mostrar un curiós retorn al classicisme. Un retorn a un pensament que justifica la pintura hiperrealista i dóna un sentit conceptual a allò que vol expressar. Aquest concepte és l’estudi de la mitologia grecoromana. És la reinterpretació dels mites creadors de la nostra civilització, allò que mou Franco a pintar.

L’actualització de la mort de Procris o la tornada d’Ulisses a Ítaca, són per l’artista valors universals que s’han de tornar a visitar. S’han de reordenar. Els seus quadres no són belles nimfes que juguen amb pètals d’or i són violades per Zeus. Són quadres que ens mostren la crueltat dels mites en parlar-los amb el nostre llenguatge pictòric. Així Pseudoleg (la mentida), és una noia girant-se i agafant-se el coll. La mort de Procris succeeix en una habitació de classe mitjana, parla a través d’androids i ningú s’agafa a una columna dòrica o jònica. També retrata els déus olímpics grecs amb els seus atributs, en fotografies on mostra a Zeus com l’anvers d’una moneda de Dollar dels U.S.A., o a Esculapi amb dues xeringues.

Franco també juga amb les imatges, amb allò que són i haurien de representar. En el fet de capgirar la realitat i desfer-la. Simular-la. Aquesta paraula tan agradable per les orelles postmodernes pren sentit en ser utilitzada per Iván Franco Fraga. Poden veure en les seves fotografies i quadres una intenció d’ocultació de la realitat i de qüestionament. Una reacció sincera, la seva, a la interacció constant a què ens sotmet la nostra societat visual.

 

- Publicitat -

Pseudólogo. Óleo sobre lienzo / Oil on canvas. 10 x 10 cm. 2016.
Pseudólogo. Óleo sobre lienzo / Oil on canvas. 10 x 10 cm. 2016.

L’estudi d’Iván Franco s’omplia d’aquestes reflexions sobre la seva obra, els llavis s’omplien del conflicte entre Catalunya i Espanya o sobre els cognoms de l’artista. La seva barba, les seves ulleres eren la caixa de ressonància de l’artista. La curiositat inicial dels assistents es va convertir en un debat per solucionar el món, un debat sobre totes les inclemències que cauen sobre l’home. Segurs en el cau d’Iván Franco, les cerveses rajaven de la nevera i veiem els seus quadres. Quan en un moment vaig tornar a veure els seus quadres, les mítiques històries que expliquen i vaig pensar: No és la manera de pensar d’Iván Franco una franca solució per explicar el nostre present? No poden ser els relats d’èpoques arcaiques i mítiques allò que realment ens parla de què i qui som i com actuem? S’ha de revisitar tots aquests llocs. En moments d’incertesa és l’única manera de trobar a nosaltres mateixos. El nostre origen està allà, en un turó l’hel·làdic. I ho hem de pensar per dos motius. Primer per què en el fons del nostre cor cerquem el que és antic i ignot, allò que ens van explicar abans d’anar a dormir, perquè ho reflexionéssim, allò que pensem o creiem que va ser real, però per un estrany motiu no ho recordem. I en segon lloc, per què aquests mites s’ha de portar a l’actualitat i no fer-ho de forma trivial, s’ha de fer amb respecte i enteniment estètic, per sort Iván Franco Fraga compleix les dues premisses.

Fills ja d’aquestes reflexions, sortia de la torre de Piramidón, sortíem un altre cop cap al món exterior, cap a tot allò que intenta descriure la pintura. Pensant-ho bé, el cau d’Iván Franco Fraga era massa real per haver de sortir al món exterior. El cau era massa real per ser real, potser per això havíem de sortir.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca