Deia el filòsof Giorgio Agamben que la fotografia és en si mateixa molt més que una simple imatge, és on té lloc una divisió, una ruptura sublim entre allò sensible i intel·ligible, entre la còpia i la realitat, entre el record i l’esperança. És en aquest no man’s land on ens hem de situar per comprendre en la seva totalitat l’obra de Philippe Halsman, un tità de la fotografia del segle XX que actualment podem passar a veure pel Caixa Forum de Barcelona.
Nascut a Letònia i establert a París i posteriorment als EEUU fins a la seva mort el 1979, Halsman va desenvolupar des dels inicis de la seva carrera un interès especial per l’experimentació amb la imatge com a matèria primera. Aquesta necessitat creativa, que es va traduir en centenars de muntatges i fotografies que juguen amb la irrealitat apropant-se així a les avantguardes artístiques i a creadors com John Heartfield o Alexander Rodchenko. Tanmateix, aquesta pulsió avantguardista no va ser pas incompatible amb una carrera fotogràfica comercial d’èxit: 101 portades de la revista LIFE, desenes de retrats dels polítics, artistes i personalitats de l’època el van portar a on pocs artistes arriben, als segells postals.
La exposició que ocupa les sales de l’antiga fàbrica Casaramona, titulada Sorprèn-me!, proposa un recorregut cronològic a través de l’obra de Halsman, tot posant èmfasi en dos punts determinants: la seva relació amb Dalí i les seves sèries de retrats, en les que destaquen, d’una banda, la seva predilecció per Marilyn Monroe i la seva teoria de modalitat de retrat psicològic basada en el salt. Aquesta última, la tipologia de retrat saltant o jumpology és l’aspecte en què més s’aprofundeix – amb una copiosa quantitat d’obra – en aquesta mostra, ja que és sens dubte un dels punts àlgids de la seva trajectòria vital i professional.
L’autor, coneixedor de la psicoanàlisi i les seves teories, defensava que tothom porta una màscara, i que aquesta la portem posada de manera conscient o inconscient permanentment. Per realitzar un retrat psicològic profund, que s’endinsés en la psique era necessari trobar una manera de sacsejar al retratat per tal de fer caure aquesta màscara metafòrica, encara que només fos durant unes fraccions de segon. Quina solució va proposar? Saltar. En el microscòpic lapse de temps en què el subjecte es troba suspès en l’aire, al bell mig del salt, la seva màscara cau, i aquest és el moment que el fotògraf escull per captar l’essència de la personalitat i la psicologia de la seva víctima, que alliberada per un instant, revela sense paraules tot el que l’autor del retrat necessita saber a través de l’expressió facial i corporal.
En definitiva, és evident que existeix una relació potser no secreta, però sí tàcita, entre gest i fotografia. Agamben apunta també que el bon fotògraf és aquell que sap atrapar la naturalesa escatològica del gest sense restar-li res a la singularitat de l’esdeveniment fotografiat. La veritat és que Philippe Halsman compleix aquests paràmetres, ja que tant els gestos dels seus retrats jumpològics com els seus experiment pilo-capil·lars amb els bigotis d’en Dalí no només tenen un potencial clar en sí mateixos, sinó que presenten una clara exigència vers l’espectador. Una complicitat, un enteniment, una implicació necessàries per a comprendre la imatge; en resum, el mateix procés que reclama qualsevol obra artística. D’aquesta manera, ens trobem que Sorprèn-me! Presenta una voluntat expressa i palpable de presentar a Halsman com un artista més que no pas com un simple fotògraf, cosa que sí que es donava en exposicions en el mateix recinte com va ser la de Sebastião Salgado, per exemple.
Amb tot, la de Halsman és una altra exposició bona, però que no farà història. Que per què no farà història? Pel mateix que els hi passa a pràcticament totes les mostres del Caixaforum: són blanques, de blanc nuclear. De fet, el refulgir d’aquesta blancor és tan enlluernador que sovint ens fa oblidar que es tracta d’una entitat privada amb els seus interessos i els seus draps bruts.
Com que això no ho podem canviar, el que sí que podem i tenim el deure de fer és pensar-hi cada cop que ens deixem caure pel centre d’art de la Caixa; recordar que el que hi veurem probablement tingui un nul contingut polític i una innocuïtat volguda, suposo que per guardar el seny en el món artístic. I amb tot això a la motxilla, ja podem enfilar-nos a les escales mecàniques, entrar als pavellons de Puig i Cadafalch i gaudir dels ducs de Windsor fent saltirons i del multitasking avançat de Jean Cocteau.