Carlos i Lluís Raluy, directors del Circ Raluy

Arribo al Circ Raluy amb molta antelació: abans de l’entrevista amb els seus directors, el Carlos (Barcelona, 1944) i el Lluís (Barcelona, 1942), tinc la intenció de poder conversar amb alguns dels seus artistes. Però aquesta tarda plou com feia mesos que no plovia a Barcelona i sembla que tothom s’hagi amagat. Passejo entre les caravanes del circ-museu (la majoria tenen més de seixanta anys), en aquell moment el circ fantasma, admirant l’estètica atemporal que tant caracteritza el Raluy. Es comença a fer fosc i l’aigua dels bassals ja fa estona que s’ha instal·lat als meus mitjons; penso que potser m’he equivocat arribant tan aviat, però just en aquell moment sento unes rialles…

… Segueixo el seu so i trobo tres homes fumant mentre fan broma. Em presento i ells fan el mateix: el més alt és en Globó Vilar, de nom artístic Globó Clown; dins la caravana hi ha el Jaume Vendrell, el percussionista de l’espectacle i sobre les escales, el Beselo, un mecànic.

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal

Els interrogo breument: «Com porteu la vida nòmada?», els pregunto. El percussionista em contesta el primer: «Perfecte! És molt fàcil mantenir neta una casa que no arriba als setze metres quadrats.» I esclata a riure. El Globó Clown m’explica, més seriós: «la majoria no som totalment nòmades, jo tinc una casa i una família que m’espera en els meus dies de descans.» El mecànic es limita a somriure sense dir res. «És de Bulgària» justifiquen els altres dos. El vent mou violentament un tendal i tota l’aigua que s’hi havia acumulat a sobre es precipita al buit formant una cascada que per un instant, em separa dels tres homes. Les seves rialles es van apagant fins que no es sent cap altre so que les gotes caient al nostre voltant.

Potser ja ha arribat el moment de que es comencin a preparar per a la funció i abans de marxar vull plantejar-los una darrera pregunta oberta: «què significa el circ per a vosaltres?» El Globó Clown em respon amb contundència: «és el luxe de poder veure un espectacle en viu, de presenciar com els artistes s’arrisquen; aquesta emoció es perd quan no ho veus en directe. Abans de la tele o d’Internet, el circ també era un lloc on veure les últimes tendències artístiques: colors, disseny, vestuari, dansa… Aquestes novetats creatives atreien molta gent al circ, això ara s’ha perdut.» Penso que no del tot, que alguna cosa encara deu quedar i que ho esbrinaré més tard, mentre vegi l’espectacle.

- Publicitat -

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal

Segueixo passejant entre les caravanes, sota la pluja, fins que entro dins de la carpa on s’està enllestint un assaig. El circ es desperta, ja falta menys per a que arribi el públic. Assegut a les grades m’espera el Carlos Raluy, ja vestit de mestre de cerimònies. M’acosto a parlar amb ell mentre comença a sonar la música d’Otto e mezzo de Nino Rota, ens saludem breument, formalment, abans no comenci la meva interrogació.

Amb tots vostès: Carlos Raluy!

Quin és l’origen del Circ Raluy?

L’origen es remunta a l’avi que a principis del segle XX, per guanyar algunes pessetes de més, portava una cabreta per les places públiques dels pobles i la feia pujar uns esglaons saltant i fent d’altres gràcies. Així va voltar per tota la zona de Castelló, Montblanc, tot Catalunya i part de l’Aragó, fins que es va casar amb una noia de Lleida i es van instal·lar a Sant Adrià de Besòs, on van tenir els seus fills.

Entre els quals està el seu pare, que també va heretar l’amor pel circ.

Sí. Ell, des de nen, cada vegada que un circ s’instal·lava per allà a prop, feia tot el possible per anar a veure l’espectacle. Quan tenia disset o divuit anys, va aprendre de manera gairebé autodidacta a fer barres i acrobàcies. Sempre anava a la platja a entrenar-se. Una vegada va venir un circ que tenia un número de barres fixes amb tres artistes, però un d’ells va marxar i es van quedar sense poder fer l’espectacle. Ja et podràs imaginar com estàven de preocupats, fins que algú els va dir que anèssin a buscar el Raluy, que s’estaria entrenant a la platja de Sant Adrià. Quan van veure el meu pare de seguida li van oferir formar part del número i ni s’ho va pensar, va marxar amb ells de gira per Alemanya, els països escandinaus…

El principi del Circ Raluy.

Es pot dir així. El meu pare es va casar amb una ballarina anglesa i junts no van parar mai de viatjar treballant en circs, i nosaltres seguim amb la tradició. Ara les meves nétes també treballen amb nosaltres de manera que tenim a cinc generacions Raluy implicades en el món del circ! Però el circ Raluy com a tal va començar al voltant del 1978, quan vam voler començar el nostre propi circ familiar amb els meus germans. Abans, estàvem contractats altres circs.

L’estètica de la nostàlgia es pot trobar en diversos llocs de Barcelona: el museu d’Autòmats del Tibidabo, el Bosc de les Fades, el Museu de Cera. És molt interessant com s’ha cultivat el gust pel que és antic i escenogràfic en alguns punts d’aquesta ciutat. En el vostre cas, com va sorgir la idea de muntar un circ museu?

El meu pare ens parlava molt de la història del circ tradicional, i jo vaig proposar la idea de fer reviure el que era el circ als anys vint o als anys trenta. La idea ens va agradar molt a tots, però el veritable repte va ser recuperar tot el material que hi havia abans. Ell ja tenia antics carruatges i en vam comprar alguns a d’altres països d’Europa. A poc a poc vam anar recuperant i restaurant peces fins a arribar a tenir tot el que has vist ara. M’agrada molt més treballar en un circ a l’antiga que en un de més modern. S’ha de ser molt romàntic i somiador per voler treballar d’aquesta manera, però així som.

Els animals que treballen al circ segueix sent un tema molt polèmic, especialment a Catalunya on s’han prohibit les corregudes de braus. D’on parteix la vostra idea de no treballar amb animals?

Mira, nosaltres hem volgut ser un circ relativament petit, familiar, amb un estil més proper i intimista i a més, com ja veus, treballem en una pista de fusta. Aquí sobre els cavalls poden relliscar, fer-se mal ells, fer mal als artistes; lleons ja fa molts anys que no en tenim, patinaven per tot arreu, quan feien el final i havien de córrer per tota la pista i semblava que fessin patinatge artístic, més que cap altra cosa. Nosaltres apostem molt per la comicitat, però no a costa dels pobres lleons caient de morros…! Ens vam acabar decantant per evitar problemes i, com a màxim fem números amb animals petits, domèstics, com els gats del Lluís, el meu germà.

En els darrers anys, per on feu les gires?

Sobretot per Catalunya, perquè els nostres carretons són realment antics i amb els viatges llargs es poden fer malbé. Amb la meva família hem estat sis anys vivint a Itàlia, cinc anys a Anglaterra, tres anys a França, gairebé tota la vida fora de l’estat Espanyol. Encara ara, quan presento l’espectacle, m’haig de concentrar per parlar només en una llengua i no fer una barreja. Hem voltat molt i ara m’agrada la idea d’estar més o menys fixos per la zona d’on som originaris. Es pot dir clarament que el Circ Raluy és un circ de Barcelona, i la nostra adreça és al passeig de Colom, 8. També tenim una casa a l’Aldea, per la zona de Tarragona, amb un magatzem en el qual ens dediquem a restaurar material o el que faci falta. Però normalment vivim a la caravana petita, molt intimista. Però no ens falta de res i a mi m’agrada molt aquest estil de vida. No ho canvio per res!

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal

La pista ja és a punt per l’acció. La senyora Raluy s’acosta per confirmar que ja és el moment de fer entrar el públic. Abans que comenci a picar de mans amb energia i que s’obrin les cortines, els faig una foto. El Carlos Raluy em deixa en mans de l’acomodador que m’ha de presentar el seu germà, el Lluís, junt amb qui dirigeix el circ. Em condueixen a l’exterior. Encara plou i el públic s’afanya a entrar dins la carpa. Un home els observa, saludant, des de sota del seu paraigua. Per la seva indumentària sembla que formi part del públic, però la seva actitud és la d’un amfitrió. És el Lluís Raluy, que amablement em convida a entrevistar-lo mentre es pinta la cara de blanc. Mai he estat en una caravana de circ i estic molt intrigada. Ell no viu en aquella caravana, però la fa servir com a camerino i per guardar-hi els seus tresors: dos gats, roba de pallasso i muntanyes de llibres de matemàtiques, entre molts d’altres detalls que criden la meva càmera.

També vaig fotografiant com, a poc a poc, la seva fisonomia desapareix sota la pasta blanca. Em sembla un procés gairebé sagrat. Ell mateix explica somrient: «quan em maquillo tinc la sensació d’estar fent un acte creatiu, quan em desmaquillo és una tragèdia, un acte vandàlic.» Només goso fer-li preguntes puntuals, no vull interferir en la seva preparació parsimoniosa, però a ell no li molesta xerrar. Em diu que té una certa controvèrsia amb les maneres de fer del circ actual, que «sembla que hagin d’estar tot el dia respirant fondo i concentrant-se; jo he fet això tota la vida i per a mi ser a l’escenari és quelcom natural. Com veus, una estona abans em pinto la cara, faig cinc minuts de gimnàstica sueca i ja estic llest».

És cert que hi ha una gran naturalitat en les seves accions però, al mateix temps, noto quelcom transcendental. La barreja de totes dues coses m’impressiona. Un un parell d’ocasions interromp el maquillatge, allarga el braç per agafar la seva concertina i la fa sonar durant uns minuts. Sembla que la seva pròpia música l’acosta més al Lluïset, el clown en el que es converteix dins de la pista. Li pregunto per la seva activitat com a matemàtic i em respon amb humilitat: «Sí, sempre he tingut una afició a les matemàtiques, un cosí meu que era químic me’n va ensenyar molt». Quan acaba de pintar-se la cara, el deixo sol perquè es vesteixi. S’acomiada de mi tot preocupant-se amb cavallerositat que no rellisqui per les escales mullades. És el moment de tornar a la carpa i gaudir de l’espectacle.

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal

No us explicaré res sobre l’espectacle. Només que s’ha de veure, que tothom hauria d’anar al circ: els nens, sí, però els adults més que ningú! S’ha de cultivar la capacitat de deixar-se endur per la fantasia, la innocència, l’humor, la tendresa. Un tipus de llenguatge que ens obliga a tornar a aquella puresa de quan érem petits. Estic feliç amb un cotó de sucre rosa a la mà i penso que algunes vegades pot ser bo revisitar el passat, o més aviat confondre el passat amb el present.

En Lluís m’ha comentat que no arriba a concebre el concepte de frontera; entenc que es refereix a les fronteres espacials, però el públic del Raluy també pot desafiar, si vol, les fronteres temporals. L’estètica nostàlgica del circ em porta a dur a terme aquest desafiament, i és un plaer! A part del fet que l’espectacle sigui en directe, el que dóna valor a venir al circ és el ritual que això comporta. Sense aquest ritual, sense el desplaçament, sense la voluntat d’entrar en aquella carpa, no pot sorgir la màgia. Durant la pausa m’acosto a la caravana cafeteria, tota decorada amb antigues fotos del món del circ. Obervar-les també forma part del ritual.

Bé, em contradiré una mica, ara, i us avançaré un moment de l’espectacle: un que em va semblar especialment conmovedor: al final de tot, els germans Lluís i Carlos toquen la concertina plegats, cada un agafant un extrem de l’instrument. Fan emergir la música amb cura, com si tinguessin por de trencar-la o de trencar-se ells mateixos. Sento que hi ha una enorme fragilitat que envolta l’atmosfera del circ. La fragilitat del nomadisme, la fragilitat de la corda fluixa, de la poesia, de crear un món que d’alguna manera viu fora de l’espai i del temps. Paradoxalment, és en aquesta fragilitat on radica la força del Raluy. Els germans toquen la concertina amb la mirada fixada a la pista o potser al buit, no ho sé. Tots dos semblen estar viatjant. Però a on? Potser al món dels records de centenars de vivències compartides: assaigs, èxits, pors, paisatges, llengües. Davant del públic es presenta una de les estampes més emotives de l’amor fraternal. Mentre tothom els escolta en el més absolut silenci, em sembla veure que el Lluïset plora, però segurament m’ho dec haver imaginat… Un moment com aquest no es pot descriure, s’ha de respirar. I, quan tot acaba, hi ha un grup de nens que es nega a marxar, el Globó Clown els entreté uns minuts més. Fora ha deixat de ploure i ja és hora d’acomiadar-se de tota la troupe. Però, em sento identificada amb el grup de nens que encara belluga pel voltant de la pista.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca