Antoni Gelonch, col·leccionista d’art i president del Cercle del Museu Marès

L’Antoni Gelonch (Lleida, 1956) té una trajectòria tan original com imparable. Va estudiar farmàcia i dret: «Estudies per tenir una determinada visió de la vida», m’explica. Després d’una carrera de més de vint-i-cinc anys en què ha passat per diversos càrrecs de responsabilitat, tant en el sector públic com en el privat, i després d’haver viscut a París durant els darrers set anys, torna a Barcelona i assumeix la presidència del Cercle del Museu Frederic Marès. «És curiós com entre determinats sectors és més popular el pati del museu, amb el seu bar, que les seves obres», li comento, intentant generar una mica de debat. «És clar, ser a la terrassa no suposa cap esforç, però observar activament totes les obres que tenim és intens i cal estar amatent. No es pot comparar una cosa amb l’altra.» Amb aquesta simple resposta ja emergeix la seva personalitat clara i rigorosa. Parlem de la seva trajectòria, del museu, del que significa ser col·leccionista avui a Barcelona, mentre m’ensenya veloçment les vint-i- vuit sales que alberguen aquesta magnífica «col·lecció de col·leccions»: un total de vint-i-cinc mil peces que es poden classificar en dos grans grups. El primer consta d’una varietat d’objectes quotidians antics i, el segon, d’escultures que daten des de l’antiguitat fins al segle XX.

Foto: Gabriela Zea Nadal
Foto: Gabriela Zea Nadal

Quan va arribar a Barcelona?

Vaig néixer a Lleida i vaig venir a estudiar a Barcelona als divuit anys. Primer vaig estudiar farmàcia i després dret. Si vols, t’explicaré una mica la meva trajectòria.

D’acord.

- Publicitat -

Quan vaig acabar farmàcia vaig començar a exercir com a farmacèutic a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on hi vaig estar cinc anys. Mentrestant, durant els anys 1980-1984 vaig ser secretari general i president de les Joventuts Mèdiques de Catalunya i Balears, en què representava els estudiants. Durant aquella època vaig conèixer el Dr. Laporte, que fou el president del XI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (Reus, 1980). Em va oferir treballar amb ell durant sis mesos al programa de recerca sanitària de Catalunya i li vaig dir que sí. Durant el 1985 i el 1986 vaig ser president de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que en aquella època es va refer. Era l’associació més important d’estudiants que s’havia fundat en temps de la República però havia desaparegut amb el franquisme. L’any 1988, el Dr. Laporte, que havia estat conseller de Sanitat des del primer govern del president Pujol, va passar de Sanitat a Ensenyament i, llavors, em va oferir que l’acompanyés al Departament d’Ensenyament.

Què va trobar en la seva nova plaça?

El Departament d’Ensenyament em va semblar un repte que valia la pena i vaig ser cap del gabinet del conseller Laporte durant quatre anys i mig. Va ser l’època en què es van posar en marxa les noves universitats públiques de Catalunya: la Pompeu Fabra, l’Oberta, la de Lleida, la de Girona i la Rovira i Virgili. També va ser l’època de la reforma de la LOGSE; uns anys molt interessants. El conseller Laporte va marxar i, quan va arribar el conseller Pujals, em van nomenar secretari general del Departament, i vaig ser-ho més de dos anys. Després vaig tornar a Sanitat amb el conseller Trias i em van nomenar director del Programa de Reordenació de la Salut Pública.

Això avui sona com un gran repte…

I en aquell moment també ho era. Hi vaig estar un any i mig. Potser hi hauria estat més temps, però crec que a l’Administració no s’hi ha d’estar més de vuit anys exercint càrrecs de responsabilitat. I ja en portava deu. Vaig pensar que, o bé feia una carrera política, o bé canviava de registre i em dedicava a una altra cosa. Vaig optar per passar al sector privat. Llavors (crec que era el 1995) és quan vaig fer el PADE, que és el Programa d’Alta Direcció d’Empreses de l’IESE, dirigit a persones que ja porten anys treballant, i hi vaig conèixer molta gent interessant. Vaig acabar treballant a la companyia farmacèutica MSD com a gerent per a Catalunya. Amb ells hi vaig estar sis anys i mig. Vaig canviar quan em van trucar per treballar com a director del departament de relacions institucionals d’una altra companyia de matriu francesa, Sanofi, que es va fusionar amb Aventis, tot i que la seu va seguir estant a Barcelona.Dos anys després em van oferir l’oportunitat d’anar a treballar a París, on hi vaig viure durant set anys, i vaig tornar el maig de l’any passat.

Foto: Gabriela Zea Nadal
Foto: Gabriela Zea Nadal

Benvingut!

Moltes gràcies. Puc dir que la meva vida no ha estat mai novel·lesca, però sí que ha estat el resultat de poder gaudir de diferents possibilitats i de no dir mai que no. Després de setze anys en la indústria farmacèutica, vaig pensar que ja n’hi havia prou. Com a amant de l’art que sóc, viure a París ha estat un somni en vida, però la competència a les multinacionals és molt dura i la vida en una gran ciutat també ho és, així que vaig decidir que era el moment de tornar i de reinventar-me.

I ho va fer mitjançant l’art? Com va començar amb la seva col·lecció de gravats?

Va ser d’una manera completament casual, com moltes coses que han passat a la meva vida. Tenia un apartament per decorar i em vaig fixar en uns gravats de Piranesi. Aquelles obres em van suscitar molt d’interès i en vaig comprar un parell. Així vaig seguir i avui la col·lecció està formada per més de set-cents gravats. A partir del 2006 ja m’hi vaig posar d’una manera més sistemàtica, estudiant cada peça, omplint els buits, catalogant, fent exposicions, etc. Això ha estat una font de satisfaccions.

Com va arribar a la presidència del Cercle del Museu Marès?

Quan vaig anunciar que tornava a Barcelona, em van dir que estaven intentant posar en marxa el Cercle del Museu i que buscaven algú que volgués ocupar-se d’aquesta tasca. Vaig acceptar amb dues condicions. La primera era que hi dedicaria un temps limitat durant la setmana perquè volia seguir professionalment amb altres coses, ja que aquesta plaça no és remunerada. La segona va ser que triaria els components del Cercle i que haurien de ser tots més joves que jo. Van acceptar les dues condicions i vam tirar el projecte endavant. La missió del Cercle és treballar juntament amb la direcció del museu per donar-li vitalitat, mitjançant propostes d’activitats, noves adquisicions, campanyes de comunicació, interacció amb altres museus, etc. En altres paraules, sortir dels camins que ja estan traçats i trillats.

Com es vincula el Marès amb el Museu d’Història de Barcelona? Els edificis es toquen.

Justament va coincidir que el tinent d’alcalde, el Jaume Siurana, em va comentar que la presidència del Cercle del Museu d’Història de Barcelona també estava vacant. Però a diferencia del Museu Marès, aquest segon cercle ja existia i estava i està format per empreses, no per persones. Em van oferir fer-me càrrec de la presidència dels cercles dels dos museus. Com dius, tots dos edificis es toquen arquitectònicament, però sempre han estat molt independents l’un de l’altre. Volem intentar que es parlin, que hi hagi serveis comuns i sinergies. Aquest és el repte que estem duent a terme ara.

Foto: Gabriela Zea Nadal
Foto: Gabriela Zea Nadal

I quins projectes estan desenvolupant?

No sóc partidari dels discursos, sinó de tirar endavant coses. El primer que farem és unir els dos museus en un projecte que es dirà Art i Alzheimer en què els malalts d’Alzheimer tindran visites especialitzades als museus: es tracta de veure com a través de l’art i la memòria es pot pal·liar o millorar la seva patologia. El proper mes posarem aquest projecte en marxa.

L’art com a teràpia.

En part sí, però també i sobretot com a ajuda als cuidadors, que els fa falta. I després cal veure si això pot ajudar els malalts a trencar les mateixes dinàmiques de sempre, fer que surtin i vegin coses diferents. Dels beneficis que això pot generar per a ells se n’ha de fer un estudi científic, i també ens hi estem dedicant.

I tot això va començar perquè fa quinze anys s’havia de decorar un pis…

Sí, i aquest any la Col·lecció Gelonch Viladegut tindrà vuit exposicions per tot el món. Ara mateix també l’estic professionalitzant, amb gent que s’ocupi de les peces i de fer-ne difusió. De moment no puc fer més exposicions perquè les obres en paper s’han de deixar descansar després d’haver estat exposades, si no es deterioren i perden qualitat. També, hi ha el problema que el gravat no és prou apreciat; la gent vol veure pintura, escultura, instal·lacions, etc. I molts creuen que el gravat és com un art menor.

Quin és l’interès que li va trobar (i li troba) vostè al gravat?

Com pot ser un art menor si l’han cultivat Dürer, Goya, Rembrandt, Picasso, Plensa, Warhol…? Com a art menor, és una mica gran, no? Per mi el gravat és la més democràtica de les belles arts! Perquè és l’única que, en ser múltiple, permet que hi hagi més gent que tingui accés a les obres de grans artistes. A Barcelona és molt difícil veure una exposició de gravats; ho trobo lamentable. Al Petit Palais de París sempre n’hi ha, d’exposicions de gravats. Per això m’he ficat a totes les xarxes socials, i també perquè una col·lecció és perquè la gaudeixi el màxim nombre de persones.

No té cap mena de suport institucional per implementar tot aquest projecte?

Al contrari! Fins fa poc l’art era considerat un bé de luxe i estava taxat com a tal. Fins i tot he hagut de pagar cànons de drets d’autor per poder fer difusió de les obres al web de la col·lecció! Hi ha uns certs feudalismes que s’haurien d’acabar. No puc entendre que hi hagi una reserva de setanta anys per a una obra artística i de vint anys per a una obra científica. Per tant, al web només apareixeran les obres que tinguin més de setanta anys.

I en quins criteris es basa a l’hora d’escollir les obres per a la seva col·lecció?

El meu sistema és molt simple. Tinc tres galeristes de referència a Barcelona i dos a París que saben les peces que tinc i les que m’agradaria tenir, i em poden oferir el que m’interessa. A més, em moc molt per Internet perquè on hi ha més gravats és als Estats Units, al Regne Unit i a Holanda. Els millors gravats de Rembrandt els he trobat als Estats Units. Crec que allà han tingut més tradició de gravats i més respecte pels antics mestres. A més a més, és millor comprar sempre fora del mercat local, perquè és on pots trobar els preus més baixos. A part d’això, les col·leccions poden centrar-se en un artista, en un país o en una època o, com la meva, poden ser més generalistes. De manera que sempre vaig buscant la manera de completar el que falta des d’un punt de vista holístic, com una construcció personal. Això és el que a mi em produeix plaer; només compro les peces que m’agraden.

Hem vist com la seva col·lecció busca ser democràtica i aportar un bé a la societat. Tenint present l’actual situació cultural, com veu el futur del col·leccionisme a Barcelona?

És complicat perquè les polítiques actuals no afavoreixen les classes mitjanes, per això hi ha molts col·leccionistes que no podran continuar sent-ho. L’IVA cultural està al màxim, per treure i entrar obres al país s’han de pagar aranzels. El col·leccionisme ha de tenir un entorn que li sigui favorable, i aquí tampoc no existeix la llei de mecenatge. No es pot penalitzar tant la gent que vol fer alguna cosa. Són temps difícils per a l’agenda pública, sí, però no crec que atacant el món del art s’aconsegueixi gran cosa. El mercat de l’art aquí ja és força reduït, i ara encara més perquè han tancat moltes galeries. Això és molt greu, ja que són una font de cultura, de la cultura que és a prop de la gent. Hi ha un corrent de pensament que diu que l’art no s’hauria de barrejar amb el mercat, però el mercat de l’art existeix des de Miquel Àngel i Rafael, si no d’abans. Sense mercat hi hauria funcionaris de l’art, però no sé si hi hauria artistes. Crec que tant artistes com col·leccionistes i galeristes ens hauríem d’ajudar i ser ajudats. El món de les arts visuals és un enorme factor de producció de cultura i de moviment econòmic; s’hauria d’estudiar bé com tots ens en beneficiem.

A la gent no li agrada quan l’Estat inverteix en la compra de peces per a museus…

Però resulta que els museus són pols d’atracció turística, i si volem un turisme de qualitat s’ha d’invertir en museus de qualitat. Fixa’t que a Barcelona no hi ha palau d’exposicions. Crec que pensar en fer l’illa dels museus a Montjuïc és un despropòsit. En canvi, si un dels palaus de Montjuïc, el d’Alfons XIII o el de Victòria Eugènia, es convertís en palau d’exposicions, seria molt positiu per a la ciutat. Trobo lamentable que l’exposició sobre Dalí no hagi vingut a Barcelona. O bé, podríem preguntar-nos quan temps fa que no hem tingut una bona exposició de pintura barroca a la nostra ciutat. Si volem ser una ciutat de cultura i de primera divisió, hauríem de ser capaços de coproduir exposicions amb el Louvre i el British. A Montjuïc hi ha molts museus imprescindibles d’interès innegable, però no oblidem tampoc els que hi ha just al centre de la ciutat: el Museu d’Història de Barcelona i el Museu Marès, però també el Museu Marítim, el Museu Picasso… L’illa dels museus ja la tenim, i és al cor de Barcelona.

Foto: Gabriela Zea Nadal
Foto: Gabriela Zea Nadal

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca