El petit cotxe blanc de lloguer tresca per les muntanyes i pujols que volten Trípoli (nord del Líban) per arribar a les noves faveles. Gairebé vespreja i la llum cau somorta al centre del camp de refugiats, on ràpidament s’arremolinen prop de quaranta criatures. En Jad, un sirià resident a Catalunya que promou l’ONG El Poble Ajuda al Poble, baixa de l’utilitari i somriu: “L’últim cop que vaig venir els vaig dir que si es rentaven les dents, tindrien regals”. L’Abdoul l’ajuda a descarregar un parell de caixes del maleter mentre la quitxalla joguineja pels voltants. “Hem decidit venir a aquest camp perquè és dels temporals. Les persones d’aquí no estan ni registrades com a refugiades i les ONG no hi poden actuar”, explica aquest metge voluntari. “No tenen res, la setmana passada el govern libanès va desmantellar uns cinc camps com aquest”.

Entre vint i trenta famílies malviuen en habitacles de xapa escantellada a la falda d’aquest turó nord-oriental de Trípoli, sense que ningú les assisteixi. “Que no siguin als camps oficials no vol dir necessariament que no els hagin admès, potser alguns prefereixen viure amb més llibertat, sense les cotilles de les organitzacions internacionals”, diu en Jad.

El Líban, un país més petit que la província de Barcelona, acull a un milió cent mil refugiats

Segons el darrer informe de l’agència pels refugiats de l’ONU, l’Acnur, el Líban, un país més petit que la província de Barcelona, acull a un milió cent mil refugiats. Aquests números, però, els desmenteixen els mateixos treballadors de les Nacions Unides sobre el terreny. “Si algú et dóna mai una dada sobre qualsevol nombre de persones o col·lectiu del Líban, no te’l creguis”, detalla una membre del personal de l’ONU. “Si no se sap ni quants libanesos hi ha!”, exclama, –l’últim cens de població es va fer l’any 1932, sota el protectorat francès. Les xifres verídiques de refugiats, doncs, superen amb escreix les que apunten els informes. “Teòricament, aquestes persones no existeixen, són fantasmes”, rebla l’Abdoul.

Un grup de petites aparicions surt cuita-corrents cap als envelats que els fan de casa. “No s’han rentat les dents, potser no van creure que vindria amb les joguines”, apunta en Jad. La mainada torna ràpidament, alçant el cap i mostrant les boca amb un ampli somriure. Poc després, el camp es converteix en un festival quan el gairebé mig centenar de nens correteja amb espanta-sogres, salta i fa cabrioles i s’intercanvia llapis de colors i presumeix de llibretes engalanades amb dibuixos que surten en televisions que no tenen.

Les gradacions del camp passen de carbassa a un gris càlid a mesura que vespreja. Els homes surten desvagadament per reunir-se a la fresca de l’horabaixa. Avui han tingut sort, no els han desmantellat la llar; demà, qui sap.

Fugen de la guerra i són lluny de casa. Gran part de la canalla no arriba als deu anys i és molt probable que no se’n recordin o ni tan sols la coneguessin. En un moment d’enyorança, és senzill enfilar-se a les carenes suaus i, si el dia és clar, albirar Síria.

Els refugiats, registrats o fantasmes, són la part més crua de la realitat libanesa, encara que no l’única

Els refugiats, registrats o fantasmes, són la part més crua de la realitat libanesa, encara que no l’única. El principal objectiu d’El Poble Ajuda al Poble és la construcció d’un hospital de campanya pels més necessitats. “Inicialment volíem fer-lo a prop d’un camp pels qui fugen del conflicte sirià”, detalla en Jad, “ara, però, hem decidit ubicar-lo a Beirut perquè l’utilitzi tothom que el necessiti”. El solar on s’alçarà la instal·lació l’ha cedit una entitat local dedicada al tercer sector, una tasca increïblement demandada al país dels cedres, on pràcticament tot, inclosa la sanitat, és privat. L’Àngel Fernández, un metge voluntari que ha passat per camps de Grècia i que acompanya l’Abdoul, lamenta que el més sol·licitat siguin els medicaments, i ells gairebé no en tenen. “El nostre viatge no ha servit de gaire”, es plany l’Abdoul. “Ha servit perquè veieu quines necessitats hi ha i què cal dur el proper cop”, els anima en Jad. En un sol dia han animat una munió de fantasmes.