Tot i l’aproximament a Occident arran dels acords nuclears de l’any passat, la posició de l’Iran dels aiatol·làs no es pot qualificar d’envejable: els governs aliats de Síria i l’Iraq fa anys que estan en guerra, i si bé avui dia porten la iniciativa en el conflicte, l’enemic encara és capaç de fer-los-hi mal (l’atemptat de Tartús del passat 6 de setembre en seria un exemple); la crònica inestabilitat d’Afganistan segueix generant allaus de refugiats que tenen una incidència directa en la societat persa; i a les províncies kurdes (a l’oest) i balutxis (a l’est) persisteixen els moviments nacionalistes contestataris. De tots aquests, però, hi ha un problema molt més greu per a la cúpula dirigent de Teheran, i aquest problema afecta especialment un 20% de la població d’Iran, els asserís (vinculats amb el poble turc o turani). Les declaracions del president Nazarbàiev del Kazakhstan el 2012 posarien més llenya al foc al principal maldecap d’Iran en afirmar que: “Entre el mar Mediterrani i el massís d’Altai, viuen més de 200 milions dels nostres germans ètnics. Si ens uníssim, seríem un Estat gran i influent al món”. Una referència clara a una ideologia que ha marcat els pobles d’arrel turca en el darrer segle, el panturquisme.
En el cas de l’Iran, una dinastia asserí, els Qajar, governava un imperi que avui dia correspon amb l’Estat d’Iran des de la seva capital a Teheran, impotents davant l’expansionisme europeu que, si bé no els va colonitzar, sí que els va sotmetre a una asfixiant pressió comercial. El 1925 el xa Qajar era derrocat per Reza Xa, un militar molt influït per l’escola moderna europea (a l’estil d’un Atatürk) i que volia que el seu nou regne deixés enrere les tradicions asserís i es consagrés a la majoria persa. Així, el país és va passar a anomenar Iran (es a dir, la terra dels Aris, originaris de la zona persa) i el nom de la seva dinastia fou Pahlavi, que feia referencia al món preislàmic persa, doncs la religió musulmana també fou un dels rivals a abatre per Reza Xa i el seu fill.
El govern Pahlavi va començar a presentar els asserís com a gent rústica i salvatge (un tòpic que encara avui repeteixen alguns perses) i els van menystenir de l’administració, quedant arraconats a les províncies septentrionals del país, conegudes en conjunt com a Azerbaidjan. Paral·lelament, però, havia sorgit de les restes de l’imperi otomà la nova ideologia del panturquisme que, segons la teoria de 1923 de Ziya Gökalp, aquest gran Estat turc s’imposaria en 3 etapes: la primera abastaria la península d’Anatòlia, la segona l’Azerbaidjan iranià i rus (d’arrels turques més pròximes als d’Anatòlia) i la tercera arribaria fins a l’oest de Xina, a la zona dels Uigurs. No fou una amenaça menor, polítics de primera talla com Enver Paixà intentaren posar en practica aquests projectes aprofitant el desmembrament dels antics imperis.
Quan la Revolució de 1979 va fer caure el govern del xa, molts asserís tingueren esperances d’aconseguir major autonomia per a la seva terra però, el nou govern dels Aiatol·làs fou igualment poc sensible amb les seves demandes i continuaren centrant el poder en la comunitat persa. A la mort de Khomeini (1989), el seu successor fou Khamenei, nascut en un poble pròxim a la ciutat més gran de l’Azerbaidjan iranià, Tabriz, però mantingué la posició centralista dels governants anteriors. Però ha estat el model educatiu el que ha tingut un major impacte en el territori asserí (a més del reclutament obligatori) doncs, de mica en mica, nuclis urbans com Qazvín s’han aculturitzat fins al punt que, s’ha creat un abisme generacional en certes comunitats en haver-hi joves que ja només parlen el persa entre ells.
La raó principal que empeny el govern de Teheran a intensificar les seves campanyes a l’Azerbaidjan és econòmica doncs, a diferència de kurds i balutxis, els asserís tenen un enorme potencial demogràfic i econòmic per al país. Així qualsevol referencia al panturquisme és convenientment esborrada d’Internet i celebracions culturals (de connotacions nacionalistes) com les del castell de Babak o de l’arc de Tabriz són vigilades de prop. També els estrangers que convergeixen en aquestes celebracions asserís es posen sota el punt de mira de les autoritats, sobretot aquells que vénen de Turquia o de l’ex-Azerbaidjan soviètic, ja que aquests dos països han estat al darrere del finançament d’aquests moviments panturcs amb l’objectiu de complicar-li les coses. Un dels grups més forts d’iranians panturquics és el SANAM, fundat el 1995 i liderat per Chehregani, des de la seva seu a Baku promociona aquest projecte i de passada, dóna al govern d’Azerbaidjan una manera de contraatacar a les ajudes iranianes al govern armeni. L’emblema de tots aquests moviments sol ser el llop, animal totèmic del poble turc i que ja el separatisme txetxè dels 90 utilitzava a la seva bandera.
Resulta sorprenent, quan un passeja per l’Azerbaidjan iranià, veure la gran quantitat d’asserís que saben de la situació política catalana i, sobretot, veure com s’hi identifiquen: el procés d’independència com a paral·lel (de la mateixa manera que els catalans s’emmirallaven en l’escocès) i la inevitable comparació del Barça amb el Tractor, l’equip de futbol de Tabriz. A ciutats pròximes al món persa com Zanjan el nacionalisme és més esvaït, però a Tabriz i als pobles del nord el panturquisme sembla tenir la mateixa vigència que als anys 20. “Nosaltres no som perses” diuen certs asserís, de la mateixa manera que molts perses senyalen a l’estranger que: “nosaltres no som àrabs”. La por a l’esclat de la violència i la persistent crisi econòmica a l’Iran (causada pel descens intencionat del preu del petroli) fa que molts asserís rebutgin el programa panturquic, però, molts altres reivindiquen, cada cop més sorollosament, la seva intenció d’unir-se al projecte que Ziya Gökalp va esbossar el 1923. De totes maneres, la resolució d’aquest contenciós haurà de lidiar per força amb les comunitats armènies i kurdes que viuen al territori del futur Gran Estat dels turcs.