Paco Poch, productor

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Després d’haver conversat amb el Paco Poch (Igualada, 1951), tinc la sensació de que, com els bons llibres o les grans pel·lícules, la seva persona també ofereix diversos nivells de lectura. A priori sembla despistat i un xic extravagant, però mica en mica es va obrint i, de sobte, se li il·lumina la mirada quan menciona a alguns dels directors de cinema que més admira i que l’han acompanyat des de la seva adolescència. La conversa va avançant i sorgeixen idees o imatges sorprenents que desvetllen aspectes de la personalitat d’aquest doctor en comunicació audiovisual que també és un dels productors independents més valents (alhora que respectats) de l’actual panorama cinematogràfic barceloní.

 

Vas néixer a Igualada.

Sí, però als deu anys vaig venir a viure a Barcelona, estava intern als Jesuïtes. Intern! Malgrat això, cap allà els setze anys, ja anava més per lliure.

I va ser llavors quan vas començar a interessar-te pel cinema?

Vaig començar a veure pel·lícules de Fellini, de Godard, Elia Kazan, Antonioni… I sí, em vaig enganxar.

Estem parlant de finals dels anys seixanta, encara en plena dictadura, per quins canals arribaven a Barcelona aquelles obres?

- Publicitat -

Encara no hi havia la filmoteca. Però arribava molt cinema d’Europa de l’Est o d’autors Nòrdics com ara Bergman. Eren pel·lícules alternatives que es projectaven al cinema Publi o al Capsa i, poc a poc, es van anar estenent en altres circuïts. També hi havia moltes associacions culturals on s’organitzaven projeccions i cine fòrums. Per exemple, al carrer Rosselló on ara hi ha l’IDEC, on jo hi dono classes. Allà, en aquella època hi havia el Fórum Vergés, un centre cultural on, entre d’altres activitats, s’hi havia organitzat un cine fòrum: ple de gent inquieta, amants del cinema. Em vaig unir a ells, vaig començar a ajudar… Hi havia el cineasta Manel Muntaner, a qui jo admirava molt, ell em va ensenyar a fer fotos. Vaig començar a retratar rodatges, concerts o cantants; entregava les fotografies a una agència de Montpeller i de tant en tant em venien alguna. Vaig seguir fent fotos fins que vaig començar com a ajudant de càmera a la tele. Després ja em vaig posar com a ajudant de producció, vaig passar a fer de director de producció i ja em vaig quedar com a productor.

Per tant, podem dir que la teva formació ha estat més aviat a “l’escola de la vida” i no tant acadèmica.

Bé, paral·lelament a això també vaig estudiar Història a la Universitat. En aquella època no existien ni estudis de Cine ni tampoc d’Humanitats o de Ciències Polítiques. Mentre feia història també vaig poder tocar varies tecles que m’interessaven amb classes de Sociologia, d’Antropologia…

Ara dirigiràs el Màster de Producció Cinematogràfica de la Universitat Central de Catalunya (UVIC), creus que un màster com aquest t’hagués pogut ser útil en la teva carrera?

Crec que m’hagués ajudat a conèixer directament els materials amb els quals treballa un productor. I especialment a conèixer casos particulars de com s’han fet determinades pel·lícules. Al màster hi haurà diversos blocs temàtics tots impartits per professionals de cada sector: finançament, marketing, anàlisis de projectes, desenvolupament, lleis de coproducció, distribució i tota la part empresarial, és molt important estudiar tots aquests aspectes a fons i conèixer casos determinats.

En un ofici après mitjançant l’assaig i error, quina importància creus que tenen l’experiència o la intuïció?

Sempre són molt importants. Però, però val la pena tenir una bona base de formació i també reciclar-se constantment. Mentre treballava, vaig obtenir un a beca per fer un màster en Ciències Empresarials, que era un camp que m’interessava menys.

Per què el vas estudiar doncs?

Perquè tampoc existia cap mena de màster de producció ni de res vinculat amb el cinema, per tant vaig pensar que amb un màster d’Empresarials, com a mínim podria dirigir una empresa cultural o una productora o canal de televisió… Notava que em faltaven instruments per conèixer millor el material sobre el qual poder treballar després.

També et vas Doctorar en Comunicació Audiovisual.

Sí, més tard, quan ja donava classes.

I si algú que ve de fora et demanés un resum del panorama cinematogràfic que hi ha a Barcelona (o a Catalunya), què li destacaries?

No sé crear un quadre de la situació sencera, és difícil definir el moviment cinematogràfic d’una determinada zona en poques paraules. El que sí que tinc és la meva percepció personal: el que vull fer, el que puc fer i el que faig. No em dedico a analitzar el sector ni a mirar què fan els altres. Personalment, tinc la impressió de que no es fa gran cosa… En aquest sentit, potser és bo anar fora. M’has preguntat sobre la situació a Catalunya. Ara bé, si mirem la situació a Espanya, no tinc la impressió que tampoc hi hagi una gran quantitat de bon cine. Per exemple, fa uns mesos vaig estar al festival de Karolvy Vary i només s’hi van presentar dos documentals espanyols, en canvi n´hi havia vint d’alemanys, vint de francesos…

Creus que el poc volum de cinema que es produeix a l’estat és degut a un problema polític?

Clarament, és per causa de la manca d’inversió i d’ajudes al cinema. No es crea un clima propici per la creació ni per a que sorgeixin nous cineastes.

Això és greu, però també de vegades penso que el veritable problema, no és tant que no hi hagin ajudes pel cinema, sinó el fet de que no es facilita que la gent el pugui consumir.

Això és coherent, però perquè no és consumeix cultura? El cine interessant, perquè no es veu? Quan jo tenia setze anys, l’Antonioni estava a la cartellera i nosaltres anàvem a veure’l…

Creus que ser productor és una feina creativa?

Això és un gran tema. El segell personal es transmet en tot el que fas, com a productor ets la persona que catalitzes, que ajudes, la mayeutica, oi? Facilites que les coses es facin. I la manera en que ho fas, sempre es transmet. Després, si no separes molt el que penses, el que dius i el que fas, si deixes que tot això es barregi, per força, les coses es van fent tal i com tu les sents. Al final, el resultat també forma part de la teva obra.

Per què creus que Barcelona pot ser una ciutat interessant per a fer un màster en producció cinematogràfica?

Barcelona, tant físicament com conceptualment està molt a prop d’Europa: a tocar de França, a tocar d’Itàlia, etc. També és una porta del Mediterrani. A més a més, l’idioma dominant del màster serà el castellà i també tindrà força importància l’anglès, per tant, està obert a tota la gent d’arreu del món que domini aquestes dues llengües.

Quines característiques ha de tenir un projecte per a que t’enamori?

Que tingui creativitat, que sigui una proposta clara de la persona que la fa, que hi hagi passió en el tema, en la manera que s’explica, que hi hagi emoció, sentiment… Que hi hagi valor, que notis que surt de dintre, que és veritat, que és necessari, que hi ha envergadura, qualitat.

Com definiries el concepte de qualitat?

Sobretot és l’exigència: que hi hagi una exigència en la selecció de l’equip, en les paraules del guió, de l’estructura… Perquè el més important del cine és que et faci de seguida entrar-hi. Seus en una butaca, comença una pel·lícula i et deixes portar. Quan això passa, és una meravella.

Per tant, el cinema sempre ha de tenir un component emocional i intuïtiu tant a l’hora de fer-se com a l’hora de ser consumit?

Bé, jo no separo entre fer i consumir. No sé separar el cap del cor. Crec que el cine és exactament la continuació del teu somni, no hi ha cap diferencia entre somiar i veure una pel·lícula, cap ni una.

Però un somni el fabriques tu i una pel·lícula ja ve fabricada.

No exactament, perquè el que tu percebràs és la teva pròpia percepció d’aquella pel·lícula. I d’altra banda, tampoc controles del tot els teus somnis… Parteixen del teu inconscient. A més a més, els somnis van, venen, tornen, es trenquen, vols entendre una cosa i no pots, però en realitat ja ho has entès… El cinema és el mateix. La pantalla ets tu, la pel·lícula ets tu.

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca