O referèndum o referèndum. Pactat o no pactat. Mai dues opcions havien generat tantes opcions ni tantes incerteses. L’única que sembla clara és que els partits del No tenen fins al juliol per sumar-se a la via Puigdemont. Un cant de sirena que parteix amb l’objectiu de sumar els comuns per defensar el referèndum al Congrés.
Un clima d’incertesa: el referèndum pactat
La primera opció contempla celebrar un referèndum amb el beneplàcit del govern espanyol. Tres esculls afronta aquesta opció. Primer, pot ser que al juliol del 2017 el Congrés no hagi ni format govern. Un factor que serveix de pressió per pactar amb el PSOE la investidura de Pedro Sánchez. En paraules de Puigdemont “hi ha una alternativa al bloqueig polític”. Però aquí sorgeix el segon escull. Sánchez afronta una guerra interna amb Susana Díaz i la vella guàrdia del partit per deixar via lliure al govern de Mariano Rajoy. Díaz, com Brutus al seu dia, pretén carregar-se Sánchez en el congrés federal que tindrà lloc a l’octubre. Una situació que ens aboca al tercer escull: que el PP governi, és a dir, un punt final a una possible negociació.
Escombrant cap a casa: el referèndum no pactat
A la moció de confiança tres partits s’han mostrat inequívocament contraris al referèndum: el PP, C’s i PSC. Un PSC que en campanya advocava pel referèndum pactat, i ara titlla, en paraules de la seva portaveu Eva Granados, “de fracàs”. El mateix PSC afrontarà una disputa interna per liderar el partit, però cap de les alternatives plausibles (Núria Parlon o Miquel Iceta) contempla la celebració del referèndum. La part positiva d’“el procés” són les caretes fora. Del PP i C’s no val la pena invertir-hi més caràcters.
Retrocedir per avançar? La via dels comuns
Improbable però no impossible. CSQP ha celebrat en paraules de Joan Coscubiela l’opció de referèndum pactat. Però s’ha oblidat de dir que el referèndum depèn de si Podemos pacta amb el PSOE.
Una opció que mai es produirà perquè ni el referèndum és una línia vermella ni la voluntat de Pablo Iglesias és pactar, sinó consolidar-se com a cap de l’oposició a través del famós “sorpasso” al PSOE.
Tampoc ha recordat les seves pròpies paraules -i d’altres membres de les seves confluències- aconsellant a PDC adoptar el centrisme d’Iñigo Urkullu al país basc. Veure per creure. Comuns aconsellant a neoconvergents que virin altra vegada cap a la dreta. Potser així els resulta més fàcil superar el seu escull electoral a Catalunya: el cleavage nacional i el posicionament vers la independència. CSQP juga a la puta i la ramoneta aquí i a Madrid, al doble discurs, segons quin els hi garanteix més vots. Fins que no s’ubiquin i estructurin un grup sense conflictes interns i públics en les xarxes socials, aquí i a Madrid, difícilment seran un actor vàlid per negociar.
Pragmatisme unilateral, l’alternativa plausible
Si tot això no fos suficient, encara falta que la CUP aprovi els pressupostos del 2017. La condició de Puigdemont per tirar endavant el referèndum i que ha motivat la moció de confiança. Si no s’aproven es convocaran eleccions, però si tot va bé, al juliol estarà tot llest per la ruptura i la convocatòria del referèndum, no pactat amb l’Estat. Queda per veure la principal dificultat de la via unilateral: com s’ho farà el govern perquè el referèndum del pròxim mes de setembre no es converteixi en un nou 9-N.