Badalona és una realitat urbana, sociològica i política més complexa i diversa que la imatge que normalment es té d’aquesta ciutat. Badalona no és l’Hospitalet del Barcelonès Nord, Badalona té un comportament electoral no comparable amb altres realitats municipals de Catalunya.
Els resultats electorals i plebiscitaris del 27 de setembre del 2015 van permetre visualitzar dues realitats nacionals a la ciutat. Hi ha una zona majoritàriament independentista, amb el 50,8% del vot que va anar a Junts pel Sí i les CUP, on en algunes zones del centre aquest vot es dispara fins el 70%; i una zona majoritàriament espanyolista, amb el 50,2% del vot cap a PP i C’s, on en alguns d’aquests barris aquest vot es dispara fins a més del 60%.
Malgrat aquesta divisió, la zona independentista només representa el 36% de la població total de Badalona, això provoca que en resultats globals, la zona espanyolista predomini per damunt de tota la ciutat, amagant aquesta realitat independentista.
No obstant això, aquesta realitat va tornar-se visible quan Badalona va aconseguir una alcaldessa de les CUP que va fer fora a l’anterior alcalde del PP. Aquest consistori és sostingut per tota la oposició al PP i amb una coalició al govern de federalistes i independentistes amb Guanyem Badalona en Comú, ERC i ICV-EUiA.
A Badalona els independentistes per força demogràfica no eren prou per fer fora a una dreta espanyolista i racista, ha sigut gràcies a la cooperació de l’independentisme amb la esquerra espanyolista que ha sigut possible un govern alternatiu. Badalona és avui no només l’exemple de ruptura amb el règim del 78 i de les polítiques racistes del PP, és també l’exemple de com la unitat entre independentistes i federalistes és possible per fer front a objectius compartits.
En aquesta ciutat complexa de l’àrea metropolitana de Barcelona sembla que per ara, a causa de la realitat política, només serà possible un govern alternatiu al PP sempre i quan l’esquerra espanyolista prioritzi l’eix social per damunt del nacional-espanyol i no tingui manies a mantenir a una independentista com a alcaldessa de la ciutat i mentre la dreta independentista segueixi prioritzant l’eix nacional-català per damunt del social, de dretes, i no tingui manies a mantenir a les esquerres al govern de la ciutat.
Aquest equilibri de forces entre independentistes i esquerres espanyolistes permet que una ciutat dividida en dos per la qüestió nacional deixi de ser-ho i es transformi en una ciutat capaç de dialogar amb la seva complexitat i fer front a reptes compartits.
Els actes de ruptura amb la festa de la hispanitat d’avui probablement siguin més representatius de tota la ciutat que tota la oposició del PP. És així, perquè representen la suma de la zona espanyolista que es nega a votar a PP i C’s, i de la zona independentista, que en definitiva, formen una nova hegemonia i unes noves sinèrgies, que si s’aprofiten, poden cosir la ciutat i crear durant aquest mandat una alternativa real a un discurs de dretes, espanyolista i racista hegemonitzat pel PP.
