El cercle. El color blanc, o cap color. El color negre o tots els colors. Tres elements que ens marquen les noves obres que ha produït Stella Rahola, arquitecte de formació, creadora per convicció. El seu estudi situat al Centre d’Art Contemporani Piramidón és lluminós i no excessivament calorós. Té forma de rectangle blanc, dues estances el conformen. La primera agafa l’ample de la porta, de dues fulles, i s’allarga fins a les àmplies finestres tapades per deixar passar l’aire i no la calor. La segona estança és allargada i comprèn la resta de l’estudi. Una taula amb la seva obra serveix d’aparador i hom si pot passejar, gaudir i estudiar els diferents cercles fets per aquesta jove artista. L’estudi acaba en una cortina, que intenta dissimular els materials acumulats, tant per l’ofici de l’artista com per la pulcritud de la sala.
Stella Rahola somriu i parla de la seva obra amb simpatia i gesticulació, té un raonament estudiat i mesurat, sap on arriben les seves paraules. Per això la visita dura més d’una hora, una hora i escaig que serveix per aprofundir en les seves creacions. Però per destacar el pensament d’aquest crític que escriu, cal fer diverses consideracions sobre la naturalesa de l’obra d’Stella Rahola.
Les seves últimes creacions són el resultat de l’experimentació amb pols de vidre. La pols, segons la seva granulació i la temperatura a la qual està sotmesa genera unes textures específiques. Aquestes textures poden semblar els cristalls de sal en evaporar-se l’aigua de mar d’un bassal o un mapa fet pels tectons imaginats per Albert Sànchez Piñol a Pandora al Congo. Les peces estan sotmeses als mínims procediments tècnics, ja que el fet important és experimentar sobre el material, eliminar el dibuix i la forma voluntària, que només ens quedi matèria, sotmesa als elements. Rahola també actua sobre papers orientals, aconseguits en els seus viatges a l’extrem orient. Aquests papers estan tacats, no dibuixats, amb tintes fetes a partir d’elements quotidians, com poden ser el té verd, carbó… Les obres tenen com a objectiu experimentar amb les matèries primeres, allò que potser ja és art en la natura. Afirma l’artista que no són obres com a tals, sinó que són exercicis. Són experimentacions a les quals després nosaltres afegim connotacions, cerquem significats o les volem admirar en tot moment.
En aquest punt ja podem entrar en la seva obra. El lector ha d’imaginar que seiem en una amable cadira davant d’una paret blanca, a un costat hi tenim Stella Rahola i a l’altre les seves obres, estem a la segona sala del seu estudi. Perquè parlar d’això? Per què descriure l’espai? Doncs perquè no deixa de ser una extensió de l’obra de Stella Rahola. Ja que segons l’artista l’espai com a tal sempre s’ha de replantejar, i això es pot fer per exemple amb la llum. La seva obra anterior ha tractat aquest punt. La seva formació ho ha convertit en un ofici no exercit. Tot i això la seva obra l’hem d’entendre com una exteriorització de les seves inquietuds, com un exercici per alliberar pensaments introspectius. El mapa, el cercle, l’experimentació amb el material. La voluntat de no fer servir la forma ni el color, ens mostren un fet. L’artista cerca quelcom, l’artista vol trobar el seu lloc en un món canviant, quina és la seva resposta?
La resposta d’Stella Rahola a la qüestió de l’art és allò que marca la seva obra. És una pregunta que emmarca i estructura la seva creació. En les últimes obres que ha creat, a partir de pols de vidre, ho podem entendre perfectament. En un moment d’incertesa i d’un fort intel•lectualisme en el món de l’art, Rahola cerca en la puresa dels materials i la seva falta de manipulació, l’estabilitat per poder afrontar la qüestió de l’art. No és una fotesa doncs, que l’artista hagi fet construccions de pols de vidre en forma de cercle, amb formes interiors semblants a illes i continents, que la seva tinta sigui el té verd o el carbó de fusta i el paper d’arròs el seu suport. Els simbolismes poden ser evidents, però expliquen un fet molt interessant: la voluntat ordenadora de l’obra d’Stella Rahola o com la realitat supera l’artista i com aquest l’ha de reordenar. I no ho fa com Andrea Fraser amb documentals sobre el mateix fet artístic, analitzant les estructures econòmiques i polítiques de l’art, sinó analitzant la mateixa creació artística. I com la pot analitzar? Doncs tornant a un punt de puresa original, a un moment de no contaminació en què es pot veure per ella mateixa, un punt en què l’art és art i el podem identificar com a tal, en què no hi ha una tediosa explicació que justifica un fet estètic, sinó una visió. Un moment que la plàstica i el fet conceptual s’agafen la mà per teixir una relació d’iguals. Un feliç punt en el qual l’art viu, en el qual la profunditat estètica d’un objecte és igualada per la seva complexitat intel•lectual. Un feliç punt d’equilibri. Segurament la millor manera de descriure l’art.