L’art no és real. És un somni, un miratge. Aquesta afirmació ha estat expressada per artistes, crítics, pintors o literats. I és que és veritat. El verdader art és una il·lusió que ens fa entendre millor la realitat. Aquesta sensació era la que m’invadia a la festa oferta per la Fira d’Art Internacional de Barcelona SWAB al MACBA. Els convidats eren figures negres animats per la música rumba-tecno que sonava. Les llums blaves de la pista de ball, els homes i les dones ballant, els cambrers servint formatges acompanyats de fruites i delícies per menjar-te d’una mossegada. Els còctels i les cerveses. Tot era com un brunch desanimat del gran Gatsby. El zel per l’art quedava en un segon pla. Només la gran successió de personatges era ja una diversió a la festa. Com el representant de Gallery 1000 A. Indi de pell bruna amb una immensa càmera Canon i una americana una talla més gran, o les representants suïsses ballant millor que molts compatriotes junts. L’alternativa de Barcelona també hi era gràcies al programa Swab Sweed comissariat per David Armengol. La festa marcada per la gentilesa i bonhomia contrastava amb la pobresa exterior, concentrada en els skeaters i gent de diferent sort que viu a la plaça dels Àngels. Era el tret de sortida de la fira SWAB d’art contemporani.

La fira d’art contemporani internacional SWAB és una fira coixa. Una fira d’art que cada any reneix com un fènix per volar durant uns dies i tornar al seu niu del carrer Prats de Molló, on els organitzadors resten atrinxerats tot l’any. És una fira coixa, ja que paradoxalment l’SWAB, ha mostrat més qualitat ens els projectes amb espais catalans que internacionals. Però no ens hauria d’estranyar, en una ciutat cosmopolita com Barcelona les galeries i els artistes ja exposen o estan en contacte amb tot el món, gràcies als constants ajuts des de la Generalitat, que fins i tot han subvencionat el 21% del Gallery Weekend. 40.000 euros fora de concurs públic. L’ajuntament de Barcelona ha destinat només 25.000 euros al SWAB. Per acabar-ho d’adobar, els dos projectes es mostren com a esdeveniments internacionals. És una fira coixa, on potser no es ven tot el que es voldria i on les galeries van canviant, enguany amb deu galeries menys que l’any passat (en el programa principal), i amb una qualitat que queda en entredit, amb galeries com L’arte perfirérica de Lisboa i el quadre enorme de Carlos Farinha sobre tots els tòpics de Barcelona. No hi havia res que no poguéssim haver vist en altres fires o en les mateixes galeries de Barcelona, ben proveïdes gràcies a la tenacitat dels nostres galeristes i àmpliament subvencionades per la seva internacionalització o per organitzar el Gallery Weekend.

Però hem de destacar dues galeries que mereixen reconeixement per la seva qualitat. La Galería Moisés Perez de Albéniz de Madrid i la Sun Art de Tokio. La primera ens mostrà els decollages de Santiago Giralda, en una obra senzilla i completa, en que l’artista aconsegueix crear paisatges fantàstics a partir de papers estripats. La segona ens mostren les naturaleses deformades de Kurihara Jugo, tenebroses i hipnòtiques, de fons daurats o plans que ho són tot i res.

Allò que importa de la fira i que ja hem citat és el programa Swab Seed comissariat per David Armengol, en què s’invita diferents espais independents a mostrar la seva tasca. Suposo que expressament estaven situats en un racó, al fons de tot a la dreta. Però era el més interessant que podíem veure, ja que són diferents. Comentaven a la fira que la perifèria de la mateixa era el més interessant. Doncs és veritat. Aquest programa ha servit aquest any per veure què passa realment a Barcelona, a què hem d’estar atents i com hem d’actuar en un futur. Entre ells, Square Art Projects de London, han mostrat al jove Anthony Banks, un pintor que demostra la vivesa de l’abstracció al segle XXI. Les seves obres transmeten l’energia de qui entén les formes i els colors. Composicions suaus ens els colors, vibrants en les formes.

D’altra banda, Degénero Ediciones, Arts Coming, l’Espai Colona, Passatge Estudio, Fireplace o Bar Project, Homesession i Trastero 109 de Palma de Mallorca i . Tots ells atrevits, tots ells mostren quin és el camí de l’art a Barcelona. Un camí que és l’autogestió i autoedició, de fer les coses per què s’han de fer i per què són necessàries. Espais que ens mostren l’autèntica cooperació entre iguals. Aquest underground auto referencial, potser tancat o no accessible per un públic no-iniciat, és la via de la creació artística verdadera. Però també és la seva comprensió de l’art com una cosa viva, útil. Les robes de Degénero amb els seus estampats únics, al cap i a la fi, són roba per vestir. O les edicions d’Arts Coming, que són assequibles per totes les butxaques. Els dos projectes no exclouen l’autoria com a fet artístic, però mantenen la qualitat. L’art pot arribar a un gran públic. Per últim, Fireplace, un taller de tallers del Poblenou va fer evident l’analogia i ens presentà un somni, un somni fet de dibuixos i cucs (que en Quim Packard em suggerí que eren carnívors), un estand que feia un bonic tancament d’aquest córner d’or que hi havia a la fira SWAB.

Si realment l’art és un somni, ja que és la ficció més evident. Els espais citats eren un bàlsam pels sentits, per veure que l’art va endavant, que tot segueix, que la màquina de l’art té prou combustible. Que no hem de patir. Així, el malson que podria haver estat la fira, sigui per falta d’obres venudes, estils repetits o falta d’interès en termes generals, es redimeix en aquest bon somni, en aquest córner. Esperem doncs, que el fènix de la fira es torni a convertir en cendres i aparegui l’any que ve. Esperem que en el seu somni mediti i l’any que ve puguem veure com han evolucionat els epais d’aquest córner.